Primera vegada

Les primeres vegades en les quals fem quelcom, qualsevol cosa, són ocasions recordades i contrastades.

Per un cantó, hi actua l’expectació que fa que estiguem especialment expectants davant la novetat, amatents i il·lusionats en albirar el dubte sobre què ha de venir. La possibilitat d’obtenir una nova experiència no hauria d’ésser mai menyspreable.

Però per l’altra banda, du alhora associada la inseguretat de la interrogació. Què passarà? Com serà? M’agradarà? Voldré repetir?

Un cop s’acabi aquest primer episodi, només en quedarà un record, agre o més dolç; i un profund punt i a part que causarà que, per molt que darrere hagin de venir una segona, tercera, quarta o cinquena vegada, l’episodi que tot ho haurà encetat resti en un altar, ben bé al marge.

Indefugiblement, la repetició matarà finalment una part de la màgia. La rutina acabarà tenyint allò que un dia havia estat un groc fosforescent per un dels tons integrants de la seva àmplia gamma de grisos.

Poc a poc anem normalitzant qualsevol dels actes, fent que fins i tots aquells que amb una anàlisi subjectiva i independent serien valorats com a superbs, esdevinguin simples episodis amb els quals complir, monotonia dura que practicarem d’una forma mecànica, simplement per cobrir l’expedient.

La primera vegada que un nen va en avió, per exemple, viu una aventura apassionant: l’excitació prèvia del viatge, l’enrenou de l’aeroport, que l’escorcollin com si fos un d’aquells delinqüents que veu a la tele, lliscar per passadissos lluents i rampes mecàniques, els auxiliars de vol que amb més o menys èmfasi els rebran... i finalment el moviment: un grapat de sons mecànics sobtats, les indicacions de seguretat que no fan més que ampliar la percepció de risc, el recorregut per la pista d’enlairament... i volar enmig d’un silenci tens, amb la mirada assedegada de ganes d’aprendre o experimentar, exhaust de pàgina nova.

En canvi, quan estem tips d’anar d’un cantó a l’altre amb avió, l’acabem agafant com qui acaba un taxi o una bicicleta. Sense atorgar-li el valor indescriptible que un dia havia tingut.

Per això val la pena, sempre que estiguem realitzant quelcom que avui ens és completament conegut, intentar recular en el temps fins a l’infant o persona no tan gran que un dia havia al·lucinat en trobar-se en aquella situació. A veure si redescobrim la màgia que els mesos han anat esbravant.

Ara que iniciem l’any, no podem menysprear l’ocasió immillorable que se’ns presenta de començar. Aquest verb té sempre una mística especial. I no només pel fet que significa posar les primeres pedres d’un projecte o una acció, sinó per l’energia i l’entusiasme que s’han de desprendre d’aquest fet i contagiar-ne la resta.

Estem a les primeres pàgines del dos mil tretze. Tenim tot un document per endavant en blanc per anar omplint amb un argument planejat (tant de bo el paper aguanti totes les línies que hem somiat) i, de tant en tant, alguns mots improvisats que li atorguin frescor i diferenciació.

Defensem la història que anirem bastint i gaudim-la com si d’una pel·lícula que mai haguéssim vist es tractés, encisats i amb els prejudicis anul·lats.