Eufemismes literals

Afortunadament ja queda menys per tenir l’oportunitat d’anar a votar. Aquesta és, certament, una tasca important; però he de reconèixer que la pressa i la frisança que arribi el dia no em ve tant del fet que ens deixin expressar democràticament, sinó perquè voldrà dir que per fi s’haurà acabat la campanya electoral i, conseqüentment, l’esgotadora xerrameca dels polítics.

 

I això que m’ha fet l’efecte, potser perquè els comicis han agafat lleugerament per sorpresa i encara durava la ressaca de la darrera tria, que aquest cop la insistència dels diferents mitjans incidint sobre l’esdeveniment ha estat un xic menor (com a mínim pel que fa a la vessant estrictament política; la component social del moment ja és un altre tema).

Ara bé, potser aquest interès minvat ha estat proporcional als continguts que ens han proposat les diferents agrupacions polítiques. Ja estàvem habituats (tot i que ens hauríem de negar a tenir-ho com a estàndard) a les batalles campals i a les desacreditacions ideològiques i personals. Però aquest any entre tots plegats s’estan superant a l’hora d’omplir la nostra atenció de qualsevol cosa excepte de plans.

Durant aquesta campanya hi ha hagut un sol tema sobre la taula, el de la independència de Catalunya (o la col·lecció d’eufemismes d’en Mas que se suposa que es referien a això). I res més. Ni infraestructures, ni serveis, ni termes econòmics... ni tan sols promeses electorals!

Que el partit que fins ara posseïa el govern jugui totes les seves cartes a la separació d’Espanya té certa lògica, ja que per a ells aquests comicis han d’actuar pràcticament com un beneplàcit sobre l’única novetat que presenten en el seu programa respecte la legislatura anterior. La resta ha d’ésser continuació de l’acció de govern desenvolupada fins ara.

Ara bé, i els altres partits què fan? Doncs pel que sembla, oblidar igualment que els teòrics quatre anys d’acció que tindran per endavant en cas de guanyar haurien de donar per bastant més que dir que sí o que no a obrir un procés d’estira-i-arronsa amb l’estat espanyol.

Si el poder no canvia de mans o bé cau en una de les agrupacions que estan a favor del dret a decidir, les aigües baixaran en una primera fase amb la mateixa terbolesa que ara i, com a molt, una mica més de moviment (depenent de la pressió que insuflin ambdues parts des de les respectives lleres). Si es donés el cas, quedaria per veure si al final del curs trobaríem un delta que afavorís l’entrada directa al mar o bé una presa insuperable.

Per l’altre costat, si obté el comandament alguna de les formacions fidels al model d’estat actual (encara que ho amaneixin amb federalismes o altres assaonaments que no modificarien pas el gust principal), el que ha d’arribar a partir de dilluns que ve és una autèntica incògnita. L’agenda que duien entre mans només ha tingut aquests jorns un colossal “No” a totes les planes, i la seva veu només ha pronunciat amenaces sobre la profecia que si no els votem vindrà el llop; ni rastre de cap planificació.

Aquesta campanya segurament es podria considerar un vertader fracàs. Inconsistent, volàtil, frívola...

Els guanyadors per punts, de moment, són aquells que des de l’altra banda de la barrera (de moment només eufemística) han provat energèticament de crispar el tema i dividir la població amb fal·làcies per així obtenir a partir d’aquesta immoralitat el seu resultadisme.

La Llei de Godwin, que nasqué l’any 1990 en el context dels fòrums d’internet i altres converses a distància, diu que “a mesura que una discussió en línia s’allarga, tendeix a la unitat la probabilitat que aparegui una comparació en la qual s’esmenti Hitler o els nazis”.

Aquest postulat no és altra cosa que una versió actualitzada de la Reductio Ad Hitlerum de Strauss, que afirmava que “quan una de les parts d’un debat acusa l’altra de fer com Hitler, la discussió s’acaba automàticament”, ja que o bé no es pot dir res de més gros o bé l’altre no té cap ganes d’escoltar-ho.

