Orfes de líders

Aquests dies s’està commemorant el cinquantè aniversari de la mort del president nord-americà John Fitzgerald Kennedy.

Als voltants de la plaça Dealey de Dallas, lloc on tingué lloc l’assassinat el 22 de novembre de 1963, es va organitzar una multitudinària cerimònia oficial per recordar un fet d’una transcendència colossal; sobretot pels americans, però també per a la resta de món.

És cert que continuen existint punts de vista contradictoris sobre l’afer. Molts defensors de teories de la conspiració estenen encara la seva visió que la versió oficial és falsa, i que Lee Harvey Oswald no actuà sol en disparar els tres trets des de la sisena planta d’un magatzem de llibres escolars.

Tanmateix, si una cosa tenen els americans (a vegades per bé i altres, com a punt negatiu) és que per molt que els seus punts de vista estiguin a les antípodes, quan convé saben anar a una i unir-se per un profit comú. Això és el que ha passat amb la figura del trenta-cinquè president dels United States, que avui desperta un crit quasi magnànim de respecte i admiració.

Per què s’ha fet tan forta la figura d’en Kennedy, i ha aguantat el pas del temps com a icona?

Doncs segurament perquè fou un dels primers que provà de canviar les coses, de modernitzar una mica la imatge dels polítics. Com una d’aquelles alenades d’aire fresc que no tenim la seguretat que portaran bonança, però com a mínim refresquen l’ambient.

Valgui com a exemple el debat electoral que protagonitzaren Kennedy i Richard Nixon el 26 de setembre de 1960: aquell dia, el públic que havia escoltat l’enfrontament per ràdio donaren com a guanyador a Nixon, mentre que els que l’havien presenciat per televisió atorgaven majoritàriament la confiança a JFK.

El motiu és que mentre Nixon s’havia negat a què el maquillessin, mirava constantment el rellotge i s’havia vestit amb una americana gris (cosa que en un format en blanc i negre el feien passar desapercebut), Kennedy vestia fosc, mirava a càmera i fins i tot havia anat a prendre el sol el matí del debat per tenir una imatge més saludable.

Per tant, els televidents no van tenir cap dubte a l’hora d’escollir en major proporció al candidat d’aspecte atractiu i saludable.

Aquest episodi es considera l’inici del màrqueting polític, una de les modernitzacions que aportà el marit de Jackie Kennedy.

És cert que això per sí sol ja explica un daltabaix a la seva època. El canvi que havia representat de formes i estil bé s’ho valia. Però com és que ha transcendit el temps i encara avui roman com a símbol?

Segurament perquè n’anem mancats. Veiem els polítics que tenim avui en dia i enyorem algú que sobresurti de la mediocritat predominant.

Per exemple, amb en Barack Obama passà quelcom semblant. Quan sorgí fou la representació d’una agraïda esperança. La diferència amb en Kennedy és que l’obra de govern ha acabat fagocitant aquella imatge idíl·lica, mentre que en JFK no tingué temps de pifiar-la gaire i per això el seu carisma es manté intacte.

La moralitat del conte? Doncs que potser hem de fer cas a allò que deia Mark Twain: “La intel·ligència humana és tan fantàstica que dura des del naixement de la persona fins que aquesta s’aixeca a pronunciar un discurs”.

Graons perduts

Encara tocats per la catàstrofe de Filipines (hi ha algunes coses a les quals no ens podem, ni volem, acostumar mai), tot just no ha fet res més que començar l’organització de l’ajuda humanitària que ha de contribuir a fer una mica més estreta la ferida per on s’escola aquella violenta sagnia.

El Haiyan ha arrasat amb tot el que ha trobat al seu pas. I el mateix home que ha estat incapaç d’aturar l’embranzida cruel de la naturalesa, ara es troba igualment sense poder per mirar de coordinar-se entre ells i fer un xic més sostenible la situació. I això que en aquest darrer cas sí que hauria de poder-hi tenir veu...

Però ja se sap que els entrebancs són arreu i apareixen sota les formes més inversemblants. És normal que plorem quelcom que escapa del nostre abast; això no obstant, no hauria d’ésser-ho tant que les llàgrimes s’hagin de vessar per culpa del nostre mal cap, de la nostra inoperància per resoldre trencaclosques que solament reclamen una mica de sentit comú.

Tanmateix, és un fet constatable que l’ajuda humanitària no està arribant per igual a la població. Algunes zones, com per exemple Leyte, queden al marge del repartiment estandarditzat i efectiu.

I és que hi ha problemes logístics (poca disponibilitat de benzina per transportar els paquets, escassa mà d’obra...), endarreriments causats pels efectes devastadors del tifó (runa arreu, camins tallats i, sobretot, una munió de cadàvers encara amuntegats pels carrers) i, per acabar-ho d’embolicar, la mà fosca de grups de lladres i sacsejadors que es volen apropiar o fer negoci a costa de la supervivència dels seus veïns.

Tampoc ens hi acostumarem mai. Gent que s’aprofita de les desgràcies alienes per treure’n un profit propi o, si més no, ajudar a entrebancar-los per l’únic rèdit d’una minsa dosi de protagonisme.

No cal anar a cercar les grans desgràcies per identificar-los. Els trobarem també quotidianament en les petites confusions, les picabaralles, els drames personals sòlids o potser gasosos...

Són éssers que aprofiten qualsevol esquerda per inocular-hi confusió, temor, incertesa o dubte. Verí dins de la ferida per generar caos, alteració, inèrcia accelerada i acomplexant...

I els tipus són ben dispars: des del cas radical del pervers que ataca directament la presa ferida perquè té majors possibilitats d’èxit en el seu objectiu de treure’n benefici; fins al menys danyí (però igualment roí) aprofitat que s’oculta en la boira dels interrogants per, amb nocturnitat i traïdoria, aprofitar-se’n i, després, encara justificar-se en una pretesa innocuïtat.

Menció apart mereix el cas d’aquells que provoquen el desajust, el mal de l’altre, en base a males arts o mitjançant tercers. Per exemple, afeblint amb rumors, amb xiuxiuejos malintencionats, a través de mentides perverses que s’autodestruiran després de l’ús...

Segurament l’error és que no tallem d’arrel les petites maldats que s’autodenominen “innocents”. Fins i tot aplaudim qui les realitza atorgant-li adjectius positius com “viu” o per l’estil. Tant fa com sigui el camí, si arribem a l’objectiu...

I entrem a l’espiral viciosa de la comoditat fins a trobar-nos practicant com si no res actes que esbalaeixen la consciència amb una ceguesa transitòria.

Llavors arriben grans necessitats i no entenem com pot ser que l’espècie humana no aconsegueixi respondre com a tal.

I enyorem tots i cadascun dels graons perduts.

Goethe per Whatsapp

Goethe deia que “el millor que pots fer pels demés no és ensenyar-los les teves riqueses, sinó fer-los veure les seves pròpies”.

La veritat d’aquesta frase ha estat reconeguda des dels temps de l’autor com a universal. Hauria d’ésser evident que pregona uns valors referencials del comportament humà, però les contradiccions que proposa el món actual provoquen que aquests siguin posats en dubte.

Certament, si aconseguim potenciar les fortaleses d’aquells que tenim al voltant, l’agrupació que podrem conjuntar serà més forta i tots hi sortirem guanyant. Ja sigui a nivell familiar, d’amics i coneguts, d’equip esportiu o dintre d’una empresa. Si el migcampista és molt bon jugador, el davanter tindrà més possibilitats de fer gol.

I avui ens omplim la boca d’esforços col·lectius, de solidaritat, de compartir, de moviments socials... I estem d’acord que són quelcom imprescindible. De fet, no ho haurien d’haver deixat de ser mai, de vitals; però avui més que mai cal potenciar-los, amb tantes persones com hi ha passant-ho fatal.

Això no obstant, curiosament, mentre per un cantó estem publicitant tot això, per l’altra estem fent difusió d’uns valors que avancen en direcció ben bé contrària.

La societat, en realitat, està promovent contínuament la competició, la comparació, l’establiment de rànquings per qualsevol cosa susceptible d’ésser ordenada... Ho fem a l’empresa, al col·legi o a la universitat, als currículums, als processos de selecció... fins i tot a les coses més banals que no mereixerien una diferenciació entre bo i dolent, primer i segon, millor o pitjor.

Fins i tot els models comunicatius que emprem han abandonat l’intercanvi aquell que permetia interactuar plenament amb els altres i aprendre’n les coses bones; o compartir allò que teníem ben refermat per oferir-ho de cara a què algú altre pogués millorar en algun aspecte. Xerrades de cafè, quedar amb els amics, cadires de fusta enxampant brisa i companyia enmig de tòrrids capvespres d’estiu, interminables sobretaules, trucades telefòniques per veure què feia la família... a hores d’ara ja no hi són (o hi són menys).

Avui ja res és en aquest aspecte similar. Hem adquirit una manera molt diferent de comunicar-nos amb els demés. L’ordinador i els telèfons mòbils tenen el monopoli absolut i absolutista com a canals per fer-nos entendre amb els nostres congèneres.

I aquest canvi de sistema, unit a la pressa inclement que entre tots estem instaurant en qualsevol cosa que fem, ha causat simultàniament que els missatges emesos siguin cada cop més curts. De la carta postal hem passat al correu electrònic, d’aquest als SMS, i dels SMS al Whatsapp. Cada vegada menys caràcters per transmetre paraules i, amb elles, vivències, confidències, consells...

Alhora, si Goethe aixequés el cap, també tornaria a enfonsar-lo si presenciés el que ens estan aportant les xarxes socials al que ell creia.

En aquestes ensenyem el positiu que nosaltres tenim: el Facebook explicarà les nits més memorables, els viatges més exòtics, els posats que ajudin a realçar l’estatus que pretenem reivindicar; Twitter deixarà constància de les ocurrències més simpàtiques, crítiques tant ferotges com irreflexives o ecos on nosaltres serem irremeiablement la font del crit; o LinkedIn enumerarà èxits acadèmics i professionals.

Avui oferirem molta informació de lliure accés. Però la nova biblioteca d’Alexandria no conté saber ni ànsia de compartir, sinó que és egocèntrica i mostra les pròpies profusions, deixant solament a l’armari dels bons propòsits a aconseguir algun dia l’ajudar a potenciar les riqueses alienes. 

El perquè del Parèntesi (i II)

Per mi aquest escrit que comencen a llegir (o amb el qual els seus ulls tot just han entropessat) és especial, els ho he de confessar.

I és que la setmana passada va fer exactament deu anys (deu!) que el setmanari El Vallenc va publicar per primer cop un article meu.

Què ha canviat des d’aquell llunyà (que paradoxalment sembla tot just ahir) trenta-ú d’octubre de l’any 2003?

Doncs moltes coses; moltes coses que fan, però, de tan bon i ràpid resumir que quasi bé fa l’efecte que aquest temps ha deixat ben poca petjada en el recorregut vital col·lectiu que he intentat prendre com a punt de partida en tots aquests parèntesis.

Tots i cadascun de nosaltres som els protagonistes principals de les nostres vides. Encara que a vegades ens pesi tanta responsabilitat o no tinguem cap ànsia d’ésser el centre d’atenció.

Però l’experiència sensorial és massa poderosa com per evitar que la diana de les preocupacions, les penes, les alegries, la consciència i tantes i tantes altres emocions se centrin irremeiablement en la nostra persona.

Deu ser per això que ens sembla que tot allò que ens passa directament és pitjor que el que ocorre als altres, que un tast de felicitat ens eleva a l’àtic més exclusiu del cel, o que totes les coincidències s’arremolinen inexorablement al voltant del nostre pas.

I sabem que no és així, però és una impressió massa humana com per negar-la.

La suma on interaccionen aquest conjunt d’intèrprets que es creuen tots ells protagonistes per força havia d’acabar essent una història amb molta èpica, exaltada, tumultuosa.

El que fem és escriure amb grans lletres majúscules i molts signes d’exclamació els fets que possiblement no mereixerien tanta parafernàlia. La qüestió és creure que els temps que vivim són excepcionals, irrepetibles i únics (i nosaltres hem tingut l’oportunitat de caminar-hi).

D’aquí provenen els grans titulars dels diaris, la successió d’esdeveniments irrepetibles que els medis de comunicació pregonen o els estats d’excepció que dia sí i jorn també són anunciats per nous profetes.

I dia a dia caiem a la trampa d’aquests sensacionalistes, aquests embadalidors de persones (que tots o hem estat o ho hauríem volgut ser alguna vegada). La quotidianitat ens empeny amb la seva pressa, i sense revisar-ho gaire donem per bo l’instant amb nom propi que ens venen.

Precisament per contrarestar tanta velocitat van idealment els aniversaris. Per parar-nos i, des de dalt de la commemoració, girar-nos enrere i contemplar la travessia feta.

Llavors potser ens n’adonarem que les grans muntanyes escalades eren solament turonets, que els tigres amenaçadors que no havíem deixat acostar eren en realitat una camada de gatets, que l’oceà del qual havíem obert les aigües era un toll, que aquest horitzó era un tímid canvi de rasant o que el gran salt que el nostre atreviment havia perpetrat era únicament una ombra d’aquell que hauria d‘haver estat.

El trenta-ú d’octubre del 2003, aquell primer article es titulava “El perquè del parèntesi”, i en ell intentava declarar les intencions de bastir una sèrie d’escrits –que no imaginava que durarien un decenni, val a dir-ho- per captar petits detalls extrets de les grans noticies o els sentiments més universals (“El parèntesi és l’hàbitat dels petits mots i de les observacions que es neguen la violència de la vida real”, deia llavors. I espero que ho continuïn percebent així).

Deu tardors després, em refermo que les noticies, per molt grandiloqüents que siguin, acaben passant. L’únic que té una importància efectiva a través dels anys és el seu record, la marca que hauran deixat a les nostres ànimes.

Per això les coses minúscules i intensament íntimes, aquelles que couen amb mel o fel, acaben essent les més universals.

Moltes gràcies per aquests anys de confiança.

Extremistes

Les persones tenim l’inquietant costum d’anar d’un extrem a l’altre amb una velocitat sorprenent. Tot allò que avui és blanc pot acolorir-se amb el negre més rotund amb el simple impàs d’un detall, un fet aïllat que potser no hauria de tenir massa més importància.

Ara resulta que ja s’ha acabat la crisi. Tants anys dient-nos que estàvem al fons de tot del pou, i de sobte el cel és més blau que mai i els ocellets canten davant de la inesperada primavera!

Potser sí que existeixen alguns indicadors que estan canviant la tendència. Però això no hauria de ser argument suficient com per alimentar falses esperances.

Personalment, hi trobo un regust de broma de mal gust.

Molts polítics s’han afanyat a predicar en els últims dies la bona nova. El que no comenten és que l’escala en què ells mesuren l’economia (amb termes macroeconòmics) dista molt de la que la gent del carrer emprem.

Està molt bé que augmentin les exportacions, que l’IBEX estigui pels núvols o que hi hagi major trànsit que fa uns mesos als ports, sense dubte. Però falta encara molt fins que els beneficis de les corporacions que treuen rèdit d’aquests fets reverteixi en la població general.

Per això tothom hauria d’anar amb molt de compte abans de profetitzar esdeveniments.

O és que encara no hem après res sobre que les xifres són fredes i sovint enganyen?

Només per prendre’n un exemple, podem viatjar vuit o nou anys endarrere. En aquells moments, vivíem l’apogeu de la bombolla immobiliària i els números quadraven idealment. Eren els temps de l’“España va bien”, quan entràvem al banc a demanar una hipoteca per un piset en sortíem amb préstec per un àtic de luxe i un tot-terreny d’alta gamma, i crèiem que necessitaríem quartes o cinquenes residències per mantenir aquell ritme constructiu.

Però al final es demostrà que tot allò havia estat un miratge; que havíem donat ales a una irrealitat. És més, havíem bastit tot el nostre projecte de país sobre el fonament inestable d’una quimera.

Quan es va acabar la mentida, no quedava res: ni una economia alternativa ni res que pogués fomentar-la a mitjà o llarg termini (ni s’havien posat medis per a la investigació, ni es tenia un sistema educatiu acceptable, ni res de res).

I encara pitjor: l’endeutament assumit per culpa de la pèssima planificació i aquella arrogància féu que els únics projectes que sobrevivien amb un mínim de dignitat hagin acabat fagocitats per les retallades i la impotència mal dissimulada dels nostres estimadíssims governants.

I ara, amb tots els problemes socials que es perceben només sortir al carrer, s’atreveixen a dir-nos que la crisi s’ha acabat? Què cal fer perquè entenguin que la política té (o hauria de tenir) la seva finalitat en el benestar dels ciutadans?

Mentre hi hagi gent patint, quedaran dèficits a solucionar. Per tant, amb l’embargament que han perpetrat totes les administracions per salvar la papereta (o autocreure-s’ho), queda encara molt de trajecte.

És clar que, tal i com començava, tenim una gran tendència a oscil·lar d’un extrem a l’altre.

El que hauria de ser un mecanisme de defensa (quan s’ha passat gana, un mos de pa sec ja és glòria) acaba sent una perdició, ja que oblidem que tot el que és dalt tendeix a baixar. I massa cops repetim els mateixos errors per abaixar la guàrdia quan érem allà on volíem.

I és que la felicitat no deu ser un moment, sinó el record del trajecte fet per arribar a aquesta plenitud.