10N

Sembla que fos ahir que ens havien anunciat que el nou de novembre de 2014 tothom qui volgués podria opinar sobre el futur polític de Catalunya.

Però en realitat han passat des de llavors uns mesos plens d’una mica de tot.

I com en moltes altres coses, aquí hem de diferenciar entre el que ha ocorregut entre la classe política i el que ha esdevingut al carrer.

Entre els polítics, hi ha hagut missatges de justícia i la voluntat de proporcionar al poble un dret que segurament ja hauria d’haver caigut pel seu propi pes sense necessitat de donar-hi tantes voltes. És cert. Però també multitud de crits, dissonàncies, rancors, estirabots, indecisions, canvis d’opinió...; i, sobretot a mesura que s’acostava la data final, un ridícul majúscul del govern espanyol en emprar el poder judicial com a coartada pels dèficits democràtics que acumula. I, el que és pitjor, missatges que provaven de tensar les relacions entre veïns o atemorir basant-se en repercussions aïrades de la cita.

Mentre que entre la ciutadania en general les coses han estat molt diferents. Allà s’han obviat les “qüestions tècniques” que des d’altres estaments es donaven com a justificació pel sí o pel no, i el clam majoritari era el de la simple reclamació d’un dret; com aquella cosa que hauria d’ésser la més normal del món, encara que hi hagi qui ho pretengui emmascarar. Per tant, aquesta naturalitat no provoca enfrontaments ni nervis, simplement esperança i il·lusió.

Però, com deia, finalment el 9N ja ha passat. I pot considerar-se, pesi qui pesi, tot un èxit.

És cert que segurament no fou el 9N que molta gent hagués desitjat, descafeïnat per l’estaca de les imposicions dels de sempre, però tot i així serví perquè les catalanes i catalans poguéssim exercir la modesta voluntat de deixar-nos sentir de tant en tant. I, si pot ser, que això s’acabi convertint en quelcom rutinari, no extraordinari... i que algú ens escolti!

Aquest passat dilluns, però, fou deu de novembre (10N). El primer dels dies que han seguit i seguiran el 9N, i que han de donar-li continuïtat o bé la completa escissió amb tot allò que s’ha portat a la palestra fins a arribar a aquest jorn.

Portem molts mesos parlant a bastament del poder d’un dia concret. Però cal ser crítics i reconèixer que ningú ens ha dit quasi res d’allò que preveien que passaria a partir de l’endemà.

De primeres, fa tot l’efecte que res ha canviat.

Com les hores posteriors a una gran festa, contemplem l’espai remogut, amb gots, confeti i el sòl tot tacat de beguda vessada. També persones que es belluguen silencioses, mig embriagues encara de la disbauxa i la ressaca posterior. Per això no alcem gaire la veu, perquè sabem que el despertar darrere d’unes hores extraordinàries sempre costa i no volem fer venir mal de cap als altres.

Però irremeiablement acabarà arribant l’amargor colpidora d’un cafè ben carregat i, amb ella, el retorn a una rutina a la qual haurem d’enfilar-nos-hi al vol perquè mai fa parada per ningú.

I, sobretot, amb el pes afegit de saber que aquesta quotidianitat fa avui pujada i presenta unes enormes dificultats per al país en general però, sobretot, per a molta gent en particular.

Està iniciant-se l’hora dels balanços i, ja tot seguit, el moment de saber de forma decidida què hem de fer amb aquests resultats, amb aquestes xifres.

Els pròxims passos seran els que marcaran no només l’èxit o, al contrari, la intranscendència d’aquest 9N, sinó també conèixer si ens han fet perdre el temps a tots plegats o bé podem continuar mantenint la fe en què de tant en tant podem ser partícips d’algun canvi.

Objectius que domestiquen la bellesa

Fins al dia 8 de febrer de 2015 es pot contemplar al CaixaForum de Barcelona una interessant exposició titulada Génesis, del fotògraf brasiler Sebastião Salgado.

És, evidentment, una cita que els recomano. Però encara que no tinguin ocasió de fer una escapada fins a la Ciutat Comtal per presenciar-la in situ, com a mínim teclegin “Génesis Sebastião Salgado” a la caixeta d’aquest fantàstic invent que és el Google i deixin-se endur per la màgia d’unes imatges colpidorament tendres o dolçament aspres, d’una bellesa feréstega i quasi bé indomesticable si no és per objectius privilegiats com el de l’autor que ens ocupa.

Amb les exposicions de fotografia, com passa amb l’art en general, costa trobar una descripció íntegra i precisa mitjançant paraules d’allò que s’hi veurà. Certament hi ha molta gent que s’hi arrisca, però fins que els propis ulls han reposat sobre l’obra es corre el risc que molts detalls d’importància es perdin pel camí. I és que la subjectivitat, el bagatge cultural o l’experiència pròpia, i la sensibilitat d’hom són una part fonamental del revelat d’una instantània per transformar-la en sentiment.

Tanmateix, per fer-los quatre cèntims sobre què és el que trobaran en aquesta exposició, em basaré en el seu fullet per dir-los que la mostra està concebuda com un al·legat mediambiental enfocat a la denúncia de tots aquells espais naturals únics que estem deixant desaparèixer (o que directament estem contribuint decisivament a aquesta extinció). I per activar aquesta consciència el que l’autor fa és precisament anar al cantó contrari per mostrar-nos paisatges, ecosistemes i comunitats humanes que han aconseguit mantenir-se intactes. Segurament amb la intenció que apreciem tot el que ens estem deixant perdre...

Veritablement, tenim un planeta que ens ofereix escenaris privilegiats, que serien l’immillorable colofó per emmarcar-hi aquelles vivències daurades que de tant en tant (sempre menys del que voldríem, però possiblement més sovint del que apreciem) travessen per la nostra existència i anomenem Felicitat. L’attrezzo d’aquesta obra que representem és digne de la millor de les funcions.

Això no obstant, malgrat la perfecció del que tenim a fora, és necessari saber-ho captar per portar-ho amb tota la frescor i l’encant a aquells ulls que la distància o les presses iracundes d’un temps que no se sap desaprofitat impedeixen fitar-ho en primera persona. I això requereix un do teixit com a mínim de tècnica i sensibilitat per dur-ho a terme.

Però n’hi ha prou amb aquests dos ingredients per aconseguir una gran representació en forma de fotografia?

Precisament una de les crítiques que des d’alguns sectors es fan al senyor Salgado és que afirmen que “col·loca” els seus models per obtenir una instantània captivadora i modelada al seu gust. Però, evidentment, ni als animals ni als paisatges que són part fonamental de la seva obra no els pot fer posar per la foto. Per tant, canviaria alguna cosa que indiqués a les persones que hi surten el lloc on posar-se per obtenir una bona composició?

Ara bé, el que indubtablement sí és un factor decisiu perquè el senyor Salgado (o qui sigui) obtingui una fotografia fantàstica és aquell toc de probabilitat (hi ha gent que l’anomenen atzar, i altres prefereixen dir que és quelcom provocat per l’esforç i la constància) d’estar en el lloc correcte en el moment oportú.

I és que al capdavall això és com la vida mateixa: podem condicionar, rebre l’ajuda o bé les traves de les persones del voltant; però si no ens agrada la foto que resultarà, només el fotògraf té el poder de canviar l’escenari o l’orientació, i esperar tot mirant cap al cantó on creu que poden passar les coses que vol que apareguin a la imatge de la seva història.

Impressionar la sogra

Segurament recordaran el complicat cognom d’en Felix Baumgartner i, sobretot, la seva gesta de fa ara

tot just dos anys, quan es tirà en paracaigudes des de ben bé les portes de l’estratosfera, a 39 quilòmetres d’alçada.

I si ho tenen a la memòria, probablement serà perquè aquella operació, patrocinada per una important marca de begudes energètiques, significà un complex desplegament mediàtic. Es posaren a disposició de l’esportista/aventurer un grapat de mitjans humans, tecnològics i propagandístics perquè l’austríac no solament pogués completar la seva fantàstica  proesa amb èxit, sinó que aquesta fos contemplada en directe per mitja humanitat.

Doncs bé, la setmana passada hi hagué un altre sonat (un d’aquests “sonats” que fan que les coses canviïn i els rècords es vagin superant. L’accepció bona de “sonat”, vaja...) que no simplement imità l’experiència, sinó que fins i tot la superà.

El personatge es diu Alan Eustace, té 57 anys i és el vicepresident de la gegantina corporació Google.

Aquest, després de dues hores d’ascensió mitjançant un globus d’heli, i equipat amb un vestit pressuritzat molt similar al dels astronautes, quan arribà als 41.150 metres (la xifra del nou rècord d’alçada) es precipità sobre el desert de Nou Mèxic. Val a dir també que durant la caiguda lliure del salt assolí una velocitat màxima de 1.322 quilòmetres per hora (trencant la barrera del so i, de passada, un altre dels rècords d’en Baumgartner).

El que crida l’atenció del tema és que amb tota l’expectació que s’organitzà al voltant del repte de l’austríac, aquest més recent hagi passat pràcticament sense pena ni glòria, en forma de discreta curiositat relatada en poques línies de diari.

Fa tot l’efecte que el que ha variat entre una ocasió i l’altra han estat els interessos comercials que hi havia pel mig. En Eustace ha participat en un projecte totalment personal, havent-se d’esforçar fins i tot, pel que diuen, a mantenir-ne al marge la seva companyia, Google. En canvi, el projecte Stratos en què participà en Baumgartner tenia com a un dels seus principals leitmotiv la publicitat per al seu patrocinador.

