Acompanyar

Fa pocs dies el govern xinès va decretar una llei que obliga els fills a visitar els seus pares d’una forma regular.

Amb una població cada cop més envellida i en no disposar el país de serveis socials ni d’un estat del benestar, s’ha fet necessari arribar a aquest extrem. I és que feia por que la situació desemboqués en una inestabilitat social irreparable.

Tanmateix, la llei entra amb molts i seriosos dubtes.

En primer lloc, perquè la mesura legislativa té nombrosos interrogants. No especifica quina hauria d’ésser la freqüència de les visites, ni tampoc quin seria el càstig per infringir-la.

En segon terme, aquesta llei ha estat qualificada des de molts sectors com a impracticable. Les noves generacions xineses són nascudes de la política del fill únic i, a més, en nombrosos casos l’emigració a les grans ciutats ha allunyat els descendents dels seus progenitors. Per molt que un dels nombrosos articles del redactat senyali que les empreses tindran l’obligació d’afavorir l’acostament intergeneracional, el fet esdevé realment complicat, ja que molts fills només poden tornar als seus pobles d’origen un cop a l’any.

I en tercera posició, les males llengües senyalen que és un vulgar intent per part de l’administració xinesa de treure’s de sobre una responsabilitat que hauria de ser seva. Però ja se sap que és més fàcil manar que no pas construir centres de dia o un correcte sistema d’assistència social.

Tanmateix, a part d’aquests aspectes controvertits del plantejament normatiu, encara hi ha un quart punt que ha d’esdevenir, segons el meu punt de vista, molt més rotundament penalitzable.

Es tracta de la conveniència de posar sobre la taula una mesura com la comentada. I és que el simple argument de creure-la necessària ja diu molt poc de la població de la Xina.

Si es tracta d’una societat que no és capaç de solucionar una cosa com aquesta, que hauria de sortir inherentment de la consciència humana, segurament vol dir que té un problema gros, molt gros.

És clar que la distància ajuda que els judicis morals sorgeixin d’una forma nítida, totalment desacomplexada. En canvi, quan cal valorar una cosa que ens immisceix a nosaltres o a les nostres circumstàncies, voluntàriament o involuntària la fotografia ha de passar pel filtre de color aquell que fa tornar la moral dèbil, mal·leable. No sigui el cas que en un futur ens trobéssim en la situació, més val que tenyim d’indefinició l’opinió.

Però si ho mirem objectivament, per aquestes latituds no estem pas gaire millor.

Segurament l’Estat ha fet millor els deures durant uns anys, i entre això i la iniciativa privada s’ha bastit una xarxa de residències, centres de dia, llars o oficines d’ajuda i tramitació social força correcta (ja veurem quant de temps més és així, perquè el retrocés en aquests aspectes que començà fa un temps sembla no tenir aturador).

Però no podem perdre de vista que aquesta cobertura hauria de servir únicament per a un segon terme, com un últim recurs.

Les residències són el domicili ideal per a les persones amb unes necessitats especials o per a aquelles que desitgin per voluntat pròpia tenir una atenció integral durant un temps, per poder descansar després d’una vida de treballar.

Malauradament, tots coneixem casos en què persones grans són “emmagatzemades” en un centre (sé que la paraula és certament crua, però elles mateixes ho perceben d’aquesta manera) per part de fills massa ocupats, o bé esdevenen simplement un tràmit a complir cada cert (i espaiat) temps.

Abans d’arribar als extrems de la Xina, seria bo que modifiquéssim les prioritats d’aquest món veloç i exigent que habitem.

I és que hi ha coses que no podem sacrificar. I si ho fem, estarem perdent més que allò que ens podem permetre.

Els "salvapàtries"

Dissabte passat va tenir lloc a Barcelona, amb gran èxit de participació, l’anomenat “Concert per la Llibertat”.

En aquest mateix espai, constantment he remarcat el pes específic que té (i més que n’hauria d’adquirir) la societat civil en les decisions que afecten un territori, sobretot en èpoques de dificultats o canvis.

Ja que alguns, i no miro a ningú, tiren per la borda les responsabilitats que els hem atorgat amb altes dosis de barroeria, narcisisme, prepotència i mal fer, algú haurà de prendre’ls l’alternativa del camí assenyat.

Ara bé (sempre hi ha d’haver un “ara bé”, sinó la reflexió seria massa curta), tinc dubtes sobre si tocava fer precisament ara un acte com aquest.

Realment ens ha aportat quelcom de nou? De l’acte de dissabte ens n’emportem alguna cosa al sarró? No havíem quedat que la voluntat ja estava àmpliament expressada i ara toca només que ens deixin efectuar-la?

Des de “fora” (i entenc com a “fora” el posicionament restringit d’aquelles persones que es neguen a entendre raons sobre aquest tema) han parlat autèntiques barbaritats del concert.

Bé és cert que aprofitaran qualsevol excusa per dinamitar un procés que no els ve en gràcia; ens n’hem de fer la idea. Però ubicant-me en el rol d’advocat del diable, cal reconèixer que quan s’organitza un acte de propaganda pura i dura cal anar amb molt de compte per no caure en males interpretacions i malentesos.

