Instruccions per elaborar un exquisit pastís de poma

El títol d’aquest article no té res a veure amb el seu contingut. Els ho he d’advertir perquè si es

disposaven a llegir-lo atrets per l’encapçalament, no ho facin amb un ànim equivocat. Però ja que es veu que darrerament la censura va en augment, que res faci pensar a ningú que aquest escrit pot ésser considerat subversiu (que tampoc és la intenció) o quelcom per l’estil. Creuem els dits perquè coli...

L’últim i flagrant episodi ha estat la suspensió sense lògica de la presentació a Amsterdam del darrer llibre de l’autor Albert Sánchez Piñol, Victus. Pel que sembla, l’Instituto Cervantes, depenent del departament d’Assumptes Exteriors espanyol, considerà que la temàtica de l’obra, basada en els Fets del 1714, no era adequada en uns moments de “crispació” política com els actuals.

Coses així no poden deixar de sorprendre, encara que no vinguin del tot de nou. I sobretot quan, com passa, s’aplica per part dels diversos components un barem ben diferent quan es tracta de jutjar/classificar els propis actes o el dels altres. Per exemple, el govern espanyol considera que organitzar un acte literari a la capital holandesa pot ésser contraproduent, però en canvi que el ministre Montoro organitzi una conferència en principi econòmica per parlar exclusivament d’en Pujol i malparlar alhora dels altres genets de l’apocalipsi de la independència catalana és la cosa més normal del món. O que el nacionalisme d’uns sigui fanatisme mentre que el dels altres és sa patriotisme.

Actes d’aquest estil han causat que des de fa uns dies hagi tornat de forma decidida a l’actualitat el mot censura (motiu pel quan en feia broma en el títol i la part introductòria de l’article).

I és que no hi ha dubte que els nervis d’alguns fa que cerquin mesures irreflexives, desesperades, que s’obliden de dissimular; i llavors surt l’esperit ranci i intolerant més primari. Per això ara tot això es fa més evident que mai.

Però també és cert que aquesta censura sempre hi ha estat present. No només per aquestes contrades (encara que pel motiu anterior potser aquí ara és molt més visible), sinó a gairebé tot arreu. Només que aquesta es pot dissimular de moltes maneres. Simplement cal que observin els titulars d’un medi de comunicació afí als que manen (o a un bàndol concret) i els d’un de l’oposició per veure que la coincidència és quasi bé imperceptible. Ja em diran si això no és ocultar informació... I d’una forma àmpliament generalitzada! Tant que per apropar-nos al coneixement més proper a la realitat cal confrontar com més fonts millor!

Tanmateix, és encara més indignant que s’argumenti obertament que es censura quelcom per evitar altres efectes. Si cal prohibir alguna cosa perquè una seva conseqüència previsible és il·legal o pot ocasionar un risc evident, llavors fem-ho. I fem-ho basant-nos en quelcom tangible i provadament objectiu. Però quan no és el cas i aquest resultat subseqüent només és danyí segons el punt de vista d’una de les parts, llavors mai es pot emprar l’instrument del silenciar. Encara que, malauradament, el rèdit que n’han tret alguns sembla legitimar-los per usar qualsevol cosa que els apropi al resultat, passant olímpicament de les formes, la integritat o fins i tot de la decència més elemental.

Potser el problema no és només polític o d’estats (tot i que, com que els hi trobem tants defectes, ja no vindria carregar-los-en un de nou). Potser és que ja nosaltres, a nivell individual, hem perdut pel camí una bona dosi d’empatia i ens costa assolir la distància necessària per agafar la carrereta que ens apropi al pensament de l’altre.

I si sumem a això la rivalitat present arreu, no hi ha lloc per gaire cosa més que el menyspreu per les opinions de l’altre.

I, per acabar-ho de rematar, també anem força mancats del costum de raonar arguments, explicar-nos i de debatre.

Això ens acaba conduint a una situació que resumeix molt bé una frase del poeta Sir William Drummond: “Qui no sap raonar és un estúpid; qui no vol raons és un fanàtic, i qui no gosa raonar és un esclau”.

Doncs això, que entre estúpids, fanàtics i esclaus hi tenim molt a perdre.

Setembres

Quan algú intenta escriure una columna d’opinió per aquestes dates, corre el risc de caure en un relliscós reguitzell de tòpics. I és que fàcilment es cau en la temptació de començar a parlar dels mateixos temes de sempre, que cíclicament retornen quan s’albira l’olor de setembre.

Amb el mateix ritme que a partir d’avui l’ocre i els marrons acabaran posseint les fulles per, lentament i de forma traïdora, conduir-les fins a un suïcidi col·lectiu, els titulars repetits s’encadenen, quan arriba el final d’agost.

Això no obstant, no es pot deixar de banda que, per molt que per repetida sigui una cosa totalment previsible, no ha d’obviar-se la transcendència de la “tornada” que d’una manera o altra la majoria practiquem quan l’estiu fineix.

Hi haurà els vailets que tornaran al col·legi, que és possiblement la “tornada” més radical (la infantesa més pura i lliure dóna lloc a les obligacions i a les imposicions del món dels adults).

Però fins i tot pels nens més grans (o pels més grans ja en absolut nens) el canvi és substancial. El final de les vacances o, encara que aquestes no hagin existit, simplement la terminació de l’estat d’excepció que constitueix l’estiu és un argument suficientment consistent com per trasbalsar-nos l’existència.

Tornarem a tancar-nos. I aquesta reclusió tindrà lloc d’una manera física (les excursions, els viatges, les terrassetes... deixaran lloc a oficines, sofàs de menjadors davant de televisors o “entreparets” diverses ), però sobretot mental.

Això és així perquè la nostra psique percep que li tallen les ales. Tant de temps preparant o esperant quelcom que és el que en major mesura reté els efluvis de llibertat per, a les postres, veure com l’oportunitat s’escola d’una manera escàpola i veloç, sense gairebé temps de tastar-ne les virtuts.

Certament, costa (i més a les alçades a les que estem) acceptar de bon grat les qualitats de l’etapa que enceta el setembre. Però es tracta d’una oportunitat que no podem deixar fugir.

Per això els proposo que, durant aquesta costa que ve i quan puguin driblar per un instant les múltiples obligacions, s’asseguin tranquil·lament en un lloc el més còmode i plàcid possible i es posin a mirar una pel·lícula.

Però sense engegar cap pantalla, sinó únicament posant en marxa la ment. I, igualment, sense buscar trobar-hi superherois, actors de renom o tocs hollywoodians, sinó simplement nosaltres mateixos.

El film que els demano que vegin és una visualització d’allò que faran (i per tant, d’una manera o altra, allò que seran) a partir d’avui mateix i fins les pròximes vacances.

Deixin-se posseir totalment per aquesta visió, fruint des del més mínim dels seus matisos; rodolant d’un cantó a l’altre del recinte tancat per costums, horaris, inèrcies, quotidianitats i obligacions.

I quan tinguin ben amassada i s’hagin fet ben seva aquella sensació, comencin a recopilar tot allò positiu, potent, que els proporciona la rutina i, igualment, aquelles coses que abolirien immediatament.

La resta és tan fàcil (i tan difícil) com potenciar allò que ens plau, mirar d’incloure allò que ens manca o minvar l’efecte (ja que a vegades no se’n pot prescindir) d’aquelles coses que ens disgusten.

El setembre no serà tan feixuc ni tan tòpic si fa joc amb la vida que desitgem. A què esperem, doncs?

Pla B

Certes coses donen un respir al trajecte de les nostres vides. I és que hi ha alguns episodis que donem d’avantmà com a certs i, per tant, no cal que hi pensem més. Podem posar el pilot automàtic i deixar-los fer mentre nosaltres ens permetem concentrar-nos en altres afers.

Per exemple, una d’aquestes coses que donem per fetes és que a l’estiu fa sol, molta calor i un clima propici per gaudir de les vacances i l’aire lliure.

I recolzant-nos en aquest pensament (amb una base certament fundada per l’estadística i els seus registres) ens posem a fer plans.

Així, ja al mes de març o d’abril podem començar a rumiar si a l’agost anirem a la Costa Brava a la platja o a la Cerdanya a rebre banys d’un aire una mica menys tòrrid; ara bé, si el que desitgem és esquiar ja comptem que la cosa ens sortirà un pèl més cara i haurem d’anar a l’altra punta de món per trobar neu.

Això no obstant, de tant en tant allò previsible se’ns descabdella i ens obliga a improvisar. Ha passat, sense anar més lluny, amb aquest estiu nuvolós, apagat i indiferent que ens ha tocat aquest any. Moltes prediccions que havíem fet i aquelles fotografies emmarcades en aquestes dates que havíem imaginat i que tenien un cel blau i un astre rei radiant de fons se n’han anat definitivament en orris.

Per bé i per mal, ocorre en moltes situacions de la vida això de deixar-nos anar tot esperant una cosa i que llavors n’acabi esdevenint una de ben diferent o, fins i tot, totalment oposada.

El positiu d’aquests casos és que apareix en les nostres existències el factor sorpresa. Ens toca improvisar a partir del nou escenari, ja que allò preconcebut grinyola per tot arreu.

I ja se sap que les sorpreses són el millor antídot perquè l’emoció, aquella esgarrifança, abandoni el seu ostracisme i tregui el cap de forma decidida per sobre de la selva espessa i acaparadora com unes arenes movedisses de la quotidianitat.

Però en el fet que ens trenquin els esquemes no tot és amable.

Per començar, una cosa que tots fem en major o menor mesura és visualitzar allò que en determinada situació futura creiem que passarà. Això serveix a la nostra ment com a entrenament, per avaluar amb antelació  què es trobarà en aquell context, com actuarà davant de certa resposta o què dirà per amorosir determinada rèplica.

Per tant, si l’attrezzo varia la persona es troba tot d’una davant d’una situació no només nova, sinó també no entrenada. I això la fa doblement inexperta.

A part, en el transcórrer per aquest món posem en marxa, moltes vegades imperceptiblement, automatismes. I un dels més destacats i estesos és el de seguir les convencions que la societat dicta.

Copiem el que hem vist fer. Avançar per un camp de blat trepitjat exigeix menys esforç que fer-ho per una plantació verge en la qual les espigues s’aixequin orgulloses.

Llavors, si ens toca decidir de forma improvisada, serà més probable que manegem la imaginació per tirar endavant seguint el nostre propi i intransferible camí.

Alegrem-nos, doncs, perquè aquest estiu de rebaixes que hem tingut, inepte i ploraner, ens ha regalat la significativa oportunitat d’esquinçar pel bell mig la nostra zona de confort i exercitar els plans B.

I és que, al capdavall, qui no es conforma és perquè no vol.

Fàcil

No cal que ens remuntem a la implantació de l’electricitat en carrers i places per trobar un canvi substancial produït per les noves tecnologies.

Tot i que aquestes modificacions a l’actualitat no són segurament tan evidents perquè sobrevenen amb una facilitat espaterrant, la veritat és que fa uns anys (per no dir uns decennis) que els nous invents estan causant en les nostres vides dràstics girs. I encara no hem paït l’anterior que ja se’n produeix un altre que el deixa totalment desfasat i fora de joc.

Això està marcant en el dietari dels nostres dies uns hàbits particulars, que ben poc s’assemblen als d’una sola generació endarrere.

I encara que a vegades costa que en siguem conscients (la quotidianitat empenyent a vegades no deixa el repòs necessari per parar-nos a meditar gaire), aquests canvis han llaurat un solc molt profund en les nostres existències.

I és que diuen que els actes que duem a terme s’acaben convertint en els nostres hàbits, i aquests al seu torn esdevindran el caràcter, que a la fi serà allò que anirà forjant el destí de cadascú.

Avui ens hem avesat tant a les comoditats que ens atorguen les recents invencions que quasi bé no sabríem viure sense. Aparells que van començar essent frivolitats o luxes, s’han acabat convertint en indispensables gràcies a l’enginy i a les lliçons de màrqueting d’aquells empresaris que han sabut veure que una de les millors definicions d’innovació és l’art d’originar necessitats a partir d’allò que originalment no ho era.

Certament, ho volem tot fàcil i ràpid!

Actualment podem fer la compra a través de supermercats virtuals, contractar un viatge amb un parell de clics de ratolí, tenir accés a una biblioteca d’Alexandria multiplicada per l’infinit sobre una pantalla, conduir s’està automatitzant cada cop més, podem trobar a gairebé tothom en qüestió de segons, estiguem en la part del món que estem trobarem menjar o tradicions de l’altra punta de planeta, les notícies (i les preocupacions associades) corren com la pólvora, etcètera, etcètera, etcètera.

Moltes coses bones, que ens simplifiquen de gran manera el transcórrer vital.

Això no obstant, aquesta facilitat d’ús, aquesta simplicitat de trànsit, aquesta senzillesa de moviments que ens és tan beneficiosa a les dones i homes de bé, també esdevé profitosa per aquelles persones de fosques intencions o les altres coses que poden anar contra la humanitat.

Per exemple, aquests jorns contemplem esparverats com de ràpid avança un virus que fins fa ben poc pràcticament no en teníem referències.

