Eufemismes literals

Afortunadament ja queda menys per tenir l’oportunitat d’anar a votar. Aquesta és, certament, una tasca important; però he de reconèixer que la pressa i la frisança que arribi el dia no em ve tant del fet que ens deixin expressar democràticament, sinó perquè voldrà dir que per fi s’haurà acabat la campanya electoral i, conseqüentment, l’esgotadora xerrameca dels polítics.

 

I això que m’ha fet l’efecte, potser perquè els comicis han agafat lleugerament per sorpresa i encara durava la ressaca de la darrera tria, que aquest cop la insistència dels diferents mitjans incidint sobre l’esdeveniment ha estat un xic menor (com a mínim pel que fa a la vessant estrictament política; la component social del moment ja és un altre tema).

Ara bé, potser aquest interès minvat ha estat proporcional als continguts que ens han proposat les diferents agrupacions polítiques. Ja estàvem habituats (tot i que ens hauríem de negar a tenir-ho com a estàndard) a les batalles campals i a les desacreditacions ideològiques i personals. Però aquest any entre tots plegats s’estan superant a l’hora d’omplir la nostra atenció de qualsevol cosa excepte de plans.

Durant aquesta campanya hi ha hagut un sol tema sobre la taula, el de la independència de Catalunya (o la col·lecció d’eufemismes d’en Mas que se suposa que es referien a això). I res més. Ni infraestructures, ni serveis, ni termes econòmics... ni tan sols promeses electorals!

Que el partit que fins ara posseïa el govern jugui totes les seves cartes a la separació d’Espanya té certa lògica, ja que per a ells aquests comicis han d’actuar pràcticament com un beneplàcit sobre l’única novetat que presenten en el seu programa respecte la legislatura anterior. La resta ha d’ésser continuació de l’acció de govern desenvolupada fins ara.

Ara bé, i els altres partits què fan? Doncs pel que sembla, oblidar igualment que els teòrics quatre anys d’acció que tindran per endavant en cas de guanyar haurien de donar per bastant més que dir que sí o que no a obrir un procés d’estira-i-arronsa amb l’estat espanyol.

Si el poder no canvia de mans o bé cau en una de les agrupacions que estan a favor del dret a decidir, les aigües baixaran en una primera fase amb la mateixa terbolesa que ara i, com a molt, una mica més de moviment (depenent de la pressió que insuflin ambdues parts des de les respectives lleres). Si es donés el cas, quedaria per veure si al final del curs trobaríem un delta que afavorís l’entrada directa al mar o bé una presa insuperable.

Per l’altre costat, si obté el comandament alguna de les formacions fidels al model d’estat actual (encara que ho amaneixin amb federalismes o altres assaonaments que no modificarien pas el gust principal), el que ha d’arribar a partir de dilluns que ve és una autèntica incògnita. L’agenda que duien entre mans només ha tingut aquests jorns un colossal “No” a totes les planes, i la seva veu només ha pronunciat amenaces sobre la profecia que si no els votem vindrà el llop; ni rastre de cap planificació.

Aquesta campanya segurament es podria considerar un vertader fracàs. Inconsistent, volàtil, frívola...

Els guanyadors per punts, de moment, són aquells que des de l’altra banda de la barrera (de moment només eufemística) han provat energèticament de crispar el tema i dividir la població amb fal·làcies per així obtenir a partir d’aquesta immoralitat el seu resultadisme.

La Llei de Godwin, que nasqué l’any 1990 en el context dels fòrums d’internet i altres converses a distància, diu que “a mesura que una discussió en línia s’allarga, tendeix a la unitat la probabilitat que aparegui una comparació en la qual s’esmenti Hitler o els nazis”.

Aquest postulat no és altra cosa que una versió actualitzada de la Reductio Ad Hitlerum de Strauss, que afirmava que “quan una de les parts d’un debat acusa l’altra de fer com Hitler, la discussió s’acaba automàticament”, ja que o bé no es pot dir res de més gros o bé l’altre no té cap ganes d’escoltar-ho.

Fa tot l’efecte que en la campanya que cloem els programes han fet aigües, inundats  per la deslegitimació sistemàtica (i a priori) per part d’alguns d’allò que fa por que surti d’aquestes eleccions.

Segurament per això la Llei de Godwin (o el que es podrien considerar variants seves) es pot considerar, malauradament, protagonista. Amb mots ben gruixuts, aquells que han perdut pes o bé els atemoreix un nou panorama, proven de cloure el debat amb cops de porta.

On no arriba la raó, que ho faci l’escarni o la propagació d’unes ferotges bèsties apocalíptiques com són l’odi i el temor.

L’únic que espero és que el govern que surti tingui les idees una mica més clares que les seves propagandes. I, de pas, l’energia per resistir totes les envestides que, de ben segur, queden per arribar.