Això porta a pensar sobre com ens pot arribar a condicionar el fet de fer les coses per com seran percebudes exteriorment, per la resta de gent.

Evidentment, si algú té una idea en ment i una marca li ofereix dur-la a terme amb una comprensible compensació per a ella, no hi ha res a dir. Però sobta que aquesta interferència d’una empresa potent pel mig pugui canviar tant el paradigma, fins al punt d’arribar a convèncer l’opinió mediàtica, els programadors de les televisions i els redactors dels diaris que la seva proesa era digna de primera plana. En canvi, el que ha vingut darrere, sense el suport d’una corporació, no ha “merescut” aquest privilegi (és evident que les segones oportunitats tampoc criden tant l’atenció, però ni així podem menysprear la crida del poder).

Tanmateix, a nivell més planer (no cal llançar-se de la troposfera per generar expectació), qui més qui menys ha fet en certa ocasió alguna cosa amb la primera (i a vegades única) voluntat de caure bé a algú, fer-se l’interessant, que li agraeixin l’esforç o posicionar-se socialment o professional.

I segurament això esdevé un error quan la conducta és repetitiva, quan sempre ho fem amb aquest ànim o l’instint prové d’una manca d’autoestima. Però si aquesta motivació de fer quelcom “pel que diran” és puntual i ens ajuda a superar-nos, benvinguts siguin els caps, els possibles clients, els amics, les novietes o les sogres a qui pretenem impressionar, ja que seran el motor del nostre canvi!

Els amics quan ja no ho són

Aquests dies estem assistint amb interès a un punt cabdal de l’aventura que des del Parlament de Catalunya es va decidir emprendre ja fa uns mesos.

De moment desconeixem si serà un punt i seguit, un punt i a part o bé un desolador punt i final. Des d’ambdues parts de l’enfrontament (que trist haver de referir-nos amb un llenguatge bèl·lic i separador a un episodi que no hauria d’ésser més que un “tràmit” en un país de persones amb voluntat d’escoltar a persones) ens intentaran fer veure coses totalment oposades. Mas i companyia fan veure que aquest 9N és tal i com el que planejaven però sense papers imputables pel mig, mentre que els del PP empren la mesquina expressió d’aquell qui menysprea la solució descafeïnada que es va haver d’assumir a causa del seu esperit totalitari.

Si una cosa havíem guanyat amb tot l’afer del referèndum era que els ciutadans teníem la impressió que per fi molts polítics es començaven a mullar, a dur a les cambres decisòries del poder les reivindicacions de molts ciutadans (fos en el sentit que fos). I que fins i tot eren capaços d’unir-se, de posar-se mínimament d’acord per la causa. Els del bloc a favor de la consulta donant veu a tot el moviment social sorgit especialment a partir dels darrers onze de setembre; i els de signe contrari esgrimint arguments a favor de la unitat de dues parts fins i tot per decidir el divorci que potser anhela (ja que fins que no es faci el referèndum no se sabrà ni això) una d’elles.

Tanmateix, venint del punt del qual veníem (crisis, Bankias, Pujols, repartiments en sobres o targetes fosques, etc.), qualsevol cosa que s’acosti moderadament a un “representant del poble” fent la funció que en principi els hauria de ser pròpia, ja és valorable.

I, sobretot, feia certa il·lusió el fet de veure representants de diversos partits anant a l’una, deixant de banda (o com a mínim ocultant-ho) retrets i competitivitats, treballant a l’uníson per un objectiu comú.

Però ara que fa tot l’efecte que la falla latent que s’intuïa sota aquella trama s’ha esquinçat definitivament i amb una possibilitat molt lleu de recosir-se, els fantasmes surten de nou ben visiblement per la torre del castell, omplint l’atmosfera d’aquella boirina feta de llençols que són el millor adob pel dubte.

“Res és sòlid”. “Ha estat solament un miratge”. “Ja ho dèiem, ja...”, s’escolta a l’ambient.

I després de la decepció vénen inexorablement les preguntes. Sobretot ressona la qüestió sobre si hi havia o no un pla B.

Un pla B ben assentat per si passava el que ha acabat passant, que el Tribunal Constitucional espanyol tombés l’opció dissenyada amb els traços de la legislació catalana.

I també un pla B en el sentit que, si al final tot acaba fallant i el procés iniciat finalitza en un no-res, hi hagi encara cert marge per reconduir la legislatura i per, com a mínim, fer rutllar el dia a dia. I tancar uns pressupostos dignes, mirar de no fer més retallades o cuidar la dignitat d’escoles o hospitals, per exemple. Coses que potser no sonen tan pretensioses com fer un nou país, però no són ni molt menys foteses.

