Decennals

Fa vora 700 anys, al segle XIV, una terrorífica pesta va sacsejar Europa. I Valls no en fou l’excepció.
Els vallencs, per acabar amb aquesta sagnia, es van confiar a la Mare de Déu de la Candela perquè els protegís.
El final de l’episodi, imminent i feliç, suposà l’inici d’una especial relació dels habitants de l’actual capital de l’Alt Camp amb la seva patrona.
A partir d’aquell moment, en diverses ocasions s’apel·là a la intercessió de la Verge. Fins al punt que l’any 1791 es va signar el document que estipulava que cada deu anys es realitzaria una solemne i extraordinària processó per venerar la imatge de la Mare de Déu de la Candela.

Aquest va ésser el començament de tot plegat. Amb els anys, la Festa ha anat evolucionant i afegint nous matisos, nous sabors. Això no obstant, sempre ha aconseguit retenir l’especial esperit per connectar amb les successives generacions de vallenques i vallencs.
El comú denominador probablement haurà estat i continuarà essent (tant de bo per molts anys) l’esperit de ciutat que destil·len. I el poder que tenen per reunir durant uns dies, de forma excepcional, totes les tendències, actituds i pensaments arran d’un objectiu compartit.

Fa set segles, la figura de la Patrona va unir la gent al voltant d’una esperança. La de salvar-se de la salvatge malaltia.
I des d’aquell punt en endavant ha anat congregant més cops l’atenció que li han volgut dispensar tots aquells que necessitaven quelcom o aquells que no s’atrevien a demanar impossibles als mortals; tots aquells que embolcallaven en la fe més íntima les seves demandes o aquells que amb un indissimulat agnosticisme resaven a la promesa de l’Altre...

Les circumstàncies d’ara són molt diferents a les primogènites. No ens enfrontem a cap cataclisme, ni tan sols a cap efecte nociu. Ben al contrari, parlem d’una festa, en majúscules.
La similitud entre ambdós casos? Aquesta característica tan humana de cercar un parèntesi, el que ens permeti foragitar la realitat (tan real és la pesta com l’esgotadora rutina del dia a dia, encara que una realitat mati i l’altra ni de bon tros) i esbargir-nos uns instants del que ens turmenta o avorreix.

Avui comencen les Festes Decennals. Les nostres festes!
A partir d’ara deixarem la llarga travessia pel desert i obrirem les portes del ben retrobat oasi.
Des d’aquest paratge estant, podrem gaudir de l’ombra que ens salvi del sol inclement que escampa sovint rajos de crits, presses o de desorientació. Des del recer d’aquesta excepcionalitat, segurament tindrem l’impuls de contemplar les passes que el camí haurà gravat sobre la sorra i extreure’n conclusions. I valorar tant allò que hem fet fins ara com, sobretot, allò que queda per fer.

Disposarem de totes aquestes virtuts. De tot això i, a més, de l’efecte cooperatiu de sentir-nos orgullosos d’ésser vallencs.

És cert que ja hi haurà temps per les reflexions i per la seriositat dels grans temes. Tot just comencen hores d’insomni voluntari, de xerinola, música, llums, distracció i alliberament.
Però això de repetir un esdeveniment tant de tant en tant com són deu anys per força condueix a preguntar-nos què serà de nosaltres quan s’esdevingui la pròxima edició.
Per tant, que comenci la festa! Però si en el parèntesi obtenim respostes que ens puguin ajudar quan s’esfumi la màgia, doncs millor que millor.

Bones Decennals!