La riba dels homes justos

La setmana passada, en aquest mateix espai, els parlava dels riscos i d’aquelles precaucions que les persones prenem abans d’afrontar-los.

Entre l’indefugible esperit d’autoprotecció i les consignes que els coneixements socials, la història compartida o experiències personals passades ens han traspassat, adoptem una sèrie de mesures quan arriba l’hora d’encarar la faç de l’amenaça.

En el mateix post, els feia avinent que hi ha vegades que tinc la impressió que alguns perills són desdibuixats per obra d’algú amb interessos a qui l’aterra el panorama que la por (o la precaució) dels seus conciutadans li pugui frustrar els seus plans.

Però em vaig deixar un punt clau. I és que hi ha vegades que som nosaltres mateixos, sense cap mediació externa, els que rebutgem de ple la prevenció per abocar-nos sense demora a l’espai d’un tenebrós interrogant.

No sabem què ens passarà; tanmateix, la nostra elecció no té alternativa. Llavors ens la juguem d’una forma inconscientment volguda.

Fa uns mesos vaig dedicar un escrit a una interessantíssima teoria a mig camí entre el coaching i el que ara s’anomena “autoajuda”, que diu que tots nosaltres habitem quotidianament el que s’anomena “zona de confort”: fem el que millor sabem fer o el que estem habituats a realitzar, estem a gust amb la gent coneguda i tractem de fer perenne allò que ens proporciona un mínim de seguretat econòmica-afectiva.

Això no obstant, potser arribarà un dia en què ens sentirem presos en aquest espai reduït (o potser hi caurà un obstacle que el deixarà inoperatiu) i necessitarem expandir-lo.

Evidentment, aquest procés no serà fàcil. Requerirà anar explorant nous àmbits (el que s’anomena “zona d’aprenentatge”) i, fins i tot, segurament, fer un gran salt al buit (cap a la “zona de pànic”).

Però si superem aquests temors (i, evidentment, el treball que impliquen: grans decisions, un cop de cap, llançar-se a la piscina, atrevir-se...), arribarem a la “zona màgica”, l’últim estatge on rau un reflex molt semblant a aquella imatge que havíem anomenat Felicitat.

Doncs bé, per la gent que podríem anomenar “afortunada” aquest trànsit cap a la “zona màgica” suposa començar uns estudis, muntar una empresa, canviar de feina, anar a viure a l’estranger... I per a ells esdevé un vertader i colossal repte. Sens dubte que ho és!

Tanmateix, per altres persones el viatge cap a la cerca d’aquesta millora de la seva existència no els ha promès ni molt menys confort, plaer o satisfacció, sinó que la vida els ha col·locat en una tessitura tan crítica que només pretenen aconseguir amb la travessia aquells drets menors que un destí sovint pervers mai hauria d’haver posat en dubte.

Em vénen al cap, per exemple, les funestes imatges dels darrers naufragis a l’illa italiana de Lampedusa.

Un escac i mat salvatge a milers d’immigrants que escapen de la fam i d’un món que no veu, escolta ni sent. I l’única escapatòria que troben és tirar-se al mar sobre una barqueta feble i feta del plom de la incomprensió, dubtosos sobre si aconseguirà portar-los a la quimèrica riba dels homes justos que potser voldran compartir l’abundància del primer món.

Bastants graons per sota d’aquells mínims que quan esbossem el sentit d’humanitat ens vénen al cap és tota la “zona màgica” que ells gosen somiar. I tot i així han d’arriscar-se sense pensar-s’ho.

Sovint ens queixem que la vida és injusta: mira que haver de lluitar tant per guanyar-nos un mínim respir i, amb sort, marcar amb la bandera d’un tímid somriure un pic de satisfacció que al dia següent haurem de defensar encara amb un nou afany!

Però la injustícia no és aquesta batalla, sinó el fet que les regles dins d’aquest tauler de joc existencial no siguin per a tots iguals.

I que uns hagin de jugar-se la vida per viure per fi...

