Migdies calorosos de dimarts d'estiu

Migdia de dimarts d’estiu passejant pel casc antic d’una ciutat que malauradament podrien ser moltes.

La calitja de l’època colpeja fort les ànsies de recerca d’aquell que avui li ha donat per fer d’explorador. Costa fins i tot avançar entre els fluxos ascendents d’aquell aire que deserta de tanta calor i se’n va cel amunt.

La majoria de la gent coneix la inclemència d’aquests començaments de tarda, per això es queden a casa, ben a resguard. Ho certifiquen els sons dels coberts dringant de nens que desparen taula, les paraules soltes de converses entretallades o les males notícies del so d’un televisor escolant-se per les finestres obertes de les cases.

El carrer està totalment orfe de vida, en hores així. Definitivament.

Per això, en no rebre les interferències de la humanitat o de qualsevol altre moviment, en migdies calorosos de dimarts d’estiu com aquest un passejant té l’oportunitat de fixar-se en detalls que a vegades passen desapercebuts, engolits per distraccions oportunes, presses afamades o rutines rabents.

I els temps actuals afavoreixen que una d’aquestes coses amb les quals hom es pot fixar a bastament en episodis per l’estil siguin les moltes cases en ruïnes que poblen les localitats.

La gent, l’ajuntament o qui sigui s’han cansat de l’indret; i allà on fa uns anys hi sonaven els despertadors, hi bullia l’olla, hi creixien els vailets, les cortines voleiaven o la nit hi tenia restringit l’accés fins que els llums apagant-se l’autoritzaven, avui és regne del no-res més absolut, de la desolació més afligida.

No podia (ni volia) evitar que el sorprenguessin aquells edificis un dia ferms i forts que de tant tristos havien plogut murs sobre els voltants..., o les teulades que havien homenatjat la intempèrie que sentien tot dibuixant-la amb la forma del buit que no impedia que la pluja mullés..., o aquells taulers on el sistema havia fet escac i mat a tots els peons, que deuria ser el que es veuria si hagués pogut donar un cop d’ull als solars inhabitats des d’un globus aerostàtic...

Tot allò l’omplia d’una profunda pena.

I encara més quan percebia en detalls el rastre de la vida que un dia devia haver construït llar entre les actuals runes: papers de paret esquinçats guarnint la desesperació de vellut, mobles corcats fent equilibris per no caure al buit, portes que un dia havien significat intimitat i ara estaven vermelles d’ignomínia, vidres que cridaven en va la pedra que els tragués per fi del mig del tot...

Envoltat de tota aquesta tranquil·litat pertorbada, entre l’escalfor penetrant i la tristesa roent fan néixer en la ment del passejant deliris que gosen alçar el vol.

Es pregunta quina deu ser la diferència (si és que n’hi ha) entre una casa en ruïnes i aquelles persones que un dia perden el favor d’aquells que un dia els havien admirat.

Veure una casa amb les parets que no han pogut resistir tanta solitud i s’esfondren és una experiència ben desoladora, i això que totxanes, bigues, fustes ni formigó no pensen ni senten.

Però què deu pensar i sentir l’ésser humà que un dia es derrueix ell mateix o és ensorrat per algú altre? Com es deu menjar això d’observar com totes les teves vergonyes queden a la vista de tothom i, per acabar-ho d’adobar, ningú vol arrecerar-se a la teva ombra?

Per avui ja n’hi ha prou, es diu.

I mentre el passejant es va perdent de vista carrer avall, si poguéssim entrar al seu cervell veuríem com no es pot treure del record aquell home que fins ahir anomenaven Honorable i avui no és més que un pis sense murs i amb el paper pintat del rebedor per fora, a la mirada de qui sigui.

Li pot passa a qualsevol això? Espera que no... Espera que no... I aquest desig s’acaba fent pregària.