Fa tot l’efecte que en la campanya que cloem els programes han fet aigües, inundats  per la deslegitimació sistemàtica (i a priori) per part d’alguns d’allò que fa por que surti d’aquestes eleccions.

Segurament per això la Llei de Godwin (o el que es podrien considerar variants seves) es pot considerar, malauradament, protagonista. Amb mots ben gruixuts, aquells que han perdut pes o bé els atemoreix un nou panorama, proven de cloure el debat amb cops de porta.

On no arriba la raó, que ho faci l’escarni o la propagació d’unes ferotges bèsties apocalíptiques com són l’odi i el temor.

L’únic que espero és que el govern que surti tingui les idees una mica més clares que les seves propagandes. I, de pas, l’energia per resistir totes les envestides que, de ben segur, queden per arribar.

Transició cap a tu

En els moments complicats cerquem caure en una marmita plena d’una poció màgica que, com a Asterix, ens retorni les forces que a vegades manquen.

Ara tot són males notícies, i les gràfiques només saben mostrar dèficits i caigudes en picat que esquincen una i altra vegada els rècords negatius.

Per això unir-nos amb la resta de societat pot resultar un bon remei, el caldo energètic que ens escalfi d’aquesta freda tibantor que se’ns posa al moll de l’os.

Deu ser per això que d’un temps ençà fem major cas de les agrupacions. Més que mai, posar-nos d’acord i lluitar plegats per un objectiu pot esdevenir propici. I si l’estirada conjunta no aconsegueix vèncer la resistència dels fets poderosos, com a mínim que resti el consol d’haver posat l’afer en comú i haver comprès que hi ha molta més gent amb la nostra mateixa situació.

Aquest apogeu de persones fent força a l’uníson ja fa un temps que ha començat. Amb la mateixa intensitat que s’anaven multiplicant els problemes i creixia exponencialment la maleïda crisi, anaven sortint a escena grups de diferents tipologies.

D’aquests, n’hi ha hagut alguns que han demanat algun canvi (aquest onze de setembre a Barcelona, per exemple), alguns que han realitzat propostes efectives per esponjar una mica la situació (la petició de minvar els desnonaments que perpetren els bancs, o com a mínim regularitzar-los) i d’altres que s’han limitat a exterioritzar el seu descontentament (el moviment dels indignats).

Tots ells, però, han fet patent una cosa que teníem oblidada, el sentir de societat que majoritàriament havíem deixat de banda quan les coses ens anaven bé.

Ja se sap que quan es viatja en una bombolla de comoditat les finestres esdevenen opaques; però quan es comença a flairar el tuf de les necessitats la mirada cerca l’exterior intentant trobar-hi una sortida que ventili l’atmosfera carregada. I aquesta actitud que definida sobre paper pot semblar mesquina, a l’hora de la veritat és practicada, en major o menor mesura, per tots nosaltres com la cosa més habitual del món.

Malauradament, en la majoria d’ocasions, un cop hem tret del pap allò que volíem expressar no ens queda més remei que deixar-ho a la mà d’aquells que sí que ho poden executar. I aquests acostumen a ser els polítics. D’aquí la importància de les eleccions que ben aviat celebrarem a Catalunya.

Tot i així, no deixa d’ésser un veritable contrasentit que els que hauran de custodiar les inquietuds del poble siguin els mateixos que contínuament maleïm per quedar al marge de la vertadera realitat i tenir uns interessos reals massa oposats als dels ciutadans que en principi representen.

Però el sistema està muntat així. I amb aquesta sentència deixem a la seva sort coses segurament massa importants.

Per aquest motiu alegra conèixer de l’apogeu de noves eines socials, del poble i per al poble, que ajuden a interaccionar els uns amb els altres. Entre aquestes trobem les xarxes d’intercanvi (“queda’t el que em sobra i canvia-m’ho pel que em manca”), els grups de consum (alternatives autogestionades per accedir a certs productes d’una forma responsable), els bancs de temps (espais en què persones veïnes intercanvien serveis gratuïtament. “Jo t’arreglo l’aixeta que goteja i tu m’ensenyes uns acords de guitarra”...) o l’innovador sistema de les monedes socials.

