Els amics quan ja no ho són

Aquests dies estem assistint amb interès a un punt cabdal de l’aventura que des del Parlament de Catalunya es va decidir emprendre ja fa uns mesos.

De moment desconeixem si serà un punt i seguit, un punt i a part o bé un desolador punt i final. Des d’ambdues parts de l’enfrontament (que trist haver de referir-nos amb un llenguatge bèl·lic i separador a un episodi que no hauria d’ésser més que un “tràmit” en un país de persones amb voluntat d’escoltar a persones) ens intentaran fer veure coses totalment oposades. Mas i companyia fan veure que aquest 9N és tal i com el que planejaven però sense papers imputables pel mig, mentre que els del PP empren la mesquina expressió d’aquell qui menysprea la solució descafeïnada que es va haver d’assumir a causa del seu esperit totalitari.

Si una cosa havíem guanyat amb tot l’afer del referèndum era que els ciutadans teníem la impressió que per fi molts polítics es començaven a mullar, a dur a les cambres decisòries del poder les reivindicacions de molts ciutadans (fos en el sentit que fos). I que fins i tot eren capaços d’unir-se, de posar-se mínimament d’acord per la causa. Els del bloc a favor de la consulta donant veu a tot el moviment social sorgit especialment a partir dels darrers onze de setembre; i els de signe contrari esgrimint arguments a favor de la unitat de dues parts fins i tot per decidir el divorci que potser anhela (ja que fins que no es faci el referèndum no se sabrà ni això) una d’elles.

Tanmateix, venint del punt del qual veníem (crisis, Bankias, Pujols, repartiments en sobres o targetes fosques, etc.), qualsevol cosa que s’acosti moderadament a un “representant del poble” fent la funció que en principi els hauria de ser pròpia, ja és valorable.

I, sobretot, feia certa il·lusió el fet de veure representants de diversos partits anant a l’una, deixant de banda (o com a mínim ocultant-ho) retrets i competitivitats, treballant a l’uníson per un objectiu comú.

Però ara que fa tot l’efecte que la falla latent que s’intuïa sota aquella trama s’ha esquinçat definitivament i amb una possibilitat molt lleu de recosir-se, els fantasmes surten de nou ben visiblement per la torre del castell, omplint l’atmosfera d’aquella boirina feta de llençols que són el millor adob pel dubte.

“Res és sòlid”. “Ha estat solament un miratge”. “Ja ho dèiem, ja...”, s’escolta a l’ambient.

I després de la decepció vénen inexorablement les preguntes. Sobretot ressona la qüestió sobre si hi havia o no un pla B.

Un pla B ben assentat per si passava el que ha acabat passant, que el Tribunal Constitucional espanyol tombés l’opció dissenyada amb els traços de la legislació catalana.

I també un pla B en el sentit que, si al final tot acaba fallant i el procés iniciat finalitza en un no-res, hi hagi encara cert marge per reconduir la legislatura i per, com a mínim, fer rutllar el dia a dia. I tancar uns pressupostos dignes, mirar de no fer més retallades o cuidar la dignitat d’escoles o hospitals, per exemple. Coses que potser no sonen tan pretensioses com fer un nou país, però no són ni molt menys foteses.

Finalment, cal apel·lar als nostres polítics amb un èmfasi reforçat perquè sàpiguen aïllar-se, deixar de banda la seva part més “humana” i pensar tal i com si fossin uns autòmats l’objectiu del qual és únicament realitzar a la perfecció la seva missió professional de la política.

Si no ho fan i es deixen endur per sentimentalismes, pot passar-los el mateix que els ocorre a dos amics que deixen de ser-ho de sobte, violentament: que comencen a dubtar sobre quines coses de tot el que s’havien dit havia estat pronunciat amb sinceritat i què per simple compromís; i, alhora, com pot aprofitar l’altra la confiança que un dia ens havíem tingut per avui trair-me?