L’adoctrinament és una cosa que la història s’ha encarregat a bastament de confirmar com a nefasta. Per tant, si realitzem quelcom que s’hi pot confondre, estem carregant les armes de l’enemic.

Per això, considero que el plantejament de l’acte s’hauria pogut relligar una mica més per no caure en terrenys pantanosos.

Per exemple, si l’event s’havia anunciat per reclamar el dret a la consulta, no hi tenien lloc les proclames independentistes d’alguns protagonistes. Evidentment, el públic podia corejar el que volgués, faltaria més, però des de dalt de l’escenari s’havia de procurar una mica més de moderació. Encara que fos per no trair una part de la població que potser sí que està d’acord amb el fet que hi ha d’haver una consulta (per salut democràtica) però no volen pas la independència.

O si no, l’alternativa era anunciar l’esdeveniment com de suport a l’allunyament d’Espanya. Directament. I no passava res. Qui hagués volgut hi hauria assistit o se l’hauria mirat i qui no, doncs a una altra cosa. Però a l’hora de posar nom sembla que s’optà de nou per les mitges tintes.

Segons el meu punt de vista, la feblesa que poden atorgar al concert aquests “defectes de forma” va venir donat per uns quants personatges (alguns eren a l’acte, i molts altres no hi van ser però prou veu que tenen arreu) que, tot i que suposo que molta gent veu com a necessaris, jo més aviat contemplo com un llast per una transició decidida, però assenyada alhora, entre allò que actualment som (o ens deixen ser) i el que voldríem arribar a ésser.

Em refereixo a uns quants grups de música, cantants, “opinadors”, comunicadors, escriptors, actors, etc. que han decidit fer de la propaganda que comentava abans el seu principal mode operacional, per sobre fins i tot de l’art o l’ofici que en principi els hauria de proporcionar notorietat.

Són paradigmàtics els exemples de bandes o cantautors que han sabut vendre la moto a costa de posar frases reivindicatives o dosis d’ideologia simplificada i barata enmig d’unes partitures que per sí soles no s’aguantaven per enlloc. Fins i tot molts tenen un circuit de concerts formats gairebé exclusivament per casals i ateneus en els quals en nom de la llibertat s’ha format una amalgama closa i excloent.

Si algú necessita els seus sermons per sentir-se més patriota, endavant; que els escolti. Però que ningú ens els posi d’exemples ni ens vulguin fer creure que fer gran un país és propagar odi, emprar un llenguatge bèl·lic o, simplement, buscar-se per a un mateix el pa tot enfundant-se amb una estelada.

Aquells que vertaderament engrandeixen una nació estan massa ocupats fent-ho i no tenen temps de propagar-ho. Treballen, imaginen i, a partir d’aquest pensament i en comunió amb els altres, dissenyen l’acció per posar-se de seguida i de nou de mans a l’obra.

Zona màgica

Si fem cas de la programació de les diferents cadenes de televisió, potser sí que alguna cosa està canviant.

Evidentment, continua l’activitat febril d’aquells espais basats en una “contracultura” que ben bé podria confondre’s amb l’“anticultura”. Sobretot a certs canals (per exemple a aquell National Geographic d’espècies irracionals que probablement troben quan pitgen el “5” del seu comandament). Però en general em fa l’efecte que, encara que sigui solament per quedar bé (i perquè ara toca, que dirien alguns), des de fa un temps es posa major èmfasi en un tipus determinat de contingut “blanc”.

És possible que la implantació a la graella d’aquest tipus de programes no hagi vingut dirigit per un convenciment ferm per part dels executius que ho han decidit. Però la societat està demanant un punt d’inflexió ferm i concís; que tots junts anem per fi a una per ajudar-nos i donar-nos suport.

Hem vist (i ara ja ho tenim completament gola avall) que els que ens pensàvem que ens havien de marcar la direcció han fet aigües per tot arreu. No ens en podem refiar. Per tant, no toca cap altra opció que arremangar-nos i, més que mai, facilitar que la unió faci la força.

Per això ara tenim diversos exemples de programes que, amb més o menys fortuna, proven d’incidir en aquest enfocament barreja de components social i d’automotivació.

Així, tenim des dels clàssics programes de reportatges que ens fan espectadors de les desigualtats més terribles de la societat; o emissions d’índole econòmica perquè entenguem aquest daltabaix que ni els experts entenen; o explicacions que miren d’explicar-nos el funcionament de les empreses (a veure si valorem la part de mèrit d’aquells empresaris que donen feina a altra gent, ara que per culpa d’uns quants estan quasi bé demonitzats); o formats que apliquen el coaching a diferents situacions o aptituds personals (joves conflictius, mentoring de negocis, concursos de cuina...) per mirar si podem aprofitar algun dels consells per dur-lo a terreny propi.

És necessari, tot això? El meu pensament és que sí. Ho crec rotundament.

Dit això, també és de justícia reconèixer que el medi televisiu no és el més adequat. L’idoni seria que cadascú anés a cercar l’ajuda/motivació en allò que millor li arribi (de forma personalitzada, amb la lectura, mitjançant l’escolta d’un bon ponent...). Però molta gent, en aquests temps de pressa i velocitat, necessita que les coses els les donin mastegades. I per a aquesta finalitat la immediatesa i vaporositat del medi televisiