Oferir fa ric

Divendres passat, el setmanari El Vallenc publicava una entrevista a l’alcalde de Valls, el senyor Albert Batet, en la qual havia ofert als lectors la possibilitat de preguntar-l’hi allò que els capfiqués, aquells aspectes de l’engranatge municipal que despertessin la seva curiositat.

I hi va haver qüestions de tot tipus i colors, però la majoria estaven centrades en coses molt concretes (l’estat de tal carrer o la situació de tal col·lectiu), tot i que cal especificar que els “grans temes” polítics i d’Estat ja s’havien tocat a la part més formal de l’entrevista.

Això no obstant, el que més em cridà l’atenció fou l’absència d’interrogants relacionats amb els esforços del consistori per intentar minvar els efectes personals de la crisi per a moltes famílies. En uns moments en què tants individus ho estan passant malament, veient-se-les directament amb la mirada burleta de la desesperació, és important que no només ells, sinó tota la societat, conegui que té un matalàs darrere que en un moment donat pot aplacar-li el cop.

L’ajuntament és l’administració que, segons l’ordenació político-funcional actualment vigent, tenim més pròxima. Motiu de sobres per preguntar a l’alcalde per quelcom que pot afectar a veïns, coneguts o a nosaltres mateixos. És de lògica aclaparadora que la mà més propera ha de cuidar qui té a la vora.

Tanmateix, ja fa temps que em sembla percebre un esbiaixament en la impressió que es té de la magnitud dels mals que patim i de qui pot proporcionar-los remei.

Una prova irrefutable són les enquestes que puntualment es fan a l’opinió pública sobre els temes que més els preocupen. Generalment, el lloc de privilegi sol venir lligat a una moda, a una tendència.

Per exemple, fa uns anys la majoria absoluta en rànquings per l’estil la posseïa el terrorisme. Tothom deia que l’assumpte que més el preocupava era aquest. Fins el dia que la tendència passà (tot i que eren temps en què ETA continuava fent de les seves) i el relleu el prengueren altres coses.

Ara mateix, en moltes llistes d’aquestes el número ú correspon a la corrupció. Però estan segurs que aquest (tot i ésser indubtablement un assumpte vertaderament preocupant) és el que toca més d’a prop a tantes persones (havent-hi atur a quasi bé tots els cercles familiars o de coneguts, gent amb dificultats fins i tot per menjar, etc.)? Personalment en tinc seriosos dubtes, però l’altaveu dels medis de comunicació així ho pregona i seguim la corrent, no fos cas que ens titllessin d’insolidaris o de purs egoistes.

D’altra banda, penso que sovint no tenim del tot consolidada la noció dels recursos integrats que com a societat necessitem i són de menester. Pensem que els grans problemes són indefugiblement competència dels grans “superherois” (Estat, multinacionals gegantines...), mentre que en realitat la manera més efectiva d’atacar-los és tallant-los d’arrel. I aquesta màxima immediatesa s’ha d’aconseguir mitjançant el rol fonamental dels ciutadans o de les administracions més “modestes” (ajuntaments, consells comarcals...).

La prova d’això que estava comentant és gairebé unànimement hi ha la certesa que els que han fet més perquè les conseqüències de l’estat d’excepció que patim no vagin encara a més són entitats de caire independent, amb recursos limitats i, sobretot, de proximitat (majoritàriament associacions sense ànim de lucre deslocalitzades per conèixer les necessitats reals de la població vulnerable i estar-hi ben a prop).

Per tot això em va saber greu que en l’entrevista de la setmana passada no hi haguessin hagut qüestions en aquest sentit, i/o que el senyor Batet no hagués reivindicat amb un major èmfasi allò que l’Ajuntament que encapçala té per oferir en aquest aspecte.

I és que tot i que l’expressió popular diu que “demanar no fa pobre”, potser sí que en canvi podríem afirmar que “oferir fa ric”. Sobretot quan això suposa un esforç fet de tot cor.

Deserció momentània d'una realitat relativa

Aquesta setmana (i sense que serveixi de precedent), després d’un temps sense sol·licitar-los el favor del seu temps per llegir aquest espai, permetin-me que usi aquest Parèntesi com a purgatori per espolsar dimonis personals.

I és que els he de confessar que aquest cop m’ha costat força trobar un tema adient per acceptar el repte del full en blanc i posar-me a donar forma a l’escrit que setmanalment comparteixo amb vostès.

No, no en té pas la culpa una síndrome postvacacional, ni la mandra; tampoc que l’actualitat s’hagi encallat en un port de placidesa i no proporcioni matèria (ans el contrari: per tot plegat, tenim el país més revoltat que mai); ni tan sols és que la fada de la inspiració m’hagi abandonat de sobte (Johannes Brahms deia que sense l’artesania, la inspiració és únicament una canya sacsejada pel vent).

El vertader motiu d’aquesta dificultat cal buscar-lo en un fet personal, totalment trencador i penetrant. Concretament, en un viatge que he realitzat recentment per l’Índia.

Qui hagi visitat alguna vegada aquest país fugint del que és estrictament la component turística i amb els ulls ben oberts a una realitat que, per molt que ens l’hagin explicada, és inimaginable, sabrà de què estic parlant.

L’Índia és rotunda contradicció: et trasbalsa, mareja, irrita, angunieja, devora, cansa, ofèn, amoïna, entristeix... tant, que esperes ansiosament l’oportunitat de tornar-hi.

L’odies per la seva brutícia, el desordre, les terribles desigualtats, les infraestructures desfetes, la pobresa inclement, un Estat invisible, els sense-sostre o els amb-un-sostre-indecent, el trànsit caòtic... però et roba el cor amb aromes, sabors, l’hospitalitat de la gent, la filosofia i l’espiritualitat que s’arreceren fins i tot a les coses més mundanes, els namasté de nens que juguen encara al carrer, perquè fa una mica millors les persones que la visiten i, sobretot (sobretot), per aquell somriure perenne fixat a les cares de la gent.

El perquè els estic explicant tot això lliga directament amb el que els comentava primer del meu bloqueig a l’hora d’escriure l’article d’avui.

He estat testimoni de realitats tan bèsties..., de situacions que aquí anomenaríem “límit” i que allà són el pa de cada dia! He vist milers, milions de persones que tenen com a únic objectiu vital a l’abast la supervivència (arribar a l’endemà!, només això), i per les quals la Felicitat no són les nostres complexes superfluïtats ni les nostres inventades convencions socials, sinó veure els seus fills duent-se un simple mos de pa a la boca!

Per la meva forma de ser, considero que és totalment impossible marxar de l’Índia sense haver-se fet un mateix un replantejament seriós dels valors particulars, sense haver tarat la bàscula de les pròpies emocions atorgant-li un nou valor zero radicalment diferent a l’anterior.

Personalment, sento haver-me topat amb l’hora de reformular el sistema d’ordenació de les prioritats, de la mateixa manera que crec sincerament que potser ha arribat l’hora que aquesta societat en general també es qüestioni quin mèrit tenen certs protagonismes per ofrenar-los actualment tant de valor.

Per això, atorguin-me la llicència que, a aquesta data i a aquesta justa hora, trobi ridículs, quasi bé superflus, temes com ara els inacabables enfrontaments polítics de casa nostra, el futbol, cadenes humanes o autodeterminacions, les bombolles immobiliàries, incomptables crisis, poesies o cançons, lladres i serenos, reunions de bar o que anomenen d’“alt nivell”, noves tendències, especulacions, famosos de moda, estils comunicatius, la gestió corporativa, valors amb data de caducitat... o tantes i tantes coses de què alguna vegada els he parlat i espero seguir-los parlant.

La setmana vinent, segurament la rutina, la immediatesa i la proximitat m’hauran posseït de nou (amb l’esclat d’oblit que inexorablement van escampant), i podré continuar escrivint sobre temes propers que consideraré destacats o dignes de comentar.

Però avui (i sense que serveixi de precedent), permetin-me que hagi dut a terme aquesta deserció de l’única realitat amnèsica que ens autoimposem, aquella que fagocita les realitats alienes, i m’hagi passat tot aquest espai amb la convicció que assumptes que creiem importants segurament no ho són tant. 

Cultura col·laborativa

La setmana passada, el setmanari El Vallenc informava a bastament dels canvis que s’havien produït recentment en l’organigrama de les àrees de l’Ajuntament de Valls.

Com a conseqüència del major pes específic que els partits de l’oposició li havien atorgat, l’article feia un especial èmfasi en la modificació duta a terme en el departament de Cultura.

No vull entrar (tot i que sé que indirectament ho faré) en qüestions polítiques. No conec el funcionament intern de la corporació municipal de la capital de l’Alt Camp i, a més, segurament altres companyes o companys d’aquest espai d’opinió ja en faran una anàlisi d’aquest tipus.

La meva única intenció és copsar les inesgotables sorpreses que l’àmbit de la gestió pública continua deparant a aquells que no hi estem avesats, i fer una petita reflexió sobre la necessitat d’establir una ferma frontera entre la responsabilitat pública i la privada o social.

En primer lloc, es deia que les queixes de les corporacions que no estan al govern havien enfocat la diana principalment en el sou que s’havia ampliat a la nova regidora de Cultura.

Particularment, considero que es fa excessiva demagògia del sou dels polítics. Si realment tenen una responsabilitat equiparable a la d’alts executius de l’empresa privada i fan bé la seva feina, el seu sou ha d’estar a l’alçada. Per tant, jo des de fora no puc valorar el salari que solament hauria de venir definit pel catàleg de llocs de treball de l’Ajuntament, en aquest cas.

Ara bé, en l’article comentat també s’apuntava que es criticava que la despesa accentuada per la nova ocupació de la regidora calia sumar-la a les xifres estratosfèriques del sou d’un càrrec de confiança que suposo i desitjo fervorosament que es tractessin en la citació d’un error d’impremta, perquè aquell sí que (com a professional que treballa en el món de la gestió corporativa i, sobretot, com a ciutadà) no el puc entendre de cap de les maneres.

Tinc la impressió que, tot i que en un paràgraf anterior acabo de dir que caldria equiparar un ajuntament o qualsevol empresa pública a una empresa privada, hi ha massa vicis adquirits que compliquen enormement la cosa. Quan un nou partit polític “pren possessió” de l’organigrama d’un estament és lícit que tingui el dret de posar-hi càrrecs de la seva confiança (Einstein ja deia que “els problemes significatius que afrontem no poden solucionar-se en el mateix nivell de pensament en el que estàvem quan els vam crear”). Però hauria de fer-ho en base a uns llocs perfectament definits i amb unes responsabilitats totalment estandarditzades, com els que té qualsevol corporació privada seriosa. S’han d’omplir les tasques amb persones, i no pas a l’inrevés.

La segona cavil·lació que m’agradaria expressar és que crec que en certs sectors no es delimiten suficientment les competències que haurien d’ésser patrimoni exclusiu o majoritari de l’Administració d’aquelles que, en canvi, poden rebre l’aportació fonamental de la societat civil.

Per exemple, en el terreny cultural la permeabilitat hauria de ser total.

A Valls mateix, apart del treball que pugui fer la regidoria corresponent, crec que ningú pot negar que el moviment cultural es deu en gran mesura a la tasca de les associacions. Moltes de les celebracions que han esdevingut part fonamental del panorama vallenc no serien sense l’existència desinteressada de grups no vinculats al sector públic. Seria un luxe imperdonable no facilitar-los les coses.

Per això, quan se senten comentaris, com els escoltats durant la darrera assemblea dels Amics de la Música de Valls, d’una no-col·laboració (per dir-ho finament) entre Ajuntament i aquests grups d’imprescindible rol, et preguntes massa coses que saps que ningú et respondrà.

Aquests fets són els que provoquen desafecció i la nefasta percepció que, quan s’hi barreja la política, les empreses perden massa sovint la seva rigorositat.

Excel·lències individuals

Agost és el mes més procliu a alliberar-nos de les obligacions i anar per lliure. Cap període de temps té un nom tan vinculat a l’oci. Les vacances han trobat, ara i sempre, en els seus trenta-un dies el cau idoni per resguardar-se de la pressa voraç de la resta de l’any i poder expressar-se amb desimboltura.

No cal ni dir que nosaltres xuclarem assedegats l’oportunitat. I és que estem presos d’una rutina que, per bé que és l’indret que ens ofereix la comoditat d’allò conegut, ens acaba enfonsant en la letargia de la repetició constant.

Si avui ens és permès esbargir-nos, que ningú dubti que ho farem!

Les opcions d’un estiu obert són incomptables. Des d’abandonar-nos a l’attrezzo immillorable dels paisatges naturals sadollats d’aquest sol esplèndid i reafirmant, fins a capbussar-nos en trobades de terrassa o saló amb familiars i coneguts, o bé saltar per retrobar aquelles íntimes aficions que ens faran per un instant feliços, tot i la consciència que no tenen altre futur que perdre’s en l’oblit d’allò considerat intranscendent.

La societat proposa majoritàriament atorgar virtut simplement a certes característiques molt concretes. Una d’elles és la reputació professional o, potser millor, el grau d’èxit aconseguit en l’àmbit laboral.

Si ascendeixes ràpidament en una empresa important o bé pots arreplegar periòdicament un bon botí monetari, tens molts números d’ésser una persona ben considerada.

En canvi, altres factors que haurien de ser igualment o encara més ben valorats, queden irremeiablement en un segon terme injust i cruel.

Ara bé, és precisament en agosts com aquests quan reivindiquem aquestes petites, discretes, particulars i quasi íntimes excel·lències individuals. Coses que fem bé, ho sabem, però que també coneixem que no ens aportaran immediatament cap benefici. Escriure contes, ballar a la llum de la lluna, explicar batalletes als néts, interpretar aquella ària magistral per als amics, seguir el rastre de rars mamífers o classificar ostentoses flors, fer petons, exercir d’entrenador alliçonant cracks de nou anys, aquell do per encertar el color del pròxim cotxe que passarà, somriure amb/en converses alienes, plantar un arbre, esbossar projectes i fer volar coloms en somiar-los realitzats, alçar-nos de terra amb o sense avió, comptar o deixar escapar ovelles, ser el number one dels videojocs, dibuixar, batejar veïnes amb sobrenoms, fer riure, veure la vida passar des del banc o  moure el banc per modificar-li el pas, crear embarbussaments, continuar històries traient-les del paper...

Qualsevol podria trobar la seva intransferible aptitud. Únicament cal saber llegir el guió de la improvisació que arrela en els espais d’oci que abona aquest estiu.

Allò que ens surt d’una forma natural i podria aportar quelcom a la resta de persones és el que hauríem de fer. D’aquí ve l’autèntica sort d’aquells que tenen l’oportunitat de treballar diàriament en allò que els apassiona.

Però hi ha qui es troba fent qualsevol cosa i sense cap mena de motivació per guanyar-se el pa, i més durant les èpoques complicades.

En aquest cas estarà gastant un imprescindible temps desaprofitat; estranya contradicció.

L’estiu no és pas frívol. Ni ho serà mai mentre ens en beneficiem per, alhora que ens divertim, emmirallar-hi el Jo més autèntic per intentar descobrir qui som, què ens agrada i què volem.

Aquelles íntimes circumstàncies compartides

Diuen que la vida va adobant les persones, i que això és un procés natural i indefugible. Les desgràcies van constituint l’additiu sintètic que dóna forma als individus, tallant-los segons la perspectiva d’allò a subsistir i tensant-los de cara que estiguin preparats per al proper contratemps (que, no ho dubteu, acabarà arribant).

Però permeteu-me que ho posi en dubte. I, alhora, concediu-me que continuï en peu tota la meva esperança.

I és que si això fos així, els durs moments que ens ha tocat viure darrerament, amb massa persones necessitant desesperadament recursos que no hi són, nens sense un sostre i engrunes de pa esdevenint quasi bé tresors, haurien bastit al voltant nostre una consistent crosta, indissoluble davant de qualsevol plor aliè.

Afortunadament, no ha estat així. Ans el contrari, el sofriment dels altres ha activat una part d’aquells mecanismes de protecció col·lectiva que restaven quasi bé oblidats.

D’aquesta manera, el capficament que un dia se’ns havia endut cap a somnis materialistes i frívols, ha tingut camí de retorn per recuperar el bon veïnatge, la participació vers els demés.

Avui han sorgit moviments de consens, de lluita conjunta, d’objectius comuns, que d’una manera més o menys encertada han après a reüllar de nou l’Altre. I a treballar per a Ella i per a Ell; un treball que alhora serà egoistament per a nosaltres mateixos.

Si efectivament la vida ens hagués hagut d’emmotllar a les circumstàncies funestes del viarany, ens hauria crescut una capa d’indiferència, un instint d’autoprotecció que en circumstàncies com les actuals ens hauria clos més que mai en nosaltres i en les nostres íntimes circumstàncies.

Però la teoria ha fallat. La humanitat s’ha reivindicat.

Quan ens arriben notícies desgraciades com la de l’accident de tren de Santiago de Compostela aprenem que la tristesa, com a efectiva energia que és, ni es crea ni es destrueix, simplement es transforma.

Per això quan semblava que entre problemes personals, les penúries d’amics i coneguts, els patiments escoltats de refiló i els grans titulars dramàtics universalitzats per globalitats mal enteses ja estàvem saturats de llàgrimes, arriba una nova mala notícia que ens obliga a redistribuir el plor. I ho farem fins a extrems que no sabíem que eren possibles, creant sinèrgies desacostumades amb febleses adjacents per, a partir d’aquell nexe d’unió, plantar-hi imbatibles fortaleses.

Potser quan les antigues sentències parlen de les bondats dels cops per fer-nos créixer rectes i ferms es refereixen simplement i d’una forma pràctica a la utilitat d’un entrenament que apuntali els músculs que hauran de respondre durant els futurs contratemps.

O, tanmateix, potser al·ludeixen a la vital i impenitent capacitat de valorar en la seva justa i descomunal mesura els bons moments, discrets i callats, que transiten entre les inflexions grolleres que constitueixen els instants lúgubres.

En aquests dos casos sí els donaria la raó:

I és que hem d’aprendre indefugiblement de les experiències viscudes.

Però, tal i com proclama el segon argument, tant o més important que això és disposar del criteri per saltar i aferrar-nos al vol dels fils dels globus dels temps feliços per tenir una perspectiva autèntica d’aquesta existència inexorablement lúcida i compartida. I sense això, incomplerta.