El preu de la dependència

La notícia econòmica internacional de la setmana passada fou, sense dubte, la compra per part de Facebook del servei de missatgeria instantània per plataformes mòbils WhatsApp.

Els 13.800 milions d’euros pagats ben bé corroboren la importància de l’operació. Això i el pes estratègic que una adquisició d’aquestes característiques té per a en Mark Zuckerberg (el cofundador i CEO de Facebook) i el seu equip, ja que augmenta considerablement el nombre d’usuaris potencials i l’estar present en un àmbit que fins i tot estava superant el seu arxipopular “llibre de cares”.

És cert que alguns experts opinen que l’import pagat és excessiu.

Efectivament, deixar anar una morterada semblant per una corporació amb 55 empleats i 450 milions d’usuaris sembla molt (pel fet que WhatsApp ingressa menys d’un dòlar anual per usuari, i Facebook n’està pagant més de 30).

Tanmateix, aquest import representa solament el 5% de la capitalització de l’empresa de Menlo Park, a Califòrnia. És a dir, la xocolata del lloro. I, a més, els entrega en safata una porta oberta de bat a bat cap a un àmbit d’un present amb molt de marge encara per esdevenir futur; una gallina amb un gran potencial per pondre ous d’or. A més, tampoc és descartable que s’acabi vinculant la xarxa social amb l’aplicació de missatgeria per donar-li noves possibilitats i acostar-se a un gairebé monopolista (encara que legal) all-in-one.

Quan s’anuncià l’operació es sentiren un munt de veus preocupades pel que podia arribar a esdevenir amb aquest sumatori d’interessos.

En Zuckerberg s’ha endut moltes crítiques per la gestió que ha fet de la privacitat i de les dades personals en els seus invents. I ara que té en el seu poder una eina com WhatsApp, que és un sedàs de comunicacions privades globals, hi ha qui hi veu la possibilitat que a través d’ella es cacin tendències. I que aquesta informació sobre allò que ens interessa acabi aprofitant-se per anunciar-nos coses de forma totalment personalitzada a Facebook, o bé sigui venuda a tercers com a petites però valuosíssimes peces de cool hunting.

El temps ho dirà.

Curiosament, només unes hores després d’anunciar-se l’ambiciosa adquisició, el sistema de WhatsApp va “caure”, deixant sense servei (i intranquils alguns, impacients la majoria, o totalment desesperats els altres) durant una estona perllongada als seus clients d’arreu del món.

Suposo que una simple anècdota.

Tanmateix, la coincidència d’aquests dos fets ha atorgat una especial notorietat mediàtica a l’aplicació de missatgeria instantània, obrint la reflexió sobre l’ús que en fem i com pot canviar les nostres vides i, sobretot, les nostres relacions un invent que fins fa ben poc ningú havia trobat a faltar.

Segons múltiples estudis, la gent amb smartphones ja fa més ús dels missatges que de les trucades, ja que “és més ràpid, més barat... i més fàcil que dir les coses a la cara”. Aquestes conclusions, i especialment la darrera sentència, hauria de fer-nos replantejar moltes coses...

Diuen que aquest tipus d’aplicacions afavoreixen un contacte constant, parlar “amb intimitat” tot i estar rodejats de gent (ja que no cal obrir la boca, amb el risc que tercers parin l’orella), l’espontaneïtat (diem coses que en el cara a cara no gosaríem), potencien la creativitat (mentre esperes la resposta imagines les múltiples possibilitats) i l’empowerment de la gent, trenquen dificultats (ja que ofereixen un espai nou, al marge del marc real)...

Alhora, però, esdevenen territori abonat per a l’aïllament relacional (la imatge de dues persones assegudes en un mateix sofà o compartint taula, ambdues perdudes en la seva pantalla del mòbil...), imposen una cultura de la hiperconnectivitat (els teus contactes esperen que els contestis d’immediat, a qualsevol hora i estiguis fent el que estiguis fent), creen realitats alternatives que a vegades tenen poca coincidència o serveixen per amagar-nos (a ulls dels altres o de nosaltres mateixos) l’àmbit real...

Sempre que siguem conscients que WhatsApp i semblants són eines que cal posar al nostre servei, no hi haurà problema.

Tanmateix, algunes persones fan al revés i són elles qui es posen al servei de l’instrument.

Potser per això Facebook ha pagat tan bé. La dependència de la gent és quelcom molt llaminer.