El magatzem de gas subterrani que hi ha davant de la costa de Vinaròs
està donant molt (massa) a parlar. Diuen (ara) que des de l’empresa promotora
del magatzem Castor, Escal UGS,
s’havien fet estudis de risc sísmic i que de cap manera ningú no s’esperava el
que està succeint.
Però passa, i la realitat és que la gent de la zona està totalment
aterrida.
Evidentment, la majoria de la població no som experts en els possibles
efectes de la injecció de gas sobre un antic camp petrolífer, però el sentit
comú ja marca que hem d’anar amb peus de plom en aquest tipus d’afers. I és que
en un últim terme, els diferents estrats geològics profunds no són massa cosa
més que una baralla de cartes sobreposades, tan fràgil que qualsevol minsa
oscil·lació pot despertar el tenebrós joc de les probabilitats.
Ara, un cop l’alarma ja havia saltat, és clar que s’han armat els
mecanismes que pretenen dur a la superfície l’origen del mal.
Es parla com una de les hipòtesis més factibles que la sobrepressió del
gas injectat ha pogut desplaçar de la seva letargia el sistema vinculat a la
falla d’Amposta. Si això ha estat així, les elucubracions més funestes apunten
que es pot haver activat un efecte dòmino perniciós, guiat per una teoria d’interaccions
de mecanisme desconegut, que ja veurem quan desitjarà reconcentrar-se en el seu
son i deixar-nos de nou en pau.
Estem tan acostumats a tenir-ho tot sota control, que ha arribat un
punt que a la raça humana l’emprenya terriblement no tenir quelcom sota del
radi d’acció d’un comandament a distància; saber que hi haurà un botó a mà que
engegarà, apagarà o mantindrà el volum de l’efecte perquè faci joc amb les
nostres voluntats.
Amb els anys, ens hem fabricat aquesta impressió i ho hem batejat com a
“progrés”. Si necessitàvem guanyar terra al mar, construíem un dic; si
requeríem fusta, tallàvem tota la selva amazònica; quan el que ens calia era
més energia per viatjar a llocs on no volíem anar, malgastàvem recursos
irreemplaçables que havien tardat segles a entrar al rebost del nostre medi...
És cert que de tant en tant han anat arribant catàstrofes naturals per
recordar-nos que som uns simples hostes d’aquesta enorme estança (desastres que
són percebuts per alguns naturalistes com el gest de la Terra per espolsar la
catifa i treure’n la pols i els corcons). Però el nostre ego de darwinistes
convençuts (encara que molts, per part seva, no hagin fet grans mèrits per
separar-se de l’estadi dels antecessors) donava per bo el nostre rol d’elegits
i, per tant, amb dret a tot.
També és cert, això no obstant, que amb el pas del temps ha esdevingut
una col·lectivització del concepte de risc.
De sempre, i com tots els animals, hem tingut la noció d’autoprotecció
que ens feia allunyar-nos d’allò que ens podia causar un dany. Però va costar
bastant transposar aquesta idea a l’àmbit de la societat (de fet, segurament
encara no hem acabat el procés).
Per exemple, si estic barallat amb el veí i des de la finestra veig que
m’espera amb una escopeta a les mans, el meu cervell probablement em marcarà un
immens semàfor vermell. Tanmateix, si sóc un cap d’estat i he d’enviar als
dominis del veí amb escopeta un exèrcit, el vermell del semàfor serà un xic més
ataronjat.
Avui parlem de prevenció de riscos laborals, de gestió de perills
econòmics, de vulnerabilitats en molts camps... La societat marca, molt
encertadament, que hem de mirar a dreta i esquerre abans de realitzar certes
accions.
Però quan hi ha pel mig interessos que van en una altra direcció, el
risc es mimetitza amb l’oportunitat i ja hi ha qui s’encarrega de mantenir-lo
ben ocult.
I és que alguns fins i tot superen les expectatives de Darwin i no
tenen pas una gran intel·ligència, sinó dues. És clar que això s’anomena doble
moral, i no té pas perquè ésser necessàriament una virtut.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada