21 de febr. 2009

ERO

Fa uns mesos era gairebé una desconeguda, restringida a l’àmbit etimològic del teixit empresarial i a situacions molt concretes. Avui, però, la sigla ERO ens és prou familiar, per desgràcia.

Per aclarir-ho, amb la denominació d’Expedients de Regulació d’Ocupació (ERO) es recullen les actuacions que l’empresari pot adoptar respecte dels contractes de treball quan l’empresa es troba en situació de crisi, ja sigui per causes econòmiques, tècniques, organitzatives, de producció o d’alguna altra força major. Els efectes? La suspensió o l’extinció de les relacions laborals.

Darrerament les pàgines dels diaris van plenes d’aquestes tres lletres que, seguides i amb aquest ordre, conformen una macabra realitat.

Normalment ens deixem intimidar per les grans xifres: 20 acomiadaments per aquí, 450 per allí, 300 que reduiran jornada…
Però hi ha aspectes en què no hi ha número major que l’1. I és que darrere del dany col·lectiu hi ha el dany personal (i intransferible); la conseqüència final, l’abast real, és l’individu, l’1.

Ens hem refugiat en el mot global crisi per suavitzar coses que trenquen els esquemes de la societat que amb penes i treballs havíem aixecat (i quan falla el treball pot quedar només la pena…).
Darrere d’una situació que afecta les condicions laborals de 200 persones hi ha, convé no oblidar-ho i per obvi que sembli, 200 persones! Un munt de gent que hauran de modificar dràsticament les seves condicions de vida i que arrossegaran les respectives famílies, i alhora els empresaris que els proveeixen, i l’economia de la regió i…

Però per deshumanitzar-ho (quan deshumanitzar pren un sentit no del tot negatiu…) i que pensar en tantes vides que poden esdevenir drama no se’ns faci tant costa amunt, hem canviat el punt de vista.

Prou que ens resultarà impossible fer-nos els cecs i no veure la crescuda de la cua de l’atur; com tampoc podrem evitar escoltar la remor de la desesperació de persones atrapades per la hipoteca i el tot-terreny desproporcionats que venien amb el pack del conte idíl·lic que un dia, quan li havia convingut, el sistema els havia venut.

Però ara pronunciem ERO o crisi econòmica i disfressem l’assumpte de “problema tècnic”, de situació passatgera i inevitable. I li atorguem característiques i termes que no semblin del terreny sociològic, sinó del jurídic i de l’econòmic; així sembla que minvi la seva rellevància en el dia a dia de les famílies.

La recessió actual ve representada pels expedients de regulació.
Però de la mateixa manera que les empreses han de fer net amb un lleixiu agressiu que no respecta esmalts ni dermis, els particulars podem aprofitar el penós context per posar en pràctica mesures extraordinàries; o, si més no, tornar l’ordre a les nostres vides.

Ara que sabem que la Disneylandia que trepitjàvem era un miratge, potser aprendrem a no refiar-nos de nou dels que ens prometien una felicitat a base de talonari, un benestar bastit a base d’afegir maons perquè la nostra torre fos més alta que la del veí; una alternativa que potser no era la nostra, feta d’aparences i artifici…

Se’ns fa més que mai evident que tot roman sempre a la corda fluixa. Tant de bo això serveixi (si és que pot servir per alguna cosa) perquè sapiguem prioritzar.

La felicitat és que no falti allò bàsic (els menesters primaris de la piràmide que Maslow usà per il·lustrar la seva teoria de les Necessitats), dirà el pragmàtic.
Però sense arribar a aquests extrems, crec fermament que la felicitat és una llista de mínims, simplement.

No tenir dubtes sobre quins són els punts que formen aquest llistat i poder dir que es tenen tots coberts és el veritable luxe.
Tot el que ho sobrepassi seran coses sobreposades que només facilitaran que ens puguin degollar sentits com el de la paraula crisi (com més necessitem, més fàcil serà que trobem a faltar quelcom).

Per tant, el benestar deu estar fet d’aquests mínims que personalment estipulem més les mesures purament “organitzatives” de reconèixer allò prescindible.
I potser calen cops com els que etziba l’avui perquè apreciem què ens és realment imprescindible.