Salpant del moll les quimeres!

Si estan mirant aquesta pàgina i tenen l’ull posat en aquest escrit, serà que l’apocalíptic final del món que els més esgarriacries havien programat per al passat vint-i-ú de desembre al final no ha estat tan contundent com havien previst. Felicitats per la part que els toca!

Per tant, hem pogut celebrar un nou traspàs de xifra i ja estem immersos en un repte diferent, aquest cop anomenat dos mil tretze.

La setmana passada, en aquest mateix espai, parlava sobre els projectes que més o menys tots posem sobre la taula quan arriben aquestes dates. Propòsits, negocis que podríem provar, comptes pendents, disculpes a oferir, pactes a segellar, abraçades a mig convèncer...

Però com a tema subjacent a aquest hi ha la planificació d’aquests projectes. Com un plànol de la ciutat a edificar, prèviament a començar a bastir edificis cal tenir un esbós de les instal·lacions bàsiques, les infraestructures públiques a disposar per fer l’indret habitable, pensar per a quanta gent concebrem l’emplaçament... En definitiva, endreçar una mica les idees per evitar deixar-nos endur per un excés de rauxa i cedir davant les envestides de les ganes de fer.

Per a això (si més no, per a això sí) la política pot servir-nos de referència. I és que últimament sentim d’una forma continuada els missatges que proclamen els caps de diferents estats i els seus seguidors en referència a la manera de combatre l’actual situació.

Resumint i simplificant, en termes econòmics existeixen dues tendències majoritàries: el Keynesianisme i el Liberalisme. Mentre la primera postula la intervenció de l’Estat com a estimulant de demanda en situacions d’estancament (generant obres públiques, per exemple, que facin moure el líquid monetari), la segona aposta clarament per mantenir la contenció en aquesta classe d’episodis. 

Evidentment, la que s’ha acabat imposant gairebé arreu és la segona opció. Les retallades encapçalades per la cancellera Merkel triomfen a Europa, sense anar més lluny. I en alguns llocs més que en d’altres han calat fort. Si no que ens ho expliquin a nosaltres!

Tanmateix, encara que als Estats Units el liberalisme també ocupa el lloc de privilegi del podi, allà hi ha hagut alguna matisació dissimulada cap a les indicacions d’en John Maynard Keynes (vegin tot l’episodi General Motors). Fins i tot als voltants del Bundestag, si ho mirem fredament, també hi ha arribat l’ombra de l’economista britànic. Si no, que són les ajudes a fons perdut d’Europa als bancs a part d’una aclucada d’ull al seu model?

Doncs aplicant l’arquetip (liberal o keynesià) que més ens interessi per als nostres projectes, serem capaços de definir dins d’un pla els somnis i posar-nos a treballar perquè abandonin l’àmbit de les quimeres i passin a la realitat.

Si som gosats i creiem molt amb les nostres possibilitats, podem arriscar-nos i marcar amb lletres majúscules a l’inici de la contesa que anem per a totes; i alçar-nos cap al cim més arriscat d’un bot decidit. O potser el nostre tarannà és més previngut i preferirem anar pas a pas, assoliment rere assoliment, i pautarem unes coordenades de proximitat abans d’emprendre l’ofensiva posterior cap a una miqueta més d’atreviment.

Sigui quina sigui la nostra tria, que les cartes que haguem decidit posar sobre la taula se surtin amb la seva en la mesura que ho haguem previst.

Els desitjo un excel·lent 20tretze.