Cavant por

La por és una de les emocions bàsiques que els humans manegem. Concretament, alguns estudis

apunten que és la segona que de mitjana més vegades experimentem cada dia, només per darrere de la ràbia i per davant de tristesa, fàstic, sorpresa i alegria. D’aquí la seva importància majúscula.

Com totes les emocions, la seva és una finalitat positiva. Actua d’aquesta manera perquè experimentem una sensació negativa que ens mantingui allunyats d’allò que ens pot fer mal; i si mai creiem que podem tornar a topar amb això que ha desencadenat la reacció, ja n’escapem de primeres.

Aquesta por ens ensenya a través de dos mecanismes. El primer és l’experimentació; i el segon, la transmissió.

L’experimentació, com el seu nom indica, funciona de manera que ens assabentem en primera persona que a partir d’aquell moment hem de témer quelcom. El coneixement se’ns inocula gràcies a haver viscut aquella situació tràgica o estressant de ben a prop.

Per exemple, serà difícil convèncer que els gossos de la raça Dàlmata poden ser tranquils i pacífics si algun cop te n’ha mossegat un.

Tot i ésser important, són minoria les ocasions en què comencem a tenir paüra de quelcom a partir d’aquest mecanisme. Per sort.

D’altra banda, existeix la transmissió de la por.

Com si d’una malaltia altament infecciosa es tractés, som vulnerables a l’explicació per part d’altres de quelcom que els ha fet néixer aquesta emoció. Restem amatents al que conten, per si mai ens hi poguéssim trobar, i en prenem nota mentalment.

Evidentment, la funció positiva d’aquesta transmissió és manifesta: aprendre de l’experiència d’altra gent per reconèixer la pedra abans que ens acabi tombant.

Això no obstant, la precaució (el tradicional “més val prevenir que curar”) fa que allarguem bé les orelles davant d’un rumor que ens expliqui que algun perill està a l’aguait per aferrar-nos. I això provoca que sovint tinguem poc criteri a l’hora de validar o censurar una advertència.

I els temors infundats poden provocar nosa, alentiment, abandons, problemes, odis i ressentiments.

Malauradament, ho hem vist recentment en les reaccions que han seguit els atemptats de París.

Aquests han despertat molts motius, reals, de temença. Estem exposats que el que allà ocorregué passi aquí o en qualsevol part del món, ja que la bogeria no té fronteres ni els despietats conceben pausa.

Ara bé, hi ha qui ha aprofitat el desafortunat context per escampar l’horror i l’odi sobre testes que no s’ho mereixien, convertint-los en portadors indiscriminats de la barbàrie en base al vaporitzador injust de la generalització.

I és que terrorista no ho és només aquell que posa bombes, tira trets i prova d’escapçar vides alienes, sinó també el que cava por amb traïdoria perquè alguns innocents s’enfonsin.

Involució

La Teoria de l’Evolució va marcar un abans i un després a l’existència humana, és indiscutible. El coneixement que Charles Darwin va parar sobre la taula (amanit per troballes com les de Wallace, Mendel o de la genètica posterior) va constituir un cop d’efecte que va fer irreconciliable el moment posterior a la descoberta respecte l’anterior. S’havia produït una completa escissió. 

La principal diferència devia ésser constatar que (al marge de les constitucions purament biològiques del tema) moltes de les coses que fins aquell moment havien realitzat no havien estat pas per casualitat, sinó que es devien a un pla estratègic redactat per l’espècie humana.

Per tant, l’única qüestió que restava ignota era qui l’havia escrit i qui caram guardava aquest preuat guió. Però per a la resta, moltes coses s’havien aclarit (o si més no, emfatitzat) definitivament.

D’aquesta manera, la població humana va passar a embolcallar amb les mans un diamant caríssim, el greal definitiu. Allò que contenia el poder d’afirmar que cada cop, passet a passet, ens aniríem tornant una mica millors.

I que aquest avenç no tindria lloc d’una forma aleatòria, sinó que vindria com a conseqüència del treball conjunt de totes les persones d’aquest món, que a base de la suma d’esforços, la conjunció d’intel·ligències i el passar del temps esdevindrien demà més potents que avui.

Ha d’ésser fantàstic aquest pensament que el món que deixaràs als teus fills serà, indubtablement, millor que l’actual.

És clar que hi va haver un moment que aquesta seguretat va esfumar-se. Per diverses raons...

Primer va ser per la consciència que, tot i que l’àmplia majoria de gent volia el bé, els quatre desgraciats de torn que no tenien aquest objectiu eren molt poderosos i feien molt de soroll (i originaven crisis, malbarataven la suor dels honrats, aclucaven els ulls davant la fam aliena... fins i tot ens duien a les guerres). Posteriorment va ser la contemplació que mediambientalment les coses no rutllaven com ho havien de fer, i ni els recursos ni l’attrezzo que anàvem deixant a l’esquena no eren els idonis.

I actualment és un tot plegat però multiplicat per mil. O com a mínim és l’efecte que fa (és clar que suposo que totes les generacions deuen haver tingut aquesta impressió que totes les calamitats els passen a ells).

