Miops

7.00 AM. Ens desperta el soroll enfadós del despertador. Després de donar una ullada a la seva pantalla per confirmar que és l’hora H i de l’estira-i-arronsa reglamentari, posem els peus a terra i ens preparem pel que ha d’ésser una jornada qualsevol.
En les hores posteriors sobrevindran una fila d’accions quotidianes, pronunciades per la rutina. Arribarem a la feina per passar una bona estona (bona aquí és principalment un quantitatiu) cara a cara amb l’ordinador, i quan puguem ens n’escaparem per bescanviar uns grams de temps per l’oci merescut que ens pugui fer volar una mica per sobre de la normalitat.
Durant aquest esbarjo, segurament acabarem passant els ulls per unes quantes pantalles més. Televisor, videojocs, telèfon mòbil, e-book o Yahoo i carrers adjacents...
Tot això per perseguir la informació que ens és dictada o per barrejar el nostre protagonisme amb el de personatges inventats que ens facilitin una momentània fugida d’estudi, una porta d’emergència que s’obre en ambdós sentits.

Les noves tecnologies (i els nous hàbits) han alleugerit, és innegable, moltes de les activitats del dia a dia. Però, alhora, han transformat radicalment la percepció del món.
No hem d’esforçar-nos; ni gairebé moure’ns. Des del sofà tenim a l’abast del teclat gairebé qualsevol cosa que pretenguem conèixer o veure. Començant per les notícies puntuals i en rigorós directe des del racó més inhòspit de planeta, i passant pel turisme “virtual” del Google Earth, l’amistat “virtual” del Facebook o els negocis “virtuals” del LinkedIn, per posar només alguns exemples.

La vida avui en dia ocorre en un perpetu primer pla. Tot és apreciable, i tot fa camí, en la minsa distància que hi ha entre els ulls i la pantalla. La mirada són ara breus centímetres, mal•leables i domesticats.

El perill que tenim és que la vista se’ns acostumi a la distància curta i, quan sigui el cas d’haver d’anar a cercar respostes més enllà de l’habitual, no siguem capaços d’allargar-la prou.
I quedar miops, atrapats en l’àmbit més proper.

És norma, aquesta reinterpretació de realitats i conductes. No només en el camp de la visió, sinó en molts altres, el repensament, l’evolució, obliguen a modificar actituds (i també aptituds) que fins fa uns anys semblaven inamovibles.
I aquest traspàs de competències obliga inexorablement a assumir unes noves responsabilitats. Cal aferrar el cavall per la brida amb contundència, sense mitges tintes.

No podem oblidar que quan deixem d’exercitar algun òrgan o alguna capacitat, correm el risc que se’ns atrofiï.
Per això, encara que sembli en va practicar quelcom que podríem aconseguir més fàcilment mitjançant mètodes alternatius, és un esforç necessari.

Ara i aquí, fent un parell de clics a l’ordinador ens apareixen imatges sorprenents, paradisos inhabituals, trobades inesperades...
Això no obstant, no podem deixar de forçar la mirada en direcció a l’horitzó llunyà, cap al segon pla. Per dos motius:
Primer, per seguir mantenint la musculatura de l’hàbit, la capacitat i el costum de fer certa acció.
Segon, perquè en l’horitzó hi trobarem la grandiositat del paisatge i aquelles visions més personals que no surten en altres mitjans que no siguin la pròpia imaginació i aquells somnis tan nostres, vestits de discreta esperança.