Traques

Ja fa massa dies que el món està amb la mirada girada, per desafortunats motius, cap a Ucraïna. Primerament per les revoltes populars contra la política del govern d’en Víktor Ianukóvitx; i ara per l’ofensiva del sector prorús del país, especialment a la península de Crimea, i l’amenaça d’en Putin ben expectant.

Del tema és curiós observar com s’ha anat estirant la corda. Partint d’un país que, com a mínim des de la distància geogràfica i informativa des de la qual la percebem, habitava una relativa normalitat, a esdevenir una contrada amb successius fronts oberts i a la riba d’un terror que adverteix d’enquistar-se.

Fets com aquest són els que condueixen a preguntar-nos quins són els mecanismes a través dels quals ha evolucionat l’afer: ha estat la cadena d’esdeveniments que ha anat creant nous interrogants que han provocat l’enfrontament? o bé que han entrat en escena els carronyaires de torn per aprofitar l’agitació de cara a uns seus propòsits que romanien latents?

Malauradament, aquests dos detonadors són universals, i els podem trobar esperant-nos d’amagatotis a la canonada de qualsevol aspecte de la nostra vida. Des dels elevats temes d’estat fins a les relacions humanes més pròximes i quotidianes.

En primer lloc, respecte la rua indeterminada de conseqüències que pot assolir un fet concret, sobretot remarcar que és vital detectar-ho a temps.

Hi ha episodis que són com una traca de coets: abans d’iniciar la ignició és imprescindible saber la càrrega explosiva que contenen, la pólvora que hi havia prèviament a l’ambient i cap on va el fil que lliga els diferents petards. Així sempre es podrà tallar la connexió quan no desitgem que vagi a més, o bé percebem que el que per a nosaltres és positiu pugui afectar o molestar a d’altres.

Però no tot és tan fàcil. A vegades no som conscients de com una acció nostra, o una paraula que deixem anar, acabarà ressonant a la paret de l’Altre. I allò que s’ha dit sense pensar en futures conseqüències, sense malícia o sense notar que aquell moviment de mà podia esdevenir carícia o bufetada, esdevé una arma que va de ple a la diana de l’altra persona.

Pel que fa a l’altre argument, aquell que diu que existeixen aprofitats que esperen l’excusa d’un esdeveniment que causi certa crispació per acabar d’incendiar-ho tot afegint-hi benzina, ja és més incontrolable.

Aquella àmplia majoria que mai no ho faríem, no podem fer res més que sorprendre’ns davant de la diversitat humana, per dir-ho finament. Som conscients que hi ha gent per a tot; fins i tot aquells que no dubten a l’hora de treure urpes i dents quan veuen l’anyell ferit o engresquen una baralla aliena talment com ho faria aquell marrec inconscient que a l’hora del pati xiuxiuejava “uala, què ha dit!” a l’orella d’un dels que s’enfrontava a un altre.

Més o menys això és el que està fent Rússia a Crimea: aprofita la “moguda” per promoure que la gent que els és afí doni en part la cara per ells i mirar de recuperar així un territori que veuen com un saborós pastís.

La pena és que cap d’aquests dos arguments té tant de pes (o hauria de tenir tant de pes) com les greus repercussions de gent d’una mateixa zona enfrontant-se les unes amb les altres.

Res mereix tant la pena (ni banderes, ni religions, ni races... RES) com per provocar una lluita incivilitzada i alienant entre persones veïnes.

El preu de la dependència

La notícia econòmica internacional de la setmana passada fou, sense dubte, la compra per part de Facebook del servei de missatgeria instantània per plataformes mòbils WhatsApp.

Els 13.800 milions d’euros pagats ben bé corroboren la importància de l’operació. Això i el pes estratègic que una adquisició d’aquestes característiques té per a en Mark Zuckerberg (el cofundador i CEO de Facebook) i el seu equip, ja que augmenta considerablement el nombre d’usuaris potencials i l’estar present en un àmbit que fins i tot estava superant el seu arxipopular “llibre de cares”.

És cert que alguns experts opinen que l’import pagat és excessiu.

Efectivament, deixar anar una morterada semblant per una corporació amb 55 empleats i 450 milions d’usuaris sembla molt (pel fet que WhatsApp ingressa menys d’un dòlar anual per usuari, i Facebook n’està pagant més de 30).

Tanmateix, aquest import representa solament el 5% de la capitalització de l’empresa de Menlo Park, a Califòrnia. És a dir, la xocolata del lloro. I, a més, els entrega en safata una porta oberta de bat a bat cap a un àmbit d’un present amb molt de marge encara per esdevenir futur; una gallina amb un gran potencial per pondre ous d’or. A més, tampoc és descartable que s’acabi vinculant la xarxa social amb l’aplicació de missatgeria per donar-li noves possibilitats i acostar-se a un gairebé monopolista (encara que legal) all-in-one.

Quan s’anuncià l’operació es sentiren un munt de veus preocupades pel que podia arribar a esdevenir amb aquest sumatori d’interessos.

En Zuckerberg s’ha endut moltes crítiques per la gestió que ha fet de la privacitat i de les dades personals en els seus invents. I ara que té en el seu poder una eina com WhatsApp, que és un sedàs de comunicacions privades globals, hi ha qui hi veu la possibilitat que a través d’ella es cacin tendències. I que aquesta informació sobre allò que ens interessa acabi aprofitant-se per anunciar-nos coses de forma totalment personalitzada a Facebook, o bé sigui venuda a tercers com a petites però valuosíssimes peces de cool hunting.

El temps ho dirà.

Curiosament, només unes hores després d’anunciar-se l’ambiciosa adquisició, el sistema de WhatsApp va “caure”, deixant sense servei (i intranquils alguns, impacients la majoria, o totalment desesperats els altres) durant una estona perllongada als seus clients d’arreu del món.

Suposo que una simple anècdota.

Tanmateix, la coincidència d’aquests dos fets ha atorgat una especial notorietat mediàtica a l’aplicació de missatgeria instantània, obrint la reflexió sobre l’ús que en fem i com pot canviar les nostres vides i, sobretot, les nostres relacions un invent que fins fa ben poc ningú havia trobat a faltar.

Segons múltiples estudis, la gent amb smartphones ja fa més ús dels missatges que de les trucades, ja que “és més ràpid, més barat... i més fàcil que dir les coses a la cara”. Aquestes conclusions, i especialment la darrera sentència, hauria de fer-nos replantejar moltes coses...

Diuen que aquest tipus d’aplicacions afavoreixen un contacte constant, parlar “amb intimitat” tot i estar rodejats de gent (ja que no cal obrir la boca, amb el risc que tercers parin l’orella), l’espontaneïtat (diem coses que en el cara a cara no gosaríem), potencien la creativitat (mentre esperes la resposta imagines les múltiples possibilitats) i l’empowerment de la gent, trenquen dificultats (ja que ofereixen un espai nou, al marge del marc real)...

Alhora, però, esdevenen territori abonat per a l’aïllament relacional (la imatge de dues persones assegudes en un mateix sofà o compartint taula, ambdues perdudes en la seva pantalla del mòbil...), imposen una cultura de la hiperconnectivitat (els teus contactes esperen que els contestis d’immediat, a qualsevol hora i estiguis fent el que estiguis fent), creen realitats alternatives que a vegades tenen poca coincidència o serveixen per amagar-nos (a ulls dels altres o de nosaltres mateixos) l’àmbit real...

Sempre que siguem conscients que WhatsApp i semblants són eines que cal posar al nostre servei, no hi haurà problema.

Tanmateix, algunes persones fan al revés i són elles qui es posen al servei de l’instrument.

Potser per això Facebook ha pagat tan bé. La dependència de la gent és quelcom molt llaminer.

Trobar-s'hi

A Bèlgica és aquests dies notícia la controvertida petició del seu ciutadà Frank Van den Bleeken que li sigui practicada l’eutanàsia.

Els motius que exposa són que porta mitja vida tancat en una institució psiquiàtrica, condemnat per un assassinat i diverses violacions, i que sent que continua essent un perill per a la societat. Per això no només no vol sortir (si no és per morir), sinó que pregona que aquest fet li produeix “un patiment psicològic insuportable”.

Però, tot i que les llei belgues donen cobertura a aquest tipus de demandes des de l’any 2002 (i darrerament han ampliat la llei del dret a morir dignament fins i tot als menors d’edat –sota condicions molt més estrictes, això sí-), la seva petició porta ja tres anys esperant en els llimbs la decisió de metges, psiquiatres, polítics i jutges.

La diferència és que en aquesta ocasió es refereix patir exclusivament un dany psicològic, mentre que, en aquests casos, normalment aquest dany psicològic va acompanyat per un dolor físic causat per una malaltia sense cura.

Tanmateix, no és el primer cop que això es dóna en aquell país.

Els germans bessons Verbessem, de 45 anys, sords de naixement i afectats per una malaltia degenerativa que els acabaria privant també del sentit de la vista, es van arrecerar a aquest argument l’any passat per sol·licitar l’eutanàsia.

També Nathan Verhelst, de 44 anys, després de diversos intents fallits de canvi de sexe, exposà que la manca d’alternatives mèdiques capaces de solucionar el seu patiment justificaven la petició.

I aquí és on els advocats de Van den Bleeken s’aferren.

El govern belga, mentre continua estudiant el cas, afirma que una alternativa seria traslladar el senyor en qüestió a Holanda, on existeix una institució més preparada per atendre interns sense possibilitat de curació.

I al·lega que mentre aquesta possibilitat segueixi en peu no es pot concloure que no existeix una alternativa mèdica al seu sofriment i que, per tant, l’eutanàsia no es pot autoritzar.

Però com que he començat dient que en l’assumpte hi ha una controvèrsia, és fàcil d’imaginar que ni el ciutadà Van den Bleeken ni els seus representants donen per bona la decisió, per la qual cosa el debat continua més viu que mai.

Tot això posa de relleu unes quantes coses...

Per començar, en aquest episodi es deixa ben clar, tant des del punt de vista legislatiu com del de l’opinió del sol·licitant, la necessitat de mesurar els danys psicològics i predir la seva evolució futura.

Això que en termes d’un patiment físic, de la presència de malaltia, pot esdevenir ja a vegades complicat, es transforma en una meta quasi bé forassenyada quan parlem d’executar una valoració efectiva en termes psicològics. Com podem atorgar una xifra freda de puntuació a aquell fantasma latent i ben real que habita en la selva inabastable de la ment?

Ara bé, per filar encara més prim és el fet d’haver de basar-nos en l’esperança de solució del problema per valorar si és necessari llicenciar ja un final, o bé encara podem allargar un xic més la galivança.

En parlar d’una malaltia cal bastir la il·lusió d’aquesta redempció en el fet que es pugui produir en els propers moments (entenent-se “propers moments” com aquells que no superin l’evolució fins arribar a un desenllaç fatal de l’afectació) un avanç mèdic que espanti el mal fat. Però en parlar d’un dany psicològic en què l’afectat té internament la certesa que mai podrà ésser superat, la cosa es complica encara més.

Això no obstant, possiblement la bondat més valuosa que ens exemplifica l’episodi és que dóna una idea clara i fefaent de la dificultat que té (o ha de tenir) entrar a valorar certs temes (i prohibir-los o bé autoritzar-los).

Sobre massa coses (vegi’s avortament, eutanàsia... i un llarg etcètera) tothom es veu en cor de valorar-les “en general”, amanint amb grans dosis d’ideologia un pensament absolutista. Sembla que si no tens un criteri decidit a un extrem o l’altre, no ets prou íntegre.

Potser falta que sortim veus que reconeguem que no som ningú per pronunciar-nos sobre quelcom que no és generalitzable, pel simple fet que afecta persones singulars. Gent que digui sense por que no té opinió sobre aquell afer, i que espera no haver-ne de tenir mai de la vida. Senyal que no ens hi haurem trobat.

Balances

Durant les últimes setmanes han tingut una bona dosi de protagonisme les balances fiscals.

Per un cantó han estat reivindicades com a expressió d’un malestar: per molt solidari que es sigui, costa acceptar per part de qui dóna que una part tan grossa es perdi en mans d’aquell que sistemàticament aprofita l’excusa de l’altre per justificar les seves incapacitats.

I per l’altra banda són manejades, de nou, com una arma llancívola en mans d’aquells que, fent-se les víctimes d’una pretensió al seu parer inacceptable, juguen a fer prevaldre els jocs ideològics davant del benestar dels ciutadans que en principi haurien d’ésser el motiu del seu fer.

No sé per què, però apostaria que això no ha fet més que començar. Segurament en els propers dies sentirem molt a comentar sobre aquestes balances i totes les seves repercussions.

I embolcallant aquest debat, de ben segur que no faltaran crits, desqualificacions i la rua de la disbauxa que està esdevenint cada cop més, malauradament, el modus operandi de la classe política.

A més, si al final, com sembla, s’acaben publicant, segur que n’apareixeran diferents i ben contradictòries versions; i tothom que es quedi la que millor s’emmotlli a la forma dels seus principis.

Sembla de tota lògica que disposar d’aquest instrument de control no hauria de molestar ningú. Ans el contrari, qualsevol cosa que suposi tenir a les mans noves eines per una millor gestió hauria de ser visualitzat com quelcom estrictament útil, positiu.

Però, situats en un escenari il·lògic com el que ens ocupa, aquesta lògica és anòmala, quasi bé grotesca.

D’aquí que, quan el mal de l’absurditat prové de l’arrel més profunda, valgui més no emprar argumentacions sensates.

Ja per simple definició s’aprecia la bondat de les balances fiscals: la diferència entre la despesa que el sector públic central realitza en una regió, i el volum d'ingressos que aquesta aporta al finançament del conjunt de la despesa de l'Administració central.

Per tant, si això ens indica possibles descompensacions, què millor per aferrar-nos al sentit de justícia que fer-les tan bé com es pugui!?

Tanmateix, els polítics no són els únics que censuren els balanços. De fet, tots, qui més i qui menys, ho fem.

En molts àmbits de la nostra vida hi ha guanys que sumen i pèrdues que resten. Però quan les coses van bé ens deixem endur pel cabal engrescador del moment, i quan ens topem amb dificultats són com una llosa contundent que ens detura violentament qualsevol expectativa.

Tan bé que ens aniria aconseguir fer un balanç complet i íntegre de la situació per no deixar-nos endur per l’eufòria o bé pel desànim... Entendre que ni una gota de sucre ni una gota de vinagre no poden canviar el tast d’una bassa plena d’aigua, i que solament quan el flux sigui generalitzat i contundent podrà modificar el gust general del contingut.

Quan ens interessa un assumpte o bé té més força que nosaltres i rapta totalment la nostra atenció, esborren la resta de coses i passen a monopolitzar l’espai central, el primer pla. És un mecanisme segurament inevitable.

Però que fantàstic seria poder alentir la maquinària dels pensaments i relativitzar les afectacions (tant positives com negatives) en base a, per exemple, tota una vida.

D’aquí la importància dels balanços.

Segurament per això, ja siguin fiscals o més cabdals, els boicotegem constantment.