Excel·lències individuals

Agost és el mes més procliu a alliberar-nos de les obligacions i anar per lliure. Cap període de temps té un nom tan vinculat a l’oci. Les vacances han trobat, ara i sempre, en els seus trenta-un dies el cau idoni per resguardar-se de la pressa voraç de la resta de l’any i poder expressar-se amb desimboltura.

No cal ni dir que nosaltres xuclarem assedegats l’oportunitat. I és que estem presos d’una rutina que, per bé que és l’indret que ens ofereix la comoditat d’allò conegut, ens acaba enfonsant en la letargia de la repetició constant.

Si avui ens és permès esbargir-nos, que ningú dubti que ho farem!

Les opcions d’un estiu obert són incomptables. Des d’abandonar-nos a l’attrezzo immillorable dels paisatges naturals sadollats d’aquest sol esplèndid i reafirmant, fins a capbussar-nos en trobades de terrassa o saló amb familiars i coneguts, o bé saltar per retrobar aquelles íntimes aficions que ens faran per un instant feliços, tot i la consciència que no tenen altre futur que perdre’s en l’oblit d’allò considerat intranscendent.

La societat proposa majoritàriament atorgar virtut simplement a certes característiques molt concretes. Una d’elles és la reputació professional o, potser millor, el grau d’èxit aconseguit en l’àmbit laboral.

Si ascendeixes ràpidament en una empresa important o bé pots arreplegar periòdicament un bon botí monetari, tens molts números d’ésser una persona ben considerada.

En canvi, altres factors que haurien de ser igualment o encara més ben valorats, queden irremeiablement en un segon terme injust i cruel.

Ara bé, és precisament en agosts com aquests quan reivindiquem aquestes petites, discretes, particulars i quasi íntimes excel·lències individuals. Coses que fem bé, ho sabem, però que també coneixem que no ens aportaran immediatament cap benefici. Escriure contes, ballar a la llum de la lluna, explicar batalletes als néts, interpretar aquella ària magistral per als amics, seguir el rastre de rars mamífers o classificar ostentoses flors, fer petons, exercir d’entrenador alliçonant cracks de nou anys, aquell do per encertar el color del pròxim cotxe que passarà, somriure amb/en converses alienes, plantar un arbre, esbossar projectes i fer volar coloms en somiar-los realitzats, alçar-nos de terra amb o sense avió, comptar o deixar escapar ovelles, ser el number one dels videojocs, dibuixar, batejar veïnes amb sobrenoms, fer riure, veure la vida passar des del banc o  moure el banc per modificar-li el pas, crear embarbussaments, continuar històries traient-les del paper...

Qualsevol podria trobar la seva intransferible aptitud. Únicament cal saber llegir el guió de la improvisació que arrela en els espais d’oci que abona aquest estiu.

Allò que ens surt d’una forma natural i podria aportar quelcom a la resta de persones és el que hauríem de fer. D’aquí ve l’autèntica sort d’aquells que tenen l’oportunitat de treballar diàriament en allò que els apassiona.

Però hi ha qui es troba fent qualsevol cosa i sense cap mena de motivació per guanyar-se el pa, i més durant les èpoques complicades.

En aquest cas estarà gastant un imprescindible temps desaprofitat; estranya contradicció.

L’estiu no és pas frívol. Ni ho serà mai mentre ens en beneficiem per, alhora que ens divertim, emmirallar-hi el Jo més autèntic per intentar descobrir qui som, què ens agrada i què volem.