Impunes

Tothom es penja de l’afegitó “en crisi” per valorar/justificar allò que a hores d’ara no marxa bé.

Efectivament, l’economia té un pes específic importantíssim que no podem pas obviar. Tanmateix, és possible que de tot, el que es diu absolutament de tot, tampoc en tingui la culpa.
Com a mínim no pas tant com per arribar als nivells actuals, en què tant els més pessimistes com els que es resistien a veure en la situació res més que una lleu “desacceleració”, comencen a apreciar en aquesta crisi el gir dràstic, el gran defalliment, una transició….
Una derrota en tota regla.

Moltes altres coses que no depenen del diner estan passant per un vertader tràngol, un descens vertiginós de prestacions.
Coses que fins fa uns anys (i tampoc parlo de massa) haurien estat percebudes com una severa anormalitat, avui són consentides i, fins i tot, admeses en el discutible club dels “sense altre remei”.

En aquests programes de periodisme de carrer (periodisme rodamón o com es digui) que la majoria de cadenes de televisió tenen, s’hi passeja una fauna humana que ha perdut qualsevol inhibició i constitueix a hores d’ara un veritable interrogant, un post-it cridaner enganxat a una de les planes principals del Tractat de Dignitat.
I el problema no són ells exclusivament (de persones n’hi ha hagut i n’hi haurà sempre per a tots els gustos), sinó aquells que converteixen en rutinàries accions que haurien d’ésser senyalades com a impúdiques.
Poso alguns exemples: el moviment okupa, que va néixer com una rebel·lió social d’aprofitament de locals deshabitats per a il·luminar les necessitats socials d’algun col·lectiu, i que es basava en un intercanvi, una interacció amb l’entorn, avui no és res més que el que dóna dret a algú per fotre un cop de peu a una porta i robar la vivenda que el propietari havia guanyat amb la seva suor (i potser la dels seus pares i tot); o els individus que mai han vist el treball com el projecte que seria el pont cap a noves il·lusions, que es limiten a esperar que “algú” (governs, assistents socials, ONG’s, …) els solucioni la papereta, emparant-se en els drets humans i fent-se el sord davant el mot deure; o els malfactors que culpen la societat d’haver fabricat un attrezzo en el qual ells no han sabut interactuar d’altra manera que imposant el terror als altres; o els que afirmen haver de robar per menjar…

I aquests personatges van pel món amb la cara ben alta. I els medis els pinten com antiherois entranyables; personatges dolentots que ens fan semblar als altres, que som tan normals i corrents, per comparació, gent extraordinària.
I amb això ens conformem. Però no, senyors i senyores! Nosaltres som normalíssims i correntíssims! No som pas millors que aquells que tenen una moralitat reprovable; si de cas, ells són pitjors que nosaltres (sembla el mateix però, analitzant-ho, no ho és). No són víctimes!

Molta gent neix en condicions difícils, en ghettos socioculturals, ètnics o geogràfics. Però alguns han lluitat per superar-ho i els altres, no. Per què cal ajudar els que no s’ho han guanyat o permetre’ls que un origen o una situació tan complicada com la de molts supervivents de bé justifiqui accions impermissibles o, simplement, delictives!?

En aquest país vam tenir uns moments molt bons econòmicament parlant. Però era un decorat irreal, basat en un model de totxo i paleta que s’ha vist ineficaç.
Això d’ara, aquestes ombres, és el que ens queda de debò. I el que és pitjor, és possible que la tempesta que plana sobre els nostres caps avui no sigui únicament el residu de la crisi galopant, sinó que aquesta sigui la situació definitiva que realment ens mereixem i que perdurarà, com una llosa d’implacable veritat. El que teníem fins fa uns mesos era potser solament un miratge irrepetible.

Einstein deia que una crisi era una oportunitat de canviar les coses. Però potser no comptava que l’aprofitaríem per esdevenir una societat pitjor, amb pitjors persones i els demés, resignats i callats.