Relacions que cremen

En els últims dies hem sentit a parlar molt d’un divorci. I en aquest cas no s’ha tractat d’una de les múltiples xafarderies que omplen les revistes del cor, entremig dels flirtejos de la cantant de moda o l’enèsima baralla dels ducs de no-sé-què, ni d’una típica conversa de perruqueria; sinó que la notícia ha provingut de l’àmbit polític.

M’estic referint, com ja hauran captat, a la separació entre Convergència i Unió. Una separació des de fa temps anunciada (el temps dirà si es pot definir com a “mort anunciada” o just el contrari), però que això no obstant no se li pot treure protagonisme. Per les raons òbvies de la càrrega política i social que durant tants i tants anys aquesta coalició ha tingut a Catalunya.

La guspira definitiva que ha propiciat l’incendi que ha acabat arrasant aquell saló que els integrants del grup algun dia devien haver trobat fins i tot acollidor ha estat l’ofensiva cap a la independència de Convergència Democràtica de Catalunya, que es veu que pels d’Unió, més partidaris de nedar i guardar la roba, és totalment radical i forassenyada.

És clar que aquesta guspira feia tot l’efecte que algun dia havia de saltar. En una habitació on col·loques les ampul·loses catifes del “seny” que cobreixi tots els pensars a la vora d’una llar de foc de la “rauxa” que per mida no estava preparada per rebre tanta llenya, hi ha tot el risc i més que les flames arribin i esdevinguin incontrolables.

Acaba passant com amb altres parelles que coneixem o de les quals hem tingut notícia al llarg de la vida, que acaben trencant-se per les raons més diverses, particulars i a vegades fins i tot inversemblants...

Hi ha des d’aquella erosió de petits grànuls de sorra fina que van colant-se en els actes del dia a dia i llimen amb parsimònia qualsevol il·lusió, fins al gran roc que cau com la llosa menys subornable i ho esquinça tot en un sol segon.

Existeix la parella que serà capaç (i voldrà) de gestionar els seus sentiments per mirar de reconduir, emprenent les accions que calgui, la situació; mentre que una altra es deixarà vèncer (o voldrà deixar-se tombar) per la primera pendent.

Hi haurà la persona de confiança ferma que posarà tota l’ànima en el convenciment que aquella companyia durant el camí ja és per sí sola una recompensa, sense haver d’esperar més objectiu, i maquillarà o perdonarà d’una forma natural qualsevol dubte amb aquest pilot automàtic posat; i també hi haurà qui una petita falta o un pensament negatiu li farà trontollat tot el seu món (escala 6,9 de Richter emocional) amb greus implicacions de trencament.

També són presents aquelles parelles que prefereixen mantenir amb vida artificialment una relació a causa de les aparences, el “què diran” o una quotidianitat que els manté en una perllongada letargia que no respira ni sent; mentre que unes altres tindran la creença que, quan notin que un final ha arribat, serà hora de recollir els trastos i desplaçar-se de nou cap a la individualitat que els ha de permetre la perspectiva necessària per estimar altre cop amb aquella intensitat.

Moltes i moltes variables són les que caracteritzen una parella i fan que, talment com succeeix amb totes les persones a nivell individual, cadascuna sigui única. Com un ésser singular compost de dos pensars i amb dos cors bombejant sensacions a vegades en direccions diferents.

D’aquí la dificultat de cultivar qualsevol relació i, alhora, el seu principal miracle: quan un i un no són el dos que donaria la suma ni l’ú que resultaria de la seva multiplicació, sinó el número imaginari que converteix una mirada finita en tot allò infinitament imaginable.

De la crítica a la decisió

El passat cap de setmana van constituir-se els nous ajuntaments. Després d’unes setmanes d’incertesa, de pactes públics i, segurament, també de converses en el mé

s estricte secret, ja tenim els equips de govern formats. Han sorgit d’una estranya mescla entre la voluntat del poble (representada pels percentatges electorals dels darrers comicis) i una estratègia política que ni segurament Sun Tzu amb la seva obra “L’art de la guerra” podria haver igualat.

Ara és l’hora de la veritat. Per a tothom, tant els consistoris que mantenen els i les batlles anteriors com aquells que han canviat els colors polítics predominants.

Tanmateix, la curiositat (fins a l’extrem de morbositat, a vegades) fa que centrem l’atenció sobretot en aquests darrers. Principalment en aquells casos en què el canvi ha estat inesperat.

I entre aquests casos, sobresurt per mèrits propis el cas de l’Ajuntament de Barcelona (o el de Madrid, però el primer ens afecta a tots els catalans força més).

Aquests dies s’han transcrit mil·límetre a mil·límetre les primeres passes d’Ada Colau a la Plaça Sant Jaume (a l’interior de l’Ajuntament, s’entén). Per diversos motius...

En primer lloc, perquè la monotonia de sortir sempre les mateixes formacions s’ha esquinçat d’un cop amb la irrupció de nous partits.

En segon lloc, perquè les idees de Barcelona en comú semblen predisposar al xoc amb sectors tradicionalistes; sobretot l’econòmic.

I en tercera posició (però no pas per això menys important, ans el contrari), perquè hi ha molta curiositat per veure com grups que han fet la transició des de la protesta fins als àmbits de poder se’n surten amb la gestió.

Originalment aquestes organitzacions havien alimentat el debat simplement amb la crítica salvatge i la desconsideració vers certs àmbits de “poder”.  Però ara és l’hora de les decisions, i per aquestes són imprescindibles les solucions.

I sovint aquestes resulten força més esquives a la pràctica que quan només calia teoritzar-les. Que ja se sap que tirar la pedra costa força més quan tothom et mira i, a més, ets conscient que si trenques el vidre et tocarà arreglar-lo.

S’ha fet molt èmfasi principalment en la relació amb aquelles organitzacions públiques amb les quals moviments com els dels “Indignats” o la “Plataforma d’Afectats per la Hipoteca” (d’on han germinat els actuals governs municipals de Barcelona i Madrid) havien topat: policia, entitats bancàries, grans empresaris, etc.

Per tant, cal mirar amb atenció (i amb tot el crèdit de confiança necessari) com els nouvinguts es mouen entre aquest lobbys imprescindibles –pesi a qui pesi- pel bon funcionament del país.

I és que perquè aquest “canvi d’aires” que algunes veus pregonen ens provi, serà imprescindible una variació de xip immediata i conclusiva per part dels actors principals de la història.

Una modificació urgent que transformi les crítiques i la segregació que estaven proposant des del carrer per solucions que no menystinguin ningú i tapin tots els dubtes ja des de les primeres passes.

Megafonia

Dissabte passat es va jugar un partit de futbol en el qual van tenir-hi cabuda dues magnífiques representacions d’una expressió col·lectiva.

En primer lloc, hi tingué presència la projecció que legítimament correspon a l’esport: un grup de persones que gaudeixen seguint un determinat equip fins al punt d’identificar-s’hi plenament. I assaborir amb èxtasi les victòries, de la mateixa manera que cal mastegar amb pena i esforç la durícia de les derrotes.

Però, d’altra banda, també va tenir lloc a l’escenari del Camp Nou una altra representació col·lectiva, tot i que secundària (encara que hi hagi qui vulgui fer veure el contrari i la magnifiqui).

Es tracta de la xiulada força unànime que els presents van originar mentre sonava per megafonia l’himne espanyol.

Ambdues situacions són similars pel fet que són l’expressió conjunta per part d’un segment de la població d’un sentiment.

En el cas del Barça (o de qualsevol altre club esportiu), mostren una fidelitat de la gent pel que fa a uns colors i uns esportistes.

Però en el cas de la xiulada, l’anàlisi ja no és tan clara, ja que es pot deure a una sèrie de factors. Només per citar-ne uns quants, pot haver vingut causada perquè el poble desitja expressar el seu malestar pel tracte que reben d’altres zones; perquè no està d’acord amb les actuacions dels polítics que governen; o perquè senzillament anhela que s’escolti la seva veu...

Sigui quin sigui el motiu que dugui un grup més o menys nombrós de persones a organitzar-se amb un sol crit a favor o en contra de quelcom, això ha de saber considerar-se sempre en la seva justa mesura.

I és que això serà positiu quan la direcció comuna proporcioni a les persones individuals l’abric de la col·lectivitat. Poder trobar-se amb els amics per veure un partit o comentar la darrera jugada; il·lusionar-se a l’ensems per un trofeu que espera a l’horitzó; presenciar com una dura i grisa jornada de treball rutinària s’omple de color al capvespre, coincidint amb l’hora del matx (o d’una xiulada)...

La humanitat sempre ha cercat eines, característiques o expressions que proporcionin als individus l’oportunitat d’alinear uns objectius i unes creences amb els seus congèneres. Ja sigui a través de la filosofia, la religió, la història, la política... o l’esport.

Tanmateix, res d’això esdevindrà idoni quan perdem el nord de la justa mesura i ens hi aboquem en excés.

Quan es noti que costa sortir de la rua dels fets compartits, o que els projectes propis i individuals adquireixen un segon pla o són menys motivadors que els col·lectius, probablement serà que ha arribat el moment de fugir de nosaltres mateixos per anar-nos a trobar de debò, sense vacil·lacions i, sobretot, sense intermediaris.

Si no, correm el risc de patir una alienació que anul·li la idiosincràsia de la persona que som. I sense una personalitat ferma i coherent, ni serem allò que volem ni podrem bastir una suma que proporcioni una col·lectivitat poderosa.

Allà on ens porti el llenguatge

Passades les eleccions, aquestes de diumenge passat o qualsevol de les altres, disposem d’uns resultats numèrics, d’unes xifres de participació i de vots; però encara no d’uns resultats definitius.

I és que si la finalitat d’uns comicis és que el Poble triï els seus representants, a hores d’ara a la majoria de localitats encara estem ben lluny d’aquest objectiu. Pràcticament només aquelles que hagin tingut uns guanyadors en majoria absoluta coneixen avui la conformació definitiva del seu ajuntament.

En el moment que s’acaba l’escrutini comencen els contactes entre els polítics per mirar d’assolir conjuntament l’alcaldia o bé intentar reforçar la posició de privilegi aconseguida.

I hi ha molta gent que percep aquests moviments com antinaturals, realitzats a esquenes dels votants (ja que són posteriors a l’emissió del vot).

Tanmateix, cal entendre que aquesta part del procés és totalment necessària (segurament poc “estètica”, però necessària). Imaginin-se si no què passaria en un consistori en el qual qualsevol proposta es veiés aturada sistemàticament perquè els opositors superen en nombre aquells que la duen sobre la taula. Resultaria una situació totalment impracticable.

Per tant, ara és l’hora dels contactes, dels pactes i de les negociacions.

Per tot això esdevé indispensable tenir una especial atenció a aquells actes lingüístics que l’Ontologia del Llenguatge identifica com a bàsics.

En primer lloc, cal tenir cura amb les afirmacions. Que tothom exposi d’una forma clara quina és la seva visió de la realitat perquè pugui comparar-se amb la de l’altra persona.

Cal considerar que quan afirmem quelcom ens comprometem amb la veracitat d’aquest argument davant de les persones que ens escolten, adoptant per tant una innegable responsabilitat social.

En segon lloc, s’hauran de formular unes peticions que continguin amb detall com a mínim allò que ens manca, allò que demanem a l’altre, i les condicions temporals i de satisfacció a què aspirem (és a dir, quan l’altra persona ho ha d’haver fet i com ho ha d’haver realitzat per aprovar-la).

Com a contraprestació, qui negociï haurà de pronunciar també alguna oferta. I per ser vàlida aquesta haurà de constituir una oportunitat per l’altre i apuntar directament als seus interessos (per tant, serà indispensable una escolta activa per reconèixer allò que pot necessitar l’altre).

