7 de gen. 2011

Necessitats

El Nadal és una època a qui els seus detractors han penjat l’etiqueta de consumista. I una mica pot ben bé ser cert, ja que els regals tenen un pes específic dins de la tradició moderna d’aquestes festes. Però no deu ser que ho és tota la societat en general, de consumista?
A més, l’avantatge que té en aquest aspecte el Nadal és que una part de l’afany ens surt gratuït, ja que Ses Majestats els Reis d’Orient vénen puntualment al rescat de les nostres butxaques per oferir-nos els seus obsequis (o el carbó merescut).

No es pot negar que tendim a la comparació. I això ens condueix a convertir el nostre estil de vida en una llista d’objectius desitjats/objectes de què disposo que anem marcant amb fruïció, i que sempre surt perdent respecte les possessions dels altres.
Aquest fet, irremeiablement, suposa un llast, ja que moltes vegades no pensem abans d’adquirir quelcom si ho necessitem realment o no. Únicament seguim el corrent que aquest ens impersonal que anomenem societat o bé les empreses proven d’encolomar-nos.

Contínuament estem bombardejats per publicitat amb ànsies de vendre’ns coses. Utensilis que ens diuen que si no els tenim no serem ningú (o ben poca cosa).
I aquest hàbit es veu adobat per unes festes on pretenem demostrar sentiments que la resta de l’any són xuclats per la pressa i la rutina. I què millor per dur a terme aquesta demostració que ofrenant allò que ens han dit que acosta qui ho posseeix a la felicitat més absoluta?
Per això comprem. Algunes vegades solament pel fet de comprar.

Avui en dia estem generant, mig d’amagatotis, una classificació peculiar de les necessitats. La tradicional piràmide d’Abraham Maslow s’ha vist superada pels temps que corren, i el ventall s’ha amplificat: les necessitats primàries (les de vida o mort, principalment energètiques –alimentació, descans...-, que Maslow anomenava fisiològiques), les secundàries (aquelles que suposen un benefici en algun altre aspecte per a l’individu –que bé pot ésser quelcom purament intranscendent o de luxe-), les nocives (que col·loquen l’individu en una espiral perillosa, com les drogues i altres vicis) i les necessitats que ens vénen “imposades” per la societat.

L’últim grup inclou coses que no requerim però tenim/desitgem o coses que no sabíem que necessitàvem fins que ens en van convèncer.
Estaria molt relacionat amb el graó del reconeixement de la teoria psicològica imperant abans esmentada, però amb matisos. I aquest matís és l’energia que ens du a la creació de la percepció de la nova ambició.

Les empreses han apreciat des de fa temps les bondats d’aquesta força motora, i algunes s’han convertit en vertaderes especialistes en crear-nos necessitats des del no-res.
La poderosa Apple ens ven reproductors en què la poma va molt cara o un iPad que ningú sap exactament què fa de nou però és d’allò més cool; la suïssa Swatch popularitzà la voluntat de tenir diversos rellotges per a combinar; i diferents cadenes de roba cerquen la diferenciació a través de sacrificar el disseny o la practicitat en un grapat de col·leccions, el premi de les quals serà ser la primera de la colla en vestir-la…

Sort que tot just acaben de passar els Reis Mags.
Tot i que segurament també hauran sucumbit i hauran dut a algú quelcom dictat únicament per la moda o perquè aquest pugui dir que ha complert el tràmit de tenir allò, ells tenen un mèrit més gran.
El regal millor que ens portaran segurament serà, com cada any, la consciència que continuen existint coses màgiques que els bitllets no poden comprar.

A vegades, en l’instant de l’obertura del paper d’un regal es concentra la major part del cicle de vida útil del producte.
Els records d’aquell moment no es paguen en diners, tot i que segurament ja hi deu haver algú que mira de patentar la il·lusió…