Visc(a) la poca-solta

Una coneguda campanya de publicitat ha agafat el lema Visc(a) Barcelona per cantar les excel·lències del Cap i Casal, de la capital, de l’única ciutat que existeix pels senyors i senyores de la Corporació Catalana de Ràdio i Televisió… estic parlant de Barcelona!

Sota aquest lema s’amaga la intenció del seu ajuntament de fer una oda a les bondats de la metròpoli.
Mirant la pàgina web de la campanya he vist que la frase principal s’acompanya de proclames secundàries com ara Visc(a) una ciutat que té tot el que necessito, que em fa feliç, que m’estima, que mai dorm…

Realment entendridor. Desconec si un anunci pot augmentar l’autoestima d’una ciutat i, tanmateix, si això durà els barcelonins a algun avenç; però no tinc res a dir respecte la suposada bona intenció des de la qual s’ha plantejat la iniciativa.

Ara bé (sí, ara ve!), aquest enginyós lema se m’ha posat travesser quan ha coincidit en el temps amb un seguit de polèmiques d’idèntica índole protagonitzats molts d’ells per ciutadans d’aquesta Visc(a) Barcelona.

I és que els darrers dies els medis han fet més famós que mai el terme mobbing rural.
La moda porta a què, jorn rere jorn, apareguin nous exemples d’urbanites que cerquen mitjançant una segona residència al camp la tranquil·litat de la qual són privats a la gran ciutat. Però aquest senyors, descontents amb el que es troben, proven de fer lleis per disfressar el medi natural d’attrezzo ideal i, de pas, minvar els drets dels que porten generacions essent els guardians del territori.

Alguns exemples els trobem a Vilademuls, on els propietaris d’una casa es van queixar que el cant del gall del veí els despertava; o a Camprodon, on un pastor ha tingut que fermar amb cinta aïllant les esquelles de les poltres perquè feien nosa; o a Calonge i a Sant Mori, on fins i tot els campanars han estat denunciats per repicar massa alegrement…
I més coses: tifes que no estan precisament fetes de Chanel número 5, tractors que van lents, granges rònegues que no es deixen fondre instantàniament per l’especulació, bolets que no surten sofregits i a sobre els has de buscar entre herbotes, bars menys animats que el de Ventdelplà… res a fer…

Tots aquests Visc(a) barcelonins volen fer un espai a la seva mida, com si cadascú tingués dret a fer dissabte a un territori al seu gust.
Un paisatge bonic i res de soroll de cotxes és perfecte; ara, fora tot allò que és lògic i natural però el seu somni bucòlic no havia planejat.
I s’obliden dels que habiten des de sempre els camps. Dels valents sobrevivents que allarguen l’agonia d’un sector primari que combregarem i ben plorarem quan sigui mort.

Potser hi ha coses que no combaten ni els segles.
Fa uns anys, quan les distàncies encara eren un obstacle, els de poble anaven a capital un cop a la vida i eren carn d’escarni.
És clar, la tranquil·litat de comarques no atipa tant com la fressa de la ciutat. Als de poble els espantava el guirigall d’aquell trànsit eixordador i el fum amenaçador; en canvi, els de ciutat no trobaven a comarques res que no haguessin vist abans, i, si ho veien, eren coses gentils que no feien paüra (una flor, una posta de sol, una plaça en silenci…).

Però ara, principalment gràcies als moderns medis de comunicació i de transport, s’ha girat la truita.
Avui, els de ciutat continuen anant poc a poble perquè creuen que no se’ls hi ha perdut res; en canvi, la burocràcia obliga als de poble a visitar contínuament la ciutat.
A més, un de Vilademuls sap tot el que passa a Visc(a) Barcelona per la televisió i per Internet, mentre que aquests medis no ensenyen pas ni què passa ni què hi ha a Vilademuls.

És possible que l’expressió “fer el pagès” avui hagi virat el sentit, i la ignorància amenaça més als de capital que als de poble.

Finalment, un aclariment: no confondre els Visc(a) barcelonins amb els barcelonins.
El lema publicitari m’ha servit d’excusa per representar aquells individus de capital (Barcelona o qualsevol altra) que van amb prepotència i suficiència quasi històrica a conquerir móns desconeguts per ells; ni molt menys a la totalitat de la població.

Gent que, com diu la campanya, viu a una ciutat que té tot el que necessita i que el fa feliç (per això en marxa els cap de setmana per ser infeliç i fer infeliç a d’altres) i que mai dorm (per això quan necessiten dormir han d’anar al camp a fer callar campanars i esquelles).