L’Ebola avança per l’Àfrica a un ritme desenfrenat, i ho fa aprofitant la velocitat que poden assumir els seus portadors, la gent que el pateix i que involuntàriament el transmetrà (i tot això es suma a la injustícia que diferencia els diversos continents, evidentment).

És com una macabra metàfora que conta que potser les facilitats que requerim són massa i se’ns poden girar en contra.

Tant de bo poguéssim assolir una velocitat de creuer justa; suficientment ràpida com per tenir tot allò que desitgem a l’abast de la mà, però suficientment lenta com per ésser capaços de, si mai necessitem esprintar, deixar enrere el nostre ritme habitual i tot allò que de forma paràsita s’hi vincula.

Migdies calorosos de dimarts d'estiu

Migdia de dimarts d’estiu passejant pel casc antic d’una ciutat que malauradament podrien ser moltes.

La calitja de l’època colpeja fort les ànsies de recerca d’aquell que avui li ha donat per fer d’explorador. Costa fins i tot avançar entre els fluxos ascendents d’aquell aire que deserta de tanta calor i se’n va cel amunt.

La majoria de la gent coneix la inclemència d’aquests començaments de tarda, per això es queden a casa, ben a resguard. Ho certifiquen els sons dels coberts dringant de nens que desparen taula, les paraules soltes de converses entretallades o les males notícies del so d’un televisor escolant-se per les finestres obertes de les cases.

El carrer està totalment orfe de vida, en hores així. Definitivament.

Per això, en no rebre les interferències de la humanitat o de qualsevol altre moviment, en migdies calorosos de dimarts d’estiu com aquest un passejant té l’oportunitat de fixar-se en detalls que a vegades passen desapercebuts, engolits per distraccions oportunes, presses afamades o rutines rabents.

I els temps actuals afavoreixen que una d’aquestes coses amb les quals hom es pot fixar a bastament en episodis per l’estil siguin les moltes cases en ruïnes que poblen les localitats.

La gent, l’ajuntament o qui sigui s’han cansat de l’indret; i allà on fa uns anys hi sonaven els despertadors, hi bullia l’olla, hi creixien els vailets, les cortines voleiaven o la nit hi tenia restringit l’accés fins que els llums apagant-se l’autoritzaven, avui és regne del no-res més absolut, de la desolació més afligida.

No podia (ni volia) evitar que el sorprenguessin aquells edificis un dia ferms i forts que de tant tristos havien plogut murs sobre els voltants..., o les teulades que havien homenatjat la intempèrie que sentien tot dibuixant-la amb la forma del buit que no impedia que la pluja mullés..., o aquells taulers on el sistema havia fet escac i mat a tots els peons, que deuria ser el que es veuria si hagués pogut donar un cop d’ull als solars inhabitats des d’un globus aerostàtic...

Tot allò l’omplia d’una profunda pena.

I encara més quan percebia en detalls el rastre de la vida que un dia devia haver construït llar entre les actuals runes: papers de paret esquinçats guarnint la desesperació de vellut, mobles corcats fent equilibris per no caure al buit, portes que un dia havien significat intimitat i ara estaven vermelles d’ignomínia, vidres que cridaven en va la pedra que els tragués per fi del mig del tot...

Envoltat de tota aquesta tranquil·litat pertorbada, entre l’escalfor penetrant i la tristesa roent fan néixer en la ment del passejant deliris que gosen alçar el vol.

Es pregunta quina deu ser la diferència (si és que n’hi ha) entre una casa en ruïnes i aquelles persones que un dia perden el favor d’aquells que un dia els havien admirat.

Veure una casa amb les parets que no han pogut resistir tanta solitud i s’esfondren és una experiència ben desoladora, i això que totxanes, bigues, fustes ni formigó no pensen ni senten.

Però què deu pensar i sentir l’ésser humà que un dia es derrueix ell mateix o és ensorrat per algú altre? Com es deu menjar això d’observar com totes les teves vergonyes queden a la vista de tothom i, per acabar-ho d’adobar, ningú vol arrecerar-se a la teva ombra?

Per avui ja n’hi ha prou, es diu.

I mentre el passejant es va perdent de vista carrer avall, si poguéssim entrar al seu cervell veuríem com no es pot treure del record aquell home que fins ahir anomenaven Honorable i avui no és més que un pis sense murs i amb el paper pintat del rebedor per fora, a la mirada de qui sigui.

Li pot passa a qualsevol això? Espera que no... Espera que no... I aquest desig s’acaba fent pregària.