Selfies

La setmana passada va ser la festa grossa de Pamplona, els Sanfermines, i de la multitud d’imatges que habitualment deixa la celebració, aquest any en destacaria una especialment.

Es tracta d’un jove que, mentre corria un “encierro”, sostenia el mòbil en alt per fer-se un selfie (la famosa fotografia en format autoretrat que últimament està fent furor, sobretot a les xarxes socials), amb el toro ben present i amenaçant a un metre escàs del seu cos.

Diuen que a l’home li pot caure una bona multa per una imprudència semblant (i encara sort que no va succeir l’accident... ja que llavors aquesta encara seria més forta), però es veu que l’impuls de deixar constància d’aquell instant va ser més poderós que qualsevol temor econòmic... o animal.

Certament, el fenomen aquest dels selfies (el Termcat proposa la paraula “autofoto”, però així ens entendrem millor) és, com a mínim, peculiar. D’una forma estretament relacionada amb Internet, la seva popularitat ha assolit unes mesures desproporcionades.

Quan s’inicià, el fet quedà molt restringit a l’àmbit dels adolescents, però ara s’ha escampat en sectors molt més “formals” (qui no recorda, per exemple, el selfie d’Obama amb la primera ministra de Dinamarca; o el que la presentadora Ellen DeGeneres prengué a la darrera cerimònia dels Oscar, amb un estol d’actors i actrius coneguts al seu voltant).

La seva influència és tanta que fins i tot els psicòlegs han començat a estudiar el fenomen i hi han relacionat una condició patològica, a la que han batejat com a Selfieism.

Quins són els objectius de fer-se una d’aquestes fotos? S’han proposat diverses possibles motivacions: cridar l’atenció, aixecar-se l’autoestima, presumir d’un moment especial davant dels altres, com a missatge per a algú en especial, com a simple i pura diversió (sobretot quan es realitzen els selfies grupals), etc.

Però sense entrar en detalls, i observant bàsicament el que es pretén en qualsevol fotografia, sigui del tipus que sigui, la missió final deu ésser “deixar constància”. Però de què?

Potser volen deixar-ne constància de cara als altres. No n’hi ha prou en realitzar-ho, ser-hi o pensar-ho, sinó que cal demostrar-ho, publicitar-ho. Tot allò que no deixa un solc fèrtil en el terrer de les xarxes socials és com si no existís.

Per tant, el punt ú és dur a terme l’acció pretesa; i el segon, enumerar els possibles receptors de la nova (tot i que aquesta elecció per norma general acostuma a ser indiscriminada i la llista acaba essent majoritàriament a tants contactes com es tinguin) per fer-los arribar la informació.

El perill que té aquest comportament és que hi ha qui acaba tenint dues vides: una és aquella que vol (o la que li surt), amb les seves penes, alegries, emocions diverses, zones assolellades i també de tant en tant alguna ombrejada; és a dir, la vida real. Mentre que l’altra és la que queda publicada a les xarxes socials, aquella selecció de moments triats i remenats amb la finalitat de donar forma a un guió que l’interessat ha maquinat, perquè l’obra es projecti a les pantalles de les seves amistats/coneguts/saludats i tinguin la impressió que ell/ella està rodejat de quelcom semblant al que li agradaria estar vivint.

Tanmateix, també hi ha la possibilitat que vulguin deixar constància davant d’ells mateixos. No hi deu haver res més còmode que, en aquells moments que l’existència ens sol·licita fer balanç, poder apuntar a la pissarra d’un mur de Facebook, Twitter o semblant per senyalar-hi a sobre els “greatest hits”, aquells “grans moments”. Com una eina d’autoafirmació.

Però mentre mostrem això, en algun altre lloc (com a mínim en la consciència d’hom) deu anar quedant registrat un mur alternatiu amb aquelles coses que també fem però considerem que no interessen als altres. I de tant en tant no podrem evitar que la mirada s’hi creui i tinguem impulsos de desfer l’amistat amb aquell personatge que es presenta a l’altre costat del mirall.