En aquest últim tipus es tracta de crear un sistema monetari de veïnatge, amb validesa només a una zona geogràfica restringida. Això permet promocionar el comerç de proximitat. Fins i tot en alguns models la moneda física pateix un fenomen d’oxidació o pèrdua progressiva de valor amb el temps per tal que no esdevingui un dipòsit de valor, com sí que ho és una moneda de curs legal.

És qüestió d’anar canviant les coses. Aprofitar el lúgubre context perquè, ara que hem redescobert els altres, posar oli a tots els engranatges de la nostra societat. Fer una transició que ens apropi decididament als altres!

I si cal reprogramar algun mecanisme crític, no tenir manies i fer-ho amb decisió. Que el funcionament individualista i caduc que teníem fins ara ja hem vist el curtcircuit que ha acabat provocant...

Autoprotecció

La setmana passada van sacsejar l’actualitat dues catàstrofes en què vam haver de lamentar la pèrdua de vides.

Tot i ésser de naturalesa molt diferent (una antropogènica i l’altra, causada per la força incontrolable de la natura) i de resultats també dispars (en el moment d’escriure aquest article, quatre persones mortes en un cas, i més de quaranta decessos i milers de milions de dòlars en despeses i gent sense casa en el segon), els casos del Madrid Arena i de l’huracà Sandy exemplifiquen aquelles notícies que mai voldríem haver de sentir.

Quan passen episodis luctuosos com aquests, una de les coses que criden l’atenció és que la mort pren el protagonisme que, de fet, segurament sempre es mereixeria. Allò que no aconsegueix quan aferra amb les seves lúgubres grapes a una sola persona, es compleix quan d’una sola endrapada s’endú amb ella a diverses ànimes.

Un mort per accident de trànsit no sortirà als telenotícies, però si el vehicle va ple llavors sí que serà notícia. És injust, però els filtres mediàtics fan que així sigui. I provoquen que, quan no tenim cap cas proper, oblidem una mica la duresa del dol.

Enllaçant amb aquest tema, és curiós observar quan passa un d’aquests cataclismes com es posen en marxa en l’àmbit públic els mecanismes per intentar esmorteir al màxim possible el pesar dels que queden, fet que seria obviat en condicions de defunció “estàndard”.

Ja se sap que la superació de la pèrdua d’un familiar, amic o conegut pròxim és un tràngol incomparable amb qualsevol altre afer que ens puguem imaginar. I aquests dies a Madrid, per exemple, els pares de les persones mortes en l’allau de la festa de Halloween han estat seguits i preguntats sobre els seus sentiments. Suposo que per recordar-nos a la resta que a la cantonada esguarda la falç de la negra dama, i que pràcticament tothom haurà de practicar com a mínim un cop a la vida, malauradament, les fases de xoc, negació, ira/ràbia, depressió, pacte i acceptació.

Allò que habitualment no volem sentir acaba aixecant la veu amb dolor i desmesura puntualment.

D’altra banda, també ha d’ésser un factor d’especial transcendència aprendre d’allò que ha passat perquè no torni a esdevenir.

A Estats Units, l’“efecte Sandy” pot haver tingut repercussió en les eleccions del país, ja que la població haurà mirat el govern d’Obama amb lupa, esperant que hagi après dels errors que Bush va cometre amb el Katrina. I acabar concretant la seva confiança de vot en conseqüència a aquesta evolució.

Així mateix, esperem que qui sigui que ho hagi de fer, hagi après de l’accident del Madrid Arena. La gestió d’una aglomeració de persones i/o d’una instal·lació amb uns riscos inherents elevats és un assumpte molt seriós, que requereix sensibilització, planificació, la redacció d’un Pla d’Autoprotecció precís, formació i la disposició dels mitjans necessaris. Especialment en moments on semblen aparèixer traces de certa laxitud burocràtica a l’hora de penalitzar que no es compleixi del tot la normativa, es fa imprescindible que els promotors d’events o negocis siguin perfectes coneixedors de la seva inalienable responsabilitat.