Finalment, cal apel·lar als nostres polítics amb un èmfasi reforçat perquè sàpiguen aïllar-se, deixar de banda la seva part més “humana” i pensar tal i com si fossin uns autòmats l’objectiu del qual és únicament realitzar a la perfecció la seva missió professional de la política.

Si no ho fan i es deixen endur per sentimentalismes, pot passar-los el mateix que els ocorre a dos amics que deixen de ser-ho de sobte, violentament: que comencen a dubtar sobre quines coses de tot el que s’havien dit havia estat pronunciat amb sinceritat i què per simple compromís; i, alhora, com pot aprofitar l’altra la confiança que un dia ens havíem tingut per avui trair-me?

Reptilians

En l’actual sistema nerviós, que els humans hem anat desenvolupant al llarg de l’evolució biològica que hem realitzat com a espècie, les diferents teories s’han posat més o menys d’acord per distingir-hi tres estrats principals.

En primer lloc hi ha el cervell reptilià, el més antic i que actua instintivament, donant una resposta neuroquímica automatitzada davant d’allò que succeeix a l’entorn.

Seguidament trobem el cervell emocional (límbic), capaç de memoritzar allò viscut i relacionar-ho amb contestes hormonals de plaer o de dolor. Són les respostes emocionals més bàsiques.

I, finalment, existeix un neocòrtex evolucionat que ens permet encabir-hi el cervell analític. Aquest, recollirà els estímuls inicials, les respostes instintives o les emocionals i els records associats per generar raonaments que ens permetin triar la millor opció d’acció a cada moment.

Per tant, les dones i homes moderns estem constituïts per un pensament que neix de la interacció d’aquests tres nivells cerebrals, oferint-nos la (quasi) màgica possibilitat d’una regulació racional tant dels instints com de les emocions.

El fet d’aquest control, que sembla impossible quan arriba a les nostres vides una d’aquelles trombes de ràbia, de por, d’amor, d’eufòria o de profund decaïment, és una de les grans peculiaritats de l’ésser que constituïm; encara que, naturalment, la seva virtut cal que sigui entrenada i, malauradament, molta gent té certament abandonada o a la pràctica gairebé totalment ignota.

Tanmateix, no podem deixar de banda que la base sobre la qual es sustenta tot aquest pensament és la part reptiliana. Per tant, en més ocasions de les que ens pensem les nostres emocions primàries neixen de la necessitat més bàsica per a qualsevol animal: la de la supervivència. I els instints passen a comandar la nau.

Per exemple, davant d’un estat que percebem com de perill, de risc o d’incomoditat l’activitat del cervell es concentrarà en l’estrat d’evolució inicial, la que aglutina l’instint. I aquest dicta de forma estàndard que s’ha de prendre una d’aquestes tres opcions: fugir, sotmetre’s o lluitar.

Certament, val a dir que la humanitat ha llimat les arestes d’aquestes tres variables i avui, afortunadament, no són (tot i que hi ha excepcions) ni molt menys tan punxegudes que com ho són en la resta del regne animal.

Per nosaltres, fugir no és (o hauria d’ésser) un acte de covards, sinó la retirada per la millor opció de l’altre, per esperar l’instant propici, per repensar-nos les coses o bé per recuperar energies.

Tampoc sotmetre’s hauria de representar deixar-se trepitjar per algú, sinó únicament acceptar les raons argumentades de l’alternativa (que mai es sotmeti cap persona, sinó que únicament es deixin tòrcer les idees davant del vent de la raó).

I molt menys lluitar hauria de tenir connotacions violentes, sinó que aquest verb demanda tota la intenció positiva d’aquell que persevera lluint l’estendard d’un seu pensament.

Malauradament, aquests últims mesos Catalunya s’ha topat amb un greu increment de “pensaments reptilians”, més aferrats a libidos, testosterones, ulls per ulls i dents per dents que no pas a la conversa serena i assenyada.

La inundació violenta d’aquest líquid enfurismat i sord ha provingut sobretot del planell d’aquella Espanya que expulsa tota la seva visceralitat quan se li toca aquell orgull de potència vinguda a menys; però també en tenim una bona deu entre alguns d’aquells que fan de l’estelada un motiu per l’aberració. I així és molt complicat poder-se explicar i, molt menys, arribar a una solució.

I ara sembla que ja falta menys pel final (o com a mínim per un primer final), s’anomeni 9N o qualsevol altre nom.

Però sabent que els mots fugida, submissió o lluita tenen avui connotacions tant poc racionals, superar aquest punt d’inflexió amb un mínim de dignitat (encara que una de les parts de ben segur es creurà guanyadora i se l’atorgarà tota) s’entreveu complicat.

Es faci el que es faci o sigui quin sigui el resultat, havent-hi tanta ràbia a l’ambient em fa l’efecte que tots hi perdrem una mica.