Evidentment, caldrà que totes les parts basteixin promeses conjuntes. Amb aquestes estaran transformant el futur (amb la responsabilitat que això comporta), ja que significa que diverses persones es posaran a treballar juntes en l’assoliment d’un objectiu comú. Afortunadament, aquestes promeses permetran que es puguin aconseguir coses que haurien estat impossibles sense l’habilitat de coordinar accions amb els altres.

En qualsevol procés de negociació les promeses són especialment importants, ja que de la forma en què les fem i les complim en depèn la qualitat de les nostres relacions i la forma com personalment vivim quelcom tan important com és el compromís.

I finalment hi ha les declaracions, aquells fets lingüístics de múltiples tipologies (des de la “declaració del sí”, en què assumim un compromís; a la “declaració del perdó”, amb la qual ens responsabilitzem per no haver complert un compromís; o fins i tot la “declaració del no sé”, que esdevé el primer graó de qualsevol procés d’aprenentatge) que generaran automàticament un nou món per a aquells que les pronunciïn.

Sempre que tinguin la capacitat de fer-les complir, és clar.

Buidar el mar per pescar

Quan les coses van mal dades, es desitja ansiosament començar una “nova vida”. Fer un reset i ubicar-nos a la línia de sortida amb un panorama verge i encara per acolorir per endavant.

En múltiples ocasions hem anhelat una pàgina en blanc d’aquestes. Cada vegada que ens ocorre algun daltabaix personal, laboral o en alguna de les nostres relacions, per exemple.

Però també podem desitjar l’arribada d’un recomençament d’una forma imposada per l’exterior.

Sense anar més lluny, ara que la setmana vinent tindrem nous ocupants als ajuntaments (o els mateixos, però regenerats per la voluntat del poble), hi ha qui vol fer-nos creure que s’iniciarà un nou cicle que esborrarà d’una tacada tots els errors passats.

Certament, fer un mínim foc nou davant de l’herbada impenetrable en què s’havia convertit el panorama polític actual no es pot pas considerar dolent en absolut. Tot allò capaç de proporcionar-nos per vena una dosi immediata i contundent d’esperança serà ben rebut.

Ara bé, ni en aquest ni en altres episodis hem de comptar d’una forma segura que la “nova vida” durà per força associada una millora.

És possible que sigui únicament una dèria injustificada el fet d’organitzar una escissió de ple dret respecte allò que ha vingut passant durant els darrers temps per millorar la situació. No cal buidar el mar per pescar els peixos que necessitem. I, a més, tampoc seria garantia segura d’èxit.

A vegades n’hi hauria d’haver prou d’estirar la corda dels esdeveniments passats, aprofitant-los al màxim. Fer venir cap a nosaltres la xarxa per extreure del llac profund dels records, les vivències i les experiències tot allò que s’ha anat acumulant en el fons; com un pòsit enfonsat per la gravetat insubornable del pas del temps. I, quan treguin el cap a la nova superfície de l’avui, aprofitar per raspar-ne tot l’òxid i pintar-los amb aquelles tonalitats que desitgem pel nostre present.

Això no obstant, sovint resulta més ben vist llençar a la foguera els temps pretèrits que es desitgen oblidar. Habitem una època en què preval la substitució abans que la reparació.

Aquell efecte de renaixement, de ressorgir sota una forma òptima i pura, deu resultar massa llaminera com per deixar-la en un segon terme.

Què canviaries si poguessis tornar a néixer?, es pregunta d’una manera recurrentment ocurrent quan es té un atac de pseudofilosofia. I com que desitjar és gratis, eliminem tots els errors, totes les pífies, els malentesos i, a vegades, fins i tot la presència d’aquelles persones que d’una manera o altra ens van fer mal...

Si això fos així, però, sobre quines peces muntaríem les bastides de l’aprenentatge?

Una pel·lícula sense “dolents” o situacions que ens ubiquessin en atzucacs podria arribar a ésser extremadament poc estimulant.

Per això continuarem! i sovint caldrà que ho fem recolzant-nos en els íntims enemics quotidians que, dia a dia, ens posaran amablement a prova.