En aquest espai he parlat a bastament de les conseqüències nefastes que,
segons el meu punt de vista, neixen dels hàbits que propugna l’estil de vida
que avui en dia està de moda.
Ha arribat un punt en el qual tot és una competició en què, sense
demanar dorsal, automàticament se’ns apunta.
Comencem amb els estudis, en què cada cop més tenim avaluacions contínues
i nombroses que han de servir per comparar alumnes, centres, comunitats
autònomes o no sé què més (molt abans fins i tot del paradigma d’això que
suposava la selectivitat). Amb la forma oposada que les gràfiques que
representen l’efectivitat, el respecte, l’esforç o uns valors, es dibuixa la
tendència de la cursa de fons en edat escolar.
Un aprenentatge per la vida “real” de després? Qui ho vulgui en pot dir
així, ja que a mesura que anem creixent ens anirem trobant indefugiblement amb
obstacles de diferent índole que acabaran de nou suposant una diferenciació.
Donaran a algú el títol de guanyador i a l’altre, la creu de perdedor.
El repte d’aconseguir el millor a bon preu, de vèncer aquell vici que
ens destorba o aquella feblesa que ens fa pitjors, de trobar una feina (més que
un repte, una quimera, tal i com està el panorama), de lluitar per la noia que
ens agrada, de trobar un equilibri entre l’agenda atapeïda i una pàgina en
blanc, de sospesar si continuar la nostra llar entre aquestes quatre parets o
en una residència, de decidir enmig d’un bosc perdedor de camins i canvis de
rasant, d’optar per quedar-nos fixats davant la màgia de la lluna o pel sol que
il·lumina els paisatges més formidables...
Tot són partits que se’ns proposen, a voluntat o de forma obligada. Per
força hem d’acceptar el guant.
I prefereixo quedar-me en l’àmbit de les “competicions” agafades d’una
forma metafòrica, ja que si entréssim en el de les rivalitats reals la cosa
seria potser encara més preocupant.
Només cal veure l’exemple que constitueixen per a nenes i nens alguns
dels esportistes més venerats, demostrant amb la seva actitud que l’important
per a ells mai ha estat participar, sinó passar per sobre de l’adversari sense
dur altre estendard que el d’un ego reinflat i vanitós.
Per no parlar de les fal·laces confrontacions inventades d’aquests
polítics, que han perdut qualsevol nord, que tenim i/o mereixem.
Per això els proposo que cerquin i vegin un curt documental de la
productora barcelonina El Cangrejo
que fa un temps que corre per la xarxa. Es titula “L’equip petit”, i explica la
història d’un equip de futbol-set prebenjamí, el Futbol Club Margatània, que fou format l’any 2008 per l’AMPA de les
escoles Margalló i Cossetània de Vilanova i la Geltrú.
Aquests vailets, durant la temporada 2010/11 no van guanyar cap partit i
acabaren amb un balanç de 271 gols en contra i un de sol a favor, rebent
golejades tan severes com, per exemple, un 27 a 0.
Però el vídeo no ensenya tristesa, ni ràbia, ni pressa, ni
reprovacions; sinó una anàlisi feta pels mateixos menuts de les causes que fan
que no siguin gaire bons (de moment) en això de la pilota.
I no es rendeixen, ni molt menys. Coneixen perfectament les fites que
els han de dur a ser millors guanyadors.
També saben, però, que tot i que algun dia potser aniran millor
classificats, ja han fet el cim com a esportistes. Estimen el que fan i saben
per què ho fan: perquè els diverteix i els fa feliços.
Entre tanta brossa, és un parèntesi de satisfacció trobar una perla com
aquesta. Per fi uns competidors que estan a l’alçada.
Per cert, el primer objectiu que la quitxalla descriu en el vídeo és el
de marcar un gol. Ho van aconseguir en l’últim partit de la lliga passada.
Quina llàstima que tantes notícies esportives que rebem avui i no
puguem conèixer com han quedat aquest any els megacracks del Margatània.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada