Cultura col·laborativa

La setmana passada, el setmanari El Vallenc informava a bastament dels canvis que s’havien produït recentment en l’organigrama de les àrees de l’Ajuntament de Valls.

Com a conseqüència del major pes específic que els partits de l’oposició li havien atorgat, l’article feia un especial èmfasi en la modificació duta a terme en el departament de Cultura.

No vull entrar (tot i que sé que indirectament ho faré) en qüestions polítiques. No conec el funcionament intern de la corporació municipal de la capital de l’Alt Camp i, a més, segurament altres companyes o companys d’aquest espai d’opinió ja en faran una anàlisi d’aquest tipus.

La meva única intenció és copsar les inesgotables sorpreses que l’àmbit de la gestió pública continua deparant a aquells que no hi estem avesats, i fer una petita reflexió sobre la necessitat d’establir una ferma frontera entre la responsabilitat pública i la privada o social.

En primer lloc, es deia que les queixes de les corporacions que no estan al govern havien enfocat la diana principalment en el sou que s’havia ampliat a la nova regidora de Cultura.

Particularment, considero que es fa excessiva demagògia del sou dels polítics. Si realment tenen una responsabilitat equiparable a la d’alts executius de l’empresa privada i fan bé la seva feina, el seu sou ha d’estar a l’alçada. Per tant, jo des de fora no puc valorar el salari que solament hauria de venir definit pel catàleg de llocs de treball de l’Ajuntament, en aquest cas.

Ara bé, en l’article comentat també s’apuntava que es criticava que la despesa accentuada per la nova ocupació de la regidora calia sumar-la a les xifres estratosfèriques del sou d’un càrrec de confiança que suposo i desitjo fervorosament que es tractessin en la citació d’un error d’impremta, perquè aquell sí que (com a professional que treballa en el món de la gestió corporativa i, sobretot, com a ciutadà) no el puc entendre de cap de les maneres.

Tinc la impressió que, tot i que en un paràgraf anterior acabo de dir que caldria equiparar un ajuntament o qualsevol empresa pública a una empresa privada, hi ha massa vicis adquirits que compliquen enormement la cosa. Quan un nou partit polític “pren possessió” de l’organigrama d’un estament és lícit que tingui el dret de posar-hi càrrecs de la seva confiança (Einstein ja deia que “els problemes significatius que afrontem no poden solucionar-se en el mateix nivell de pensament en el que estàvem quan els vam crear”). Però hauria de fer-ho en base a uns llocs perfectament definits i amb unes responsabilitats totalment estandarditzades, com els que té qualsevol corporació privada seriosa. S’han d’omplir les tasques amb persones, i no pas a l’inrevés.

La segona cavil·lació que m’agradaria expressar és que crec que en certs sectors no es delimiten suficientment les competències que haurien d’ésser patrimoni exclusiu o majoritari de l’Administració d’aquelles que, en canvi, poden rebre l’aportació fonamental de la societat civil.

Per exemple, en el terreny cultural la permeabilitat hauria de ser total.

A Valls mateix, apart del treball que pugui fer la regidoria corresponent, crec que ningú pot negar que el moviment cultural es deu en gran mesura a la tasca de les associacions. Moltes de les celebracions que han esdevingut part fonamental del panorama vallenc no serien sense l’existència desinteressada de grups no vinculats al sector públic. Seria un luxe imperdonable no facilitar-los les coses.

Per això, quan se senten comentaris, com els escoltats durant la darrera assemblea dels Amics de la Música de Valls, d’una no-col·laboració (per dir-ho finament) entre Ajuntament i aquests grups d’imprescindible rol, et preguntes massa coses que saps que ningú et respondrà.

Aquests fets són els que provoquen desafecció i la nefasta percepció que, quan s’hi barreja la política, les empreses perden massa sovint la seva rigorositat.

Excel·lències individuals

Agost és el mes més procliu a alliberar-nos de les obligacions i anar per lliure. Cap període de temps té un nom tan vinculat a l’oci. Les vacances han trobat, ara i sempre, en els seus trenta-un dies el cau idoni per resguardar-se de la pressa voraç de la resta de l’any i poder expressar-se amb desimboltura.

No cal ni dir que nosaltres xuclarem assedegats l’oportunitat. I és que estem presos d’una rutina que, per bé que és l’indret que ens ofereix la comoditat d’allò conegut, ens acaba enfonsant en la letargia de la repetició constant.

Si avui ens és permès esbargir-nos, que ningú dubti que ho farem!

Les opcions d’un estiu obert són incomptables. Des d’abandonar-nos a l’attrezzo immillorable dels paisatges naturals sadollats d’aquest sol esplèndid i reafirmant, fins a capbussar-nos en trobades de terrassa o saló amb familiars i coneguts, o bé saltar per retrobar aquelles íntimes aficions que ens faran per un instant feliços, tot i la consciència que no tenen altre futur que perdre’s en l’oblit d’allò considerat intranscendent.

La societat proposa majoritàriament atorgar virtut simplement a certes característiques molt concretes. Una d’elles és la reputació professional o, potser millor, el grau d’èxit aconseguit en l’àmbit laboral.

Si ascendeixes ràpidament en una empresa important o bé pots arreplegar periòdicament un bon botí monetari, tens molts números d’ésser una persona ben considerada.

En canvi, altres factors que haurien de ser igualment o encara més ben valorats, queden irremeiablement en un segon terme injust i cruel.

Ara bé, és precisament en agosts com aquests quan reivindiquem aquestes petites, discretes, particulars i quasi íntimes excel·lències individuals. Coses que fem bé, ho sabem, però que també coneixem que no ens aportaran immediatament cap benefici. Escriure contes, ballar a la llum de la lluna, explicar batalletes als néts, interpretar aquella ària magistral per als amics, seguir el rastre de rars mamífers o classificar ostentoses flors, fer petons, exercir d’entrenador alliçonant cracks de nou anys, aquell do per encertar el color del pròxim cotxe que passarà, somriure amb/en converses alienes, plantar un arbre, esbossar projectes i fer volar coloms en somiar-los realitzats, alçar-nos de terra amb o sense avió, comptar o deixar escapar ovelles, ser el number one dels videojocs, dibuixar, batejar veïnes amb sobrenoms, fer riure, veure la vida passar des del banc o  moure el banc per modificar-li el pas, crear embarbussaments, continuar històries traient-les del paper...

Qualsevol podria trobar la seva intransferible aptitud. Únicament cal saber llegir el guió de la improvisació que arrela en els espais d’oci que abona aquest estiu.

Allò que ens surt d’una forma natural i podria aportar quelcom a la resta de persones és el que hauríem de fer. D’aquí ve l’autèntica sort d’aquells que tenen l’oportunitat de treballar diàriament en allò que els apassiona.

Però hi ha qui es troba fent qualsevol cosa i sense cap mena de motivació per guanyar-se el pa, i més durant les èpoques complicades.

En aquest cas estarà gastant un imprescindible temps desaprofitat; estranya contradicció.

L’estiu no és pas frívol. Ni ho serà mai mentre ens en beneficiem per, alhora que ens divertim, emmirallar-hi el Jo més autèntic per intentar descobrir qui som, què ens agrada i què volem.

Aquelles íntimes circumstàncies compartides

Diuen que la vida va adobant les persones, i que això és un procés natural i indefugible. Les desgràcies van constituint l’additiu sintètic que dóna forma als individus, tallant-los segons la perspectiva d’allò a subsistir i tensant-los de cara que estiguin preparats per al proper contratemps (que, no ho dubteu, acabarà arribant).

Però permeteu-me que ho posi en dubte. I, alhora, concediu-me que continuï en peu tota la meva esperança.

I és que si això fos així, els durs moments que ens ha tocat viure darrerament, amb massa persones necessitant desesperadament recursos que no hi són, nens sense un sostre i engrunes de pa esdevenint quasi bé tresors, haurien bastit al voltant nostre una consistent crosta, indissoluble davant de qualsevol plor aliè.

Afortunadament, no ha estat així. Ans el contrari, el sofriment dels altres ha activat una part d’aquells mecanismes de protecció col·lectiva que restaven quasi bé oblidats.

D’aquesta manera, el capficament que un dia se’ns havia endut cap a somnis materialistes i frívols, ha tingut camí de retorn per recuperar el bon veïnatge, la participació vers els demés.

Avui han sorgit moviments de consens, de lluita conjunta, d’objectius comuns, que d’una manera més o menys encertada han après a reüllar de nou l’Altre. I a treballar per a Ella i per a Ell; un treball que alhora serà egoistament per a nosaltres mateixos.

Si efectivament la vida ens hagués hagut d’emmotllar a les circumstàncies funestes del viarany, ens hauria crescut una capa d’indiferència, un instint d’autoprotecció que en circumstàncies com les actuals ens hauria clos més que mai en nosaltres i en les nostres íntimes circumstàncies.

Però la teoria ha fallat. La humanitat s’ha reivindicat.

Quan ens arriben notícies desgraciades com la de l’accident de tren de Santiago de Compostela aprenem que la tristesa, com a efectiva energia que és, ni es crea ni es destrueix, simplement es transforma.

Per això quan semblava que entre problemes personals, les penúries d’amics i coneguts, els patiments escoltats de refiló i els grans titulars dramàtics universalitzats per globalitats mal enteses ja estàvem saturats de llàgrimes, arriba una nova mala notícia que ens obliga a redistribuir el plor. I ho farem fins a extrems que no sabíem que eren possibles, creant sinèrgies desacostumades amb febleses adjacents per, a partir d’aquell nexe d’unió, plantar-hi imbatibles fortaleses.

Potser quan les antigues sentències parlen de les bondats dels cops per fer-nos créixer rectes i ferms es refereixen simplement i d’una forma pràctica a la utilitat d’un entrenament que apuntali els músculs que hauran de respondre durant els futurs contratemps.

O, tanmateix, potser al·ludeixen a la vital i impenitent capacitat de valorar en la seva justa i descomunal mesura els bons moments, discrets i callats, que transiten entre les inflexions grolleres que constitueixen els instants lúgubres.

En aquests dos casos sí els donaria la raó:

I és que hem d’aprendre indefugiblement de les experiències viscudes.

Però, tal i com proclama el segon argument, tant o més important que això és disposar del criteri per saltar i aferrar-nos al vol dels fils dels globus dels temps feliços per tenir una perspectiva autèntica d’aquesta existència inexorablement lúcida i compartida. I sense això, incomplerta.

Pilot automàtic

Hi ha vegades que no ens queda altre remei que optar pel pla B. La vida és tan extremadament imprevisible que en qualsevol moment pot aparèixer un canvi de rumb que ens desgavelli allò esquematitzat i ens traslladi a un nou escenari, un panorama inesperat.

Aquests últims dies, per exemple, la premsa va plena de la dissortada recaiguda en la malaltia d’en Tito Vilanova; l’home que després d’aconseguir arribar al lloc anhelat per ell, suposo, d’entrenador del Barça i fer una bona primera temporada a la banqueta del Camp Nou, veu el somni esquinçat per un afer que res té a veure amb la dinàmica esportiva.

La primera conclusió que es pot extreure de l’assumpte, sense voler entrar en moralismes barats, és que quan entren en escena protagonistes tràgics com una manca greu de salut, desavinences importants entre persones o fins i tot la mort, centren la importància real de les coses sobre allò que vertaderament s’ho mereix. Els focus de la seva llum negra buiden de contingut tot allò aliè a la seva recopilació d’atenció i fan sobresortir únicament la tenebrosa faç del pervers element. Tot el demés és secundari, simples vetlladors d’aquest dol.

Bé és cert que em poden contestar que igualment existeixen motius de joia capaços d’esborrar del mapa qualsevol altre argument quan es fan tangibles. Una rialla, un retrobament, un amor...

Tanmateix, la naturalesa humana fa que sempre el sentit de supervivència ens domini (vegin la piràmide de les necessitats de Maslow) i faci orbitar les altres coses arran de la seva atracció. Per molt que quelcom extraordinari ens estigui passant ara mateix, en major o menor mesura tindrem un ull posat en un esdevenidor del qual ens han ensenyat a desconfiar.

A més, malauradament ja se sap que en una hipotètica batalla entre un succés memorable i un de tràgic, aquest últim té totes les de guanyar. Disposa de l’arma definitiva de la profunditat de les ferides que provoca: l’instant lúgubre no podrà ésser instantàniament reparat per una alegria, mentre que la desgràcia cobrirà fàcilment la crosta de qualsevol alegria.

Arribats, doncs, a aquesta conclusió, què hem de fer? Ens abandonem a la sort d’un món irracional, tot flagel·lant-nos perquè el minúscul moment d’immensa joia que ens ha sobtat avui demà pot veure’s sotmès sota el pes de la desgràcia?

Evidentment, si naveguéssim per la travessa amb la barca del pessimisme extrem, arrossegaríem tant de pes que la densitat de l’embarcació superaria inexorablement la de qualsevol realitat i ens enfonsaríem sense remissió.

El que hem de fer és manejar amb responsabilitat i coratge allò que sí que podem controlar. Actuar amb senderi, aprofitant l’ensenyança impagable dels anys i d’errors passats, mesurant usualment cada pas però tirant-nos al buit de tant en tant, compartint viaranys amb altres viatgers que, per molt que es facin els segurs, probablement estaran o han estat en algun punt tan perduts com nosaltres... Fent, decidits, camí.

Al capdavall, potser sí que el que importa és el Tot.

Per això pot resultar útil que fixem d’una forma determinada i concreta uns objectius per a la nostra existència. Unes metes que siguin específiques, mesurables, rellevants, realistes i amb un límit autoimposat de temps per completar-les.

Així, si arriben a la nostra vida les turbulències que inevitablement un moment o altre, en forma d’un episodi cruel o bé menys inclement, acabaran arribant, aquests objectius actuaran com el pilot automàtic que ajudarà la nau a recuperar el rumb. Sempre amb la mirada a la distància, amb la ment centrada en allò realment important.

I esperant, tanmateix, que les tempestes siguin curtes i, sobretot, justes.

Tradicions

Ja s’ha acabat a Pamplona la celebració dels San Fermines, i ho ha fet amb un balanç de persones ferides notable.

Ja se sap el risc que té aquesta festa. Primerament, perquè ja va intrínsec en la naturalesa pròpia de l’esdeveniment; però, a més, perquè ha gaudit (o patit) un auge que l’ha massificat i hi ha dut un tipus de públic que segurament no és el més ben conscienciat.

L’espectacle de la gent supera els aspectes festius, musicals o taurins que es puguin dibuixar sobre les vies de la ciutat navarresa aquests jorns. I això té el seu encant. Però a vegades va massa enllà i implica unes conseqüències nefastes.

Per exemple, aquest any s’ha comentat la pèrdua del nord per part d’una porció significativa del turisme sanferminero. Americans que hi van com qui aniria a un ritual salvatge d’iniciació, gent que ha perdut qualsevol referència sobre l’origen o la motivació de l’acte primogènit, noies queixant-se que hi ha qui aprofita les aglomeracions per excedir-se en el contacte físic, grups massa tocats per la beguda que tenen inhibida qualsevol noció de perill i enormement desenvolupat el sentit de cercar-se problemes, munts colossals de persones que en comparació amb els mitjans d’autoprotecció disponibles fan que s’hagin d’encomanar al cel més sovint del que seria recomanable...

Vertaderament, potser molts factors alteradors de l’ordre junts. Segurament, s’ha temptat massa la sort...

Les tradicions són quelcom massa important com per deixar-les perdre. És una evidència i és important que ho continuem creient així.

Tanmateix, és necessari que hi meditem o, si cal, les repensem per tal d’adaptar-les als temps actuals.

San Fermín n’és un exemple: la festa així podia estar bé fa cent anys, quan no hi havia uns medis de transport que afavorien que un nombre potencial incalculable de joves amb ànima de gresca poguessin travessar el planeta per conquerir durant una setmana una petita ciutat europea, o la cultura de la prevenció o dels drets de tothom (persones i animals) no estaven tan desenvolupats. Però avui segurament es requereixen canvis urgents.

Tanmateix, aquest tipus de riscos no són patrimoni exclusiu dels navarresos. En aquest mateix espai hem parlat amb anterioritat a bastament de l’anacronisme patològic de “celebracions” com les corridas de toros o dels més nostrats (per proximitat geogràfica) bous embolats.

Tots tenim els nostres pecats.

És clar que, per una banda, la consciència col·lectiva ens xiuxiueja que les tradicions són una de les subjeccions més importants que ens enllacen amb el sentit de poble, amb allò que vam ésser i ens proporciona personalitat per no cedir davant el cabal embravit de l’homogeneïtzació; i per l’altre costat, tampoc no podem caure en l’extrem de ser més papistes que el Papa i perseguir una existència ideal per a tothom (per exemple, durant el proppassat Sant Joan a Valls es reobrí el debat sobre el patiment del colom que es posa dins del bec de l’Àliga; evidentment no gaudeix, però hi ha qui vol equiparar un colom marejat a un brau mort a través d’una agonia lenta i despietada... i això tampoc és això).

El compromís, com en gairebé tot, es troba en el terme mig.

No ens podem permetre el fet de fer foc nou i eliminar tot allò antic. Si ho féssim, esborraríem el camí recorregut i, amb ell, qualsevol referència per apreciar si pugem o baixem, si la ruta és plana o bé ve un gir de cent vuitanta graus.

Això no obstant, precisament l’experiència del corriol ens ha permès modular la mida de l’espai de pas del sedàs usat per valorar les coses. I l’hem de fer valdre per recollir només allò que pot ésser mereixedor dels nostres actes.