Eufemismes i tabús

El tema de la setmana ha estat, indiscutiblement la partida de diners que des d’Europa ha arribat per refinançar els bancs espanyols.

Sóc conscient que això de “la partida de diners que des d’Europa ha arribat per refinançar els bancs espanyols” és una tirallonga ridícula per descriure quelcom molt més senzill, però la intenció de posar-ho així és per no entrar en polèmiques i que des d’alguns sectors no se m’etiqueti de pervertidor d’idees.

I és que “això” que per a molta gent és un rescat d’Espanya en tota regla, per al ministre De Guindos és una “ajuda financera”.

Certament, com veurem, per gustos (i definicions) no hi ha res escrit.

La nostra societat ja és propensa de per sí als eufemismes. No ve d’ara.

Ho som en el nostre llenguatge estàndard (diem “donar a llum” per l’acció fisiològica de néixer, just quan acabem d’“estar en estat”; “traspassar” és morir; anomenem “països desenvolupats” a les zones on no tothom es mor de gana, “dona pública” per prostituta, “material per a adults” en comptes de productes de pornografia, “intervenció militar” per matança o terrorisme...).

Però en la parla dels polítics això ja es converteix en obsessió (“període de desacceleració” o “dificultat econòmica seriosa” significava crisi per al PSOE; “filets de plastilina” era marea negra segons l’edició 2002 del diccionari del PP; “ajustos” o “reducció de complements salarials” vol dir retallades pel govern actual de CiU; “captació temporal d’aigua” anava en lloc de transvasament pel tripartit del 2008...).

Per no perdre el costum, avui, a juny de 2012, s’han trobat les enginyoses substitucions de “préstec”, “obertura d’una línia de crèdit europea”, o l’anteriorment esmentada “ajuda financera” per evitar anomenar el temut mot “rescat”.

La culpa és de tots plegats. Estem bastint una societat que premia tant o més la paraula que els fets. Sigues un total inepte o omet fer tot allò que s’espera de tu, que si ho saps disfressar amb una retòrica a l’alçada pot ser que el demèrit passi desapercebut o, fins i tot, que siguis alçat fins a l’Olimp dels éssers excepcionals.

Estem imposant sobre alguns mots un pesant tabú. I no pas perquè aquests articulin xiuxiuejos malsonants, ni renecs, ni blasfèmies, ni tan sols atacs a una altra persona. Solament perquè condueixen la ment a reflexions que no convenen a segons qui, a debats condemnats a restar closos pel cadenat de la censura.

I articulem això mitjançant dos mecanismes: per una banda, el dispositiu directe de suprimir alguns conjunts de lletres, sense anomenar-los o apel·lant al seu significat a través dels estimats eufemismes; i per un segon costat, atorgant un protagonisme desmesurat a coses banals o, si més no, molt més intranscendents que el que volem callar.

I és que el soroll és una eina altament efectiva. Fem-lo fort i taparem les paraules que han d’ésser confiscades al gueto de l’“això no toca”. Circ pel poble, que el pa va escàs!

Però pel cas que, tot i així, el missatge sonés tan clar que fos com un crit desbocat, escàpol a qualsevol control, com a mínim que vingui codificat mitjançant una corrua ben llarga d’eufemismes i l’esmena de molts mots tabú.