Indubtablement, però, a aquest pas moltes coses canviaran durant els pròxims anys cap a pitjor, si ningú hi posa remei.

Per exemple, les darreres dècades el món era més que mai un mocador. Es podia anar d’una banda a l’altra del planeta (físicament o descobrint-la a distància) en un instant. Això no obstant, avui contemplem com malauradament les llibertats es redueixen, els espais aeris s’acoten (com el d’Ucraïna o recentment el del Sinaí) i augmenten els països que són ja impossibles de visitar (per culpa d’Estats Islàmics o terroristes d’aquesta o d’altra mena).

De la mateixa manera que la Teoria de l’Evolució ens va impactar com a espècie, ara potser haurem de replantejar-nos la creació (i el que és pitjor, assumir-la) d’una Teoria de la Involució. Ben bé suposarà l’esforç d’una nova readaptació.

Bona lletra

En la política catalana continua l’impàs d'espera. Quan ja fa més d'un mes de les eleccions, no
simplement encara no tenim president de la Generalitat, sinó que tot sembla tan enquistat que fa l'efecte que va per llarg.

De fet, ja fa molt de temps que el Parlament de Catalunya i la societat d'aquí en general es mouen amb un ritme extremadament pausat.

Certament, el repte és molt ambiciós i tampoc es pot fer volant. El “poc a poc i bona lletra” pren avui més sentit que mai.

Però el problema, segons el meu parer, és que els que conduïen el timó de la nau (a qui tant agraden les metàfores marineres) fins ara s'havien dignat a explicar al poble (o com a mínim a l'estrat de població que li interessés) quin era el pròxim pas. Tanmateix, ara que estem en un pic d'interès, el canvi de rasant es presenta brusc, sorprenent, més inesperat que mai. Què hi deu haver al pendent que vindrà? O millor dit, seran molt abruptes les pròximes muntanyes que, no ho dubtin, arribaran? No tenim manera de saber-ho fins que ens diguin si el pròxim moviment és dreta, esquerre, o tot recte cap avall.

En aquest moment el que pitjor podria anar seria que tot se n’anés en orris. Serien tres o quatre legislatures perdudes i els corresponents anys llençats per la borda (aquest és l'únic símil mariner que en Mas encara no ha expressat).

Els darrers governs catalans (i tota l'oposició, aquí no se'n deslliura ningú!) han basat tota l'acció en acostar-se a l'estat propi (o en criticar el procés), deixant al marge moltes de les necessitats quotidianes de la gent d'aquest país.

Però és que, des d'Espanya, el govern del Partit Popular (i a l'oposició també li ha anat perfecte) ha disfressat la seva ineptitud i la manca de respostes als problemes que no els ha resolt la millora general de la conjectura econòmica global amb una ofensiva despietada i antidemocràtica contra el "problema català". I amb aquesta cortina de fum han ocupat l'agenda de quasi bé tot el mandat.

Definitivament, quan es té la sort de trobar algú que faci de malvat, n’hi ha prou amb renegar-ne i insultar-lo per quedar com tot un senyor.

Un altre tema a discutir és per què un bon dia vam decidir que necessitàvem un estat nou.

Molta gent va ésser per una qüestió sentimental, patriòtica. Però moltes altres persones es van apuntar a desitjar la construcció d'una Catalunya independent per trencar amb tots aquells vicis perversos que havia anat adquirint la democràcia espanyola.

I resulta que abans d'aconseguir-ho ja tenim una formació de les que pretesament estan a favor de la República Catalana que posa traves perquè no accepta com a president la persona que ha estat ratificada per tres eleccions en pocs anys.

Si el país nou ha de ser com el vell, amb idèntics fantasmes i quimeres, potser no val la pena tanta feina...

Immunitat emocional

Hi ha múltiples històries que es repeteixen cíclicament. De fet, gairebé m’atreviria a afirmar que una

relació es podria classificar en base a aquells detalls que cada cert temps s’hi reprodueixen exactament igual, clavats. I, a més, encara que sembli impossible, cada cop que es produeixen no podem evitar que ens sorprenguin com si fos la primera ocasió.

Coses que són (fem) notícia per, al cap d’un temps indeterminat, perdre’s entre el fullatge dels fets quotidians. Però que quan inexorablement tornin a la palestra, esdevindran altra vegada revelació.

Això més o menys és el que està passant amb el drama dels emigrants que travessen Europa en busca de l’Alemanya somiada o, com a mínim, el lloc mínimament digne on poder muntar el refugi que els allunyi de tanta por pretèrita (que massa vegades, la maleïda, s’obstina a no marxar).

I mentre els febles fan mans i mànigues per aconseguir allò que hauria d’ésser un dret innegociable, i tot i això continuen sent el blanc de la ceguesa moral més criminal per part d’estats i algunes persones, els capitans d’aquest vaixell anomenat Europa van de deriva en deriva.

El cap de setmana passat mateix, van escenificar de nou un d’aquests cops de teatre dolent, de vodevil barat. Els presidents dels països per on transcorre l’anomenada “ruta dels Balcans” es van reunir per mirar de trobar un arranjament a la crisi d’haver de gestionar les necessitats de tanta i tanta gent que ho està passant malament. Però en comptes de trobar o acostar-se ja no a una solució, sinó a quelcom que simplement fes més lleu el dany, el que van aconseguir fou fer més patent que mai la desunió i la incapacitat davant de l’afer.

Fins al punt que hi hagueren veus, com per exemple la de Miro Cerar –Primer Ministre d’Eslovènia-, que arribaren a interrogar sobre si allò podria significar el principi de la fi de la Unió Europea com a tal.

De nou una altra d’aquestes històries que es van repetint cíclicament: els “amics” (vegi’s qualsevol tipus d’aliança) que estan molt ben avinguts quan les coses són propícies, però que desapareixen misteriosament o es fan els desentesos quan toca donar un cop de mà.

S’ha vist força, últimament. Europa és genial quan ha de rescatar els meus bancs, però quan m’exigeix el pagament del deute és una escanyapobres; o ara, quan el continent sencer s’hauria de repartir l’emergència, hi ha qui només sap mirar-se el melic i obviar qualsevol responsabilitat compartida.

Com el company que és genial per anar de copes, però que esdevé una càrrega quan està malalt i hem d’anar a comprar-li el pa.

Hi ha poca empatia, en general. Ens hem tornat freds (excepte en xarxes socials o altres “aparadors”, on allà sí gaudim exposant una façana a mida).

I si això passa (i generalitzant, insisteixo) en el terreny de les persones, ho hem de multiplicar per cent en el cas de les institucions o els governs.

Sembla com si els mals temps que hem passat autoritzin a una immunitat emocional que ho relativitza tot. I mai (mai) ens podem autoritzar a relativitzar el sofriment de ningú altre.

Històries entrellaçades

Fa unes setmanes, el programa 30 Minuts de TV3 va emetre un reportatge sobre l’arribada de

migrants que travessen el mar per arribar a una esperança simbolitzada en la costa de l’illa grega de Kos.

Es confrontaven les imatges de desesperació de sempre (gent arribant exhausta, plors de pànic o també d’agraïment, condicions indecents per acollir els nouvinguts, i ulls que fitaven el llarg camí que els quedava encara per recórrer) amb el turisme present que tradicionalment havia estat l’única procedència de les persones que arribaven temporalment a Kos. Unes imatges realment contundents que tenien la indecència de col·locar en un mateix pla el sofriment dels individus que escapaven de la paüra amb aquells que únicament cercaven una mica de relax enmig d’una vida còmoda i acomodada.

Fins i tot s’hi mostrava una senyora que, en un moment donat, exigia als immigrants que deixessin pas, ja que segons deia considerava que el passeig on estaven era “pels turistes”.

Tots nosaltres som molt comprensius. Diem entendre perfectament la situació d’extrema gravetat que viuen moltes persones. És més, en fem bandera.

Aquests dies mateix, no podem evitar deixar anar un lacònic “pobra gent...” cada cop que el televisor mostra una faç enfosquida per l’ombra de la desigualtat. Alan, sirians, un plor en una platja grega o a la frontera hongaresa... Som bona gent, i com més persones ho sàpiguen millor. Anem amb la bandera blanca alçada en senyal de Pau; com a mínim fins que algú ens en faci alguna digna d’ésser cobrada.

Això no obstant, amb bona fe no n’hi ha prou. I com en el cas de la senyora que exigia pas “pels turistes”, sovint ens molesta quan interrompen el nostre pas, sigui quin sigui el motiu, la motivació o la situació de la persona que ho fa.

Per bé o per mal, nosaltres som els protagonistes de la nostra existència.

I hi ha una virtut anomenada empatia que cal que aquells que són o se senten protagonistes tinguin per enllaçar amb els seus congèneres i no quedar aïllats. Per ancorar la seva perspectiva única i intransferible als cors d’aquells que l’envolten. I que aquesta conjunció jugui a conjugar tots els temps de la reciprocitat.

Tanmateix, sovint aquesta empatia es fa fum, esclafada sobre la rapidesa de les pròpies accions. Prou feina tenim per nosaltres mateixos en els moments que conformen una dura pendent com per tenir l’habilitat de saber multiplicar-nos per abraçar l’espai de l’altre amb ànims de pertinença.

És llavors que val la pena parar-nos, meditar, buscar el perquè últim i, tot seguit, anar a cercar els múltiples destins que podrem esbrinar encallats en els ulls dels altres.

Habitem una era que requereix un doble esforç (ja sigui a Kos, a l’Àfrica Occidental, a l’Índia, a Síria o al costat de casa). És una època de contes entrellaçats. No n’hi ha prou en fer-ho bé; ni tan sols en fer-ho millor. El que cal és ballar junts.

Així ajudarem i, a sobre, perviurem en més històries que únicament la nostra.

És llavors que segurament descobrirem que el regust que deixa un paper secundari pot ser més dolç que qualsevol protagonisme.