Com tornem, doncs, a la normalitat després de la tragèdia?

A nivell individual és impossible fer propostes o repartir consells, ja que si ens afecta de ben a prop haurem de combatre el dol amb el consol de la lluita per allò que ens quedi, i això solament cadascú ho pot cercar.

A nivell de societat, al seu torn, toca exhibir solidaritat, previsió i fer sobresortir el dret de no aparèixer als titulars com a exemples d’una mala praxi o una conducta imprudent.

Terrorífic

Aquests dies que habitem, al voltant de Tots Sants, són l’entorn natural per a la típica Castanyada, amb els seus moniatos i panellets. Tradicions nostres que han perviscut un grapat d’anys, portadores d’una part de la consciència col·lectiva que hem adquirit com a poble i ens cohesiona.

Però els últims anys, una celebració no sé si dir-ne “invasora” (com a mínim que no estàvem avesats a commemorar-la) ha arribat i, pel que es veu, amb tota intenció de quedar-se. Em refereixo al festeig de Halloween.

En principi, com més oportunitats tinguéssim de sortir de la rutina habitual, de quedar amb família o amics i de fer xerinola, millor. El problema apareix quan en un temps determinat han de conviure dues festes i una fagocita l’altra sense cap mena de remordiment, com és el cas.

La globalització té punts a favor i punts en contra, ja n’hem parlat a bastament. Precisament els majors perjudicats pels seus perills són possiblement les cultures amb menys participants; dels territoris geogràfics més reduïts o bé que tenen, com és el cas català, el llast d’una pressió angoixant sobre el seu clatell i uns recursos per a la seva potenciació clarament delimitats.

La festa del Halloween (contracció d’“All Hallows’ Eve” –vigília de Tots els Sants-) té l’origen en la commemoració celta del Samhain, al final de la temporada de collites, que era considerada com el seu particular any nou. Amb els anys, però, aquesta jornada on tenien un pes molt important el culte als ancestres desapareguts, la transició de les ànimes vagants i les fogueres, fou assimilada primer pels romans i posteriorment pel Cristianisme.

Aquests últims, en una època en la que predominaven les festes paganes, van moure el Dia de Tots els Sants del 13 de maig a l’1 de novembre precisament per intentar tapar la seva proliferació.

Avui en dia, però, el Halloween està àmpliament arrelat, principalment en zones anglosaxones i del continent americà.

És evident que la nostra petita, feble i dissortada Castanyada hi ha de posar un colossal esforç per sobreviure a un tità d’aquestes característiques avalat, entre d’altres, pel país que controla la majoria de pel·lícules que veiem. Poca cosa.

Per anar bé, doncs, es tractaria no d’atacar la festivitat de fora, sinó d’alimentar la més feble que, addicionalment, és l’autòctona.

A part d’aquest pes sentimental, també simplificaríem força les coses, ja que resulta que un dels trets diferencials del Halloween, que és l’objectiu d’adquirir per un dia una aparença terrorífica i fer força por, és cada jorn que passa més complicat.

Com podem espantar algú avui en dia, amb totes les coses terribles que ens estan passant com a societat i ens hi hem acostumat tant que ja gairebé no ens fan fred ni calor?

Creuen que observant fixament la cara de la gana que assola salvatgement tants països ens pot espantar algun personatge literari, per molt que es digui Dràcula, Frankenstein, home llop o Quasimodo? O que coneixent tots els individus depravats que vesteixen americana i corbata i són idolatrats per àmbits molt influents podem témer subjectes que amb la simple visió de la seva imatge ja avisen que més val no acostar-s’hi? O que ens esglaiarem per esbudelladors i mortals d’aquesta mena mentre les notícies mostren que homes amb uniforme maten en massa amb total impunitat gràcies a excuses ridícules? O es pensen que ens afectarà reconèixer una màscara, quan malauradament és la cosa més normal del món creuar-se amb gent que proven d’ocultar-se ells i les seves intencions?

Són mals temps, aquests, perquè un Halloween pugui arribar a semblar-nos realment terrorífic...

Els parèntesis que ens calen

Cada setmana, just abans que arribi l’hora de posar-me a escriure aquest article, he de realitzar l’exercici de trobar el tema al qual referir-me. Segurament aquesta és la tasca més feixuga per a algú que escriu una columna periòdica.

L’enfocament d’aquest Parèntesi no és parlar estrictament d’alguna notícia d’actualitat. Per això ja hi ha la resta del setmanari o altres medis de comunicació que ho faran molt millor que jo. El que pretenc és, a partir d’aquestes informacions, encetar alguna reflexió vinculada. Meditar sense ànims de canviar el món, simplement per no deixar escapar aquells minúsculs detalls que, tot i que són partícips del gran enfrontament entre Felicitat i allò que s’hi oposa (que no sempre és la Tristesa, amb la senzilla desídia a vegades ja n’hi ha prou), entre tots moltes vegades ens oblidem d’afigurar.

Doncs bé, darrerament estic copsant la tendència que costa força trobar temes que consideri aptes per a comentar. No pas perquè l’actualitat estigui òrfena d’informacions, de bullici i de motius, sinó perquè, tot i aquesta successió de novetats, totes segueixen un mateix patró que causaria que els articles fossin, en el fons, repetitius.

Aquesta maleïda crisi i la gestió que en fan els polítics (meitat gestió i meitat inacció, aprofitant l’excusa que per a la seva tasca significa el moment d’incertesa actual) acaparen els titulars. De tant en tant sorgeix alguna novetat radical esperonada pels anteriors motius, com pot ésser l’empenta del moviment independentista a Catalunya, però a part d’això tot segueix el guió d’una calma tensa (massa tensa) enmig de la gran tempesta.

La gent normal, aquella que no origina portades de diari (ni per bé ni per mal), segueix igualment enmig de la boirina, esperant que escampi per continuar la seva vida habitual i, tant de bo, el ressorgiment que ens faci millors persones o, si més no, ens permeti dur algun jorn una existència una mica més còmoda.

Potser faltaria una mica més d’empenta, que s’engeguessin els ventiladors que acceleressin el procés de neteja de l’ambient. Però sovint la por fa que ens quedem garratibats, esperant que els fantasmes marxin per voluntat pròpia o algú exerceixi el rol d’heroi. Ens neguem a creure que aquests escassegen fora de l’àmbit dels còmics o les pel·lícules de ciència-ficció...

Per tot això, els darrers temps, cada cop que he d’iniciar un nou escrit m’entra el dilema de si parlar d’alguna d’aquelles curiositats banals, fresques i sense més transcendència, que apareixen de tant en tant o bé posar-me de nou, per enèsima vegada, en el terreny fangós d’un realisme que necessàriament s’acostarà d’una manera molt perillosa al pessimisme.

És impossible (fins i tot podria ésser contraproduent) escapar de les certeses que ens depara la situació actual. Però quina actitud hem de prendre davant d’aquestes? Procurar-nos una cuirassa que ens aïlli el màxim possible de l’entorn, mirant de trobar la màxima comoditat per a nosaltres i els nostres interessos, o bé immiscir-nos en l’ambient per copsar totalment els seus efectes i interioritzar-los per adquirir una experiència que pugui evitar, tant de bo, futures repeticions?

Aquest és el dilema que molta gent té avui. I aquest és igualment l’interrogant d’on parteix cada setmana aquest espai.

Fins que no arribin les tan esperades novetats, serà qüestió d’anar-nos inoculant la dosi justa de realitat. A veure si al final n’adquirim els anticossos.

I anar alternant això amb il·lusions i petites històries de Felicitat. Aquests sí que són els vertaders parèntesis que necessitem.