Dormint a la cornisa del gratacel

El magatzem de gas subterrani que hi ha davant de la costa de Vinaròs està donant molt (massa) a parlar. Diuen (ara) que des de l’empresa promotora del magatzem Castor, Escal UGS, s’havien fet estudis de risc sísmic i que de cap manera ningú no s’esperava el que està succeint.

Però passa, i la realitat és que la gent de la zona està totalment aterrida. 

Evidentment, la majoria de la població no som experts en els possibles efectes de la injecció de gas sobre un antic camp petrolífer, però el sentit comú ja marca que hem d’anar amb peus de plom en aquest tipus d’afers. I és que en un últim terme, els diferents estrats geològics profunds no són massa cosa més que una baralla de cartes sobreposades, tan fràgil que qualsevol minsa oscil·lació pot despertar el tenebrós joc de les probabilitats.

Ara, un cop l’alarma ja havia saltat, és clar que s’han armat els mecanismes que pretenen dur a la superfície l’origen del mal.

Es parla com una de les hipòtesis més factibles que la sobrepressió del gas injectat ha pogut desplaçar de la seva letargia el sistema vinculat a la falla d’Amposta. Si això ha estat així, les elucubracions més funestes apunten que es pot haver activat un efecte dòmino perniciós, guiat per una teoria d’interaccions de mecanisme desconegut, que ja veurem quan desitjarà reconcentrar-se en el seu son i deixar-nos de nou en pau.

Estem tan acostumats a tenir-ho tot sota control, que ha arribat un punt que a la raça humana l’emprenya terriblement no tenir quelcom sota del radi d’acció d’un comandament a distància; saber que hi haurà un botó a mà que engegarà, apagarà o mantindrà el volum de l’efecte perquè faci joc amb les nostres voluntats.

Amb els anys, ens hem fabricat aquesta impressió i ho hem batejat com a “progrés”. Si necessitàvem guanyar terra al mar, construíem un dic; si requeríem fusta, tallàvem tota la selva amazònica; quan el que ens calia era més energia per viatjar a llocs on no volíem anar, malgastàvem recursos irreemplaçables que havien tardat segles a entrar al rebost del nostre medi...

És cert que de tant en tant han anat arribant catàstrofes naturals per recordar-nos que som uns simples hostes d’aquesta enorme estança (desastres que són percebuts per alguns naturalistes com el gest de la Terra per espolsar la catifa i treure’n la pols i els corcons). Però el nostre ego de darwinistes convençuts (encara que molts, per part seva, no hagin fet grans mèrits per separar-se de l’estadi dels antecessors) donava per bo el nostre rol d’elegits i, per tant, amb dret a tot.

També és cert, això no obstant, que amb el pas del temps ha esdevingut una col·lectivització del concepte de risc.

De sempre, i com tots els animals, hem tingut la noció d’autoprotecció que ens feia allunyar-nos d’allò que ens podia causar un dany. Però va costar bastant transposar aquesta idea a l’àmbit de la societat (de fet, segurament encara no hem acabat el procés).

Per exemple, si estic barallat amb el veí i des de la finestra veig que m’espera amb una escopeta a les mans, el meu cervell probablement em marcarà un immens semàfor vermell. Tanmateix, si sóc un cap d’estat i he d’enviar als dominis del veí amb escopeta un exèrcit, el vermell del semàfor serà un xic més ataronjat.

Avui parlem de prevenció de riscos laborals, de gestió de perills econòmics, de vulnerabilitats en molts camps... La societat marca, molt encertadament, que hem de mirar a dreta i esquerre abans de realitzar certes accions.

Però quan hi ha pel mig interessos que van en una altra direcció, el risc es mimetitza amb l’oportunitat i ja hi ha qui s’encarrega de mantenir-lo ben ocult.

I és que alguns fins i tot superen les expectatives de Darwin i no tenen pas una gran intel·ligència, sinó dues. És clar que això s’anomena doble moral, i no té pas perquè ésser necessàriament una virtut.

Jugant amb superioritat

El passat dia 27 de setembre, el col·lectiu catòlic de tendència ultraconservadora e-Cristians va emetre un dur comunicat en què criticava amb contundència la cadena de televisió de la Conferència Episcopal Espanyola, 13TV.

En aquesta carta oberta, l’associació expressava el seu malestar per la ideologia política clarament identificable del canal, basada entre d’altres en un anticatalanisme sense treva, i arribava a dir que quan s’expressa la discrepància amb odi o menyspreu no s’està fent altra cosa que atacar les Benaurances (i això queda a les antípodes de preservar la capacitat de transmetre la Bona Nova de Jesucrist, que creuen que hauria d’ésser la missió principal d’un ens de fons –místic i monetari- cristià).

En tot aquest enrenou es barregen diversos temes, tots ells controvertits i, a més, salpebrats per aquella excitació addicional que reparteixen arguments com els religiosos, que sovint tenen un debat vetat pel dogma o la humana (i generalment racional) irracionalitat de la fe.

Per començar, em sorprèn que hagi tardat tant a sorgir alguna associació de practicants religiosos a queixar-se de l’exemple que es propaga des d’alguna de les emissores de radio o televisió vinculades als òrgans d’organització que haurien de promoure precisament la missió vital i espiritual dels seus adeptes.

Ja en duem uns quants casos, d’aquests. No hi ha res pitjor que algú tiri per sobre dels arguments del debat just i fonamentat la manta d’una pretesa superioritat moral per fer callar o repudiar les opinions alienes. És com una adaptació de la famosa Reductio Ad Hitlerum de Strauss.

A part, m’imagino que la reacció negativa que brolla dels comentaris malintencionats fets en nom de la religió deu constituir un llast molt difícil de manejar per a tots aquells que en comparteixen els principis. Els de debò.

Un altre assumpte vinculat amb el comentari d’aquesta notícia és, inexorablement, l’eterna discussió sobre l’objectivitat dels medis.

Avui estan de moda els continguts “d’autor”, en els quals qui dóna la cara s’ha de mullar i expressar la seva visió particular de l’afer. Això que en determinats espais podria haver estat un sacrilegi fa uns anys, és avui el nostre pa de cada dia. Fins i tot en molts programes informatius es realitza l’anàlisi de la notícia. I això que ja se sap que quan hi ha opinió, per molt que aquesta no s’alineï amb els postulats exactes d’una tendència, sempre se’n podrà destil·lar el toc objectiu.

Ara bé, segurament quan el medi està vinculat amb certa organització cal anar amb peus de plom i mossegar-se la llengua abans d’esbombar ideologia sense pensar. I és que allò que surti per la boca del comunicador arribarà al receptor amb tota la càrrega de representació del grup que té interessos en el canal.

En el cas concret que ha encetat aquesta reflexió, que 13TV volgués tenir en nòmina a terroristes de la paraula seria una elecció purament de criteri editorial (i del criteri de la gent per regalar-los un share en consonància), si no fos perquè des del moment que hi participa en el seu accionariat la Conferència Episcopal hi pot haver confusions d’autoria, mescles de sons o ecos delators.

Vol dir això que un grup religiós, cultural, esportiu o de qualsevol altre tipus no pot tenir veu per opinar? Indubtablement, hi té tot el dret. Però sempre que n’accepti les conseqüències.

Si, per exemple, una hipotètica Associació d’Amics del Número Tretze emet un comunicat insultant el color Groc, que ningú s’ofengui si qui tingui el Tretze com a color preferit i el Groc com a color, decideixi baixar del tren i donar-se’n de baixa. A la vida mai es pot tenir tot...

Oferir fa ric

Divendres passat, el setmanari El Vallenc publicava una entrevista a l’alcalde de Valls, el senyor Albert Batet, en la qual havia ofert als lectors la possibilitat de preguntar-l’hi allò que els capfiqués, aquells aspectes de l’engranatge municipal que despertessin la seva curiositat.

I hi va haver qüestions de tot tipus i colors, però la majoria estaven centrades en coses molt concretes (l’estat de tal carrer o la situació de tal col·lectiu), tot i que cal especificar que els “grans temes” polítics i d’Estat ja s’havien tocat a la part més formal de l’entrevista.

Això no obstant, el que més em cridà l’atenció fou l’absència d’interrogants relacionats amb els esforços del consistori per intentar minvar els efectes personals de la crisi per a moltes famílies. En uns moments en què tants individus ho estan passant malament, veient-se-les directament amb la mirada burleta de la desesperació, és important que no només ells, sinó tota la societat, conegui que té un matalàs darrere que en un moment donat pot aplacar-li el cop.

L’ajuntament és l’administració que, segons l’ordenació político-funcional actualment vigent, tenim més pròxima. Motiu de sobres per preguntar a l’alcalde per quelcom que pot afectar a veïns, coneguts o a nosaltres mateixos. És de lògica aclaparadora que la mà més propera ha de cuidar qui té a la vora.

Tanmateix, ja fa temps que em sembla percebre un esbiaixament en la impressió que es té de la magnitud dels mals que patim i de qui pot proporcionar-los remei.

Una prova irrefutable són les enquestes que puntualment es fan a l’opinió pública sobre els temes que més els preocupen. Generalment, el lloc de privilegi sol venir lligat a una moda, a una tendència.

Per exemple, fa uns anys la majoria absoluta en rànquings per l’estil la posseïa el terrorisme. Tothom deia que l’assumpte que més el preocupava era aquest. Fins el dia que la tendència passà (tot i que eren temps en què ETA continuava fent de les seves) i el relleu el prengueren altres coses.

Ara mateix, en moltes llistes d’aquestes el número ú correspon a la corrupció. Però estan segurs que aquest (tot i ésser indubtablement un assumpte vertaderament preocupant) és el que toca més d’a prop a tantes persones (havent-hi atur a quasi bé tots els cercles familiars o de coneguts, gent amb dificultats fins i tot per menjar, etc.)? Personalment en tinc seriosos dubtes, però l’altaveu dels medis de comunicació així ho pregona i seguim la corrent, no fos cas que ens titllessin d’insolidaris o de purs egoistes.

D’altra banda, penso que sovint no tenim del tot consolidada la noció dels recursos integrats que com a societat necessitem i són de menester. Pensem que els grans problemes són indefugiblement competència dels grans “superherois” (Estat, multinacionals gegantines...), mentre que en realitat la manera més efectiva d’atacar-los és tallant-los d’arrel. I aquesta màxima immediatesa s’ha d’aconseguir mitjançant el rol fonamental dels ciutadans o de les administracions més “modestes” (ajuntaments, consells comarcals...).

La prova d’això que estava comentant és gairebé unànimement hi ha la certesa que els que han fet més perquè les conseqüències de l’estat d’excepció que patim no vagin encara a més són entitats de caire independent, amb recursos limitats i, sobretot, de proximitat (majoritàriament associacions sense ànim de lucre deslocalitzades per conèixer les necessitats reals de la població vulnerable i estar-hi ben a prop).

Per tot això em va saber greu que en l’entrevista de la setmana passada no hi haguessin hagut qüestions en aquest sentit, i/o que el senyor Batet no hagués reivindicat amb un major èmfasi allò que l’Ajuntament que encapçala té per oferir en aquest aspecte.

I és que tot i que l’expressió popular diu que “demanar no fa pobre”, potser sí que en canvi podríem afirmar que “oferir fa ric”. Sobretot quan això suposa un esforç fet de tot cor.

Deserció momentània d'una realitat relativa

Aquesta setmana (i sense que serveixi de precedent), després d’un temps sense sol·licitar-los el favor del seu temps per llegir aquest espai, permetin-me que usi aquest Parèntesi com a purgatori per espolsar dimonis personals.

I és que els he de confessar que aquest cop m’ha costat força trobar un tema adient per acceptar el repte del full en blanc i posar-me a donar forma a l’escrit que setmanalment comparteixo amb vostès.

No, no en té pas la culpa una síndrome postvacacional, ni la mandra; tampoc que l’actualitat s’hagi encallat en un port de placidesa i no proporcioni matèria (ans el contrari: per tot plegat, tenim el país més revoltat que mai); ni tan sols és que la fada de la inspiració m’hagi abandonat de sobte (Johannes Brahms deia que sense l’artesania, la inspiració és únicament una canya sacsejada pel vent).

El vertader motiu d’aquesta dificultat cal buscar-lo en un fet personal, totalment trencador i penetrant. Concretament, en un viatge que he realitzat recentment per l’Índia.

Qui hagi visitat alguna vegada aquest país fugint del que és estrictament la component turística i amb els ulls ben oberts a una realitat que, per molt que ens l’hagin explicada, és inimaginable, sabrà de què estic parlant.

L’Índia és rotunda contradicció: et trasbalsa, mareja, irrita, angunieja, devora, cansa, ofèn, amoïna, entristeix... tant, que esperes ansiosament l’oportunitat de tornar-hi.

L’odies per la seva brutícia, el desordre, les terribles desigualtats, les infraestructures desfetes, la pobresa inclement, un Estat invisible, els sense-sostre o els amb-un-sostre-indecent, el trànsit caòtic... però et roba el cor amb aromes, sabors, l’hospitalitat de la gent, la filosofia i l’espiritualitat que s’arreceren fins i tot a les coses més mundanes, els namasté de nens que juguen encara al carrer, perquè fa una mica millors les persones que la visiten i, sobretot (sobretot), per aquell somriure perenne fixat a les cares de la gent.

El perquè els estic explicant tot això lliga directament amb el que els comentava primer del meu bloqueig a l’hora d’escriure l’article d’avui.

He estat testimoni de realitats tan bèsties..., de situacions que aquí anomenaríem “límit” i que allà són el pa de cada dia! He vist milers, milions de persones que tenen com a únic objectiu vital a l’abast la supervivència (arribar a l’endemà!, només això), i per les quals la Felicitat no són les nostres complexes superfluïtats ni les nostres inventades convencions socials, sinó veure els seus fills duent-se un simple mos de pa a la boca!

Per la meva forma de ser, considero que és totalment impossible marxar de l’Índia sense haver-se fet un mateix un replantejament seriós dels valors particulars, sense haver tarat la bàscula de les pròpies emocions atorgant-li un nou valor zero radicalment diferent a l’anterior.

Personalment, sento haver-me topat amb l’hora de reformular el sistema d’ordenació de les prioritats, de la mateixa manera que crec sincerament que potser ha arribat l’hora que aquesta societat en general també es qüestioni quin mèrit tenen certs protagonismes per ofrenar-los actualment tant de valor.

Per això, atorguin-me la llicència que, a aquesta data i a aquesta justa hora, trobi ridículs, quasi bé superflus, temes com ara els inacabables enfrontaments polítics de casa nostra, el futbol, cadenes humanes o autodeterminacions, les bombolles immobiliàries, incomptables crisis, poesies o cançons, lladres i serenos, reunions de bar o que anomenen d’“alt nivell”, noves tendències, especulacions, famosos de moda, estils comunicatius, la gestió corporativa, valors amb data de caducitat... o tantes i tantes coses de què alguna vegada els he parlat i espero seguir-los parlant.

La setmana vinent, segurament la rutina, la immediatesa i la proximitat m’hauran posseït de nou (amb l’esclat d’oblit que inexorablement van escampant), i podré continuar escrivint sobre temes propers que consideraré destacats o dignes de comentar.

Però avui (i sense que serveixi de precedent), permetin-me que hagi dut a terme aquesta deserció de l’única realitat amnèsica que ens autoimposem, aquella que fagocita les realitats alienes, i m’hagi passat tot aquest espai amb la convicció que assumptes que creiem importants segurament no ho són tant.