Estimar els diners

L’escriptor Alexandre Dumas deia: “No estimis els diners en més ni en menys del que valen, perquè són uns bons servents i uns mals amos”. I tenia tota la raó, ja que de la mateixa manera que ens permeten flotar per sobre de l’abisme, són el llast que ens hi arrastra quan ens domina la fam d’acaparar-ne massa.

Hi va haver un dia, no fa tant, que aquesta societat va creure que l’anticicló de la situació irreal que inexplicablement (vegeu “totxana”) s’havia format sobre dels nostres caps seria per a sempre. Evidentment, ni banquers ni polítics no van córrer a advertir-nos: ja els anava bé que anéssim demanant crèdits i hipoteques o que penséssim que la seva gestió havia portat un gran creixement econòmic al país.

Però amb els jorns retornà la veritat (sempre ho acaba fent); les construccions que havien sortit com bolets es van anar quedant buides i la gent, al mateix ritme, fins al capdamunt de deutes. I amb la incòmoda sensació que ningú els havia avisat que estaven estirant més el braç que la màniga (tot i que és cert que molts van oblidar que cert grau d’estalvi sempre és preferible).

El final tothom el sap. No val la pena insistir en les conclusions tristes quan ja tothom les coneix.

Ara, definitivament, la situació ha arribat a un punt més que greu. Les organitzacions que es dediquen a l’ajuda (Càrites, Banc dels Aliments...) no donen l’abast, els desnonaments són el pa de cada dia (estranya paradoxa lingüística), els joves han de tornar a casa dels pares o fugir cercant treball... I encara pitjor: no es percep que estigui en camí cap solució. Els polítics semblen totalment superats per la situació i els moviments socials, amb eines minvades, prou fan de no entrebancar-se els uns amb els altres quan proven d’estendre la mà.

Se sent dir a moltes persones grans que gairebé hem assolit el nivell de dèficits i preocupació que es van apoderar dels carrers a l’època de la Postguerra. Sap vertaderament greu que no haguem sabut aprendre de la història i haguem tornat a acabar en el mateix tram.

Enllaçant amb aquest punt de l’omissió de l’aprenentatge d’allò ensenyat per la crònica del temps, fa molt de mal comprovar com periòdicament sorgeixen notícies d’alguns afortunats que, tenint feina i, a sobre, càrrecs importants, s’aprofiten del lloc per acaparar uns diners il·lícits suplementaris.

Darrerament han vist la llum els afers de l’Operació Mercuri, amb l’alcalde de Sabadell i companyia implicats (on, a part que s’acabin concretant o no els delictes imputats, el simple fet de saber que tenia endollats el germà, el tiet i la companya sentimental ja fa pudor de socarrim); la detenció d’en Díaz Ferrán i l’or que guardava a casa mentre els creditors restaven ben impagats; i les conxorxes de València, la Comunidad de Madrid... I només són uns exemples dels molts que podríem trobar quasi bé a diari.

Amb tota la gent que està cercant ocupació i que de ben segur si la tingués l’executaria d’una manera exemplar!

Per molt que ens pesi, disposar de la quantitat adequada de recursos monetaris és molt important. Potser justament el problema és que costa posar-nos d’acord de quant estem parlant per referir-nos a “quantitat important” de diners. Evidentment, el criteri diferirà notablement entre un habitant de la llista Forbes i algú que lluita per la manutenció diària de la seva família.

A partir de quant hom pot considerar-se ric? Quan és que algú que pot viure folgadament ja no necessita incrementar el seu compte corrent?

Potser si hi hagués una resposta efectiva a aquestes preguntes i tothom les acceptés com una veritat universal s’acabaria tanta ànsia d’acaparar i, amb ella, molts dels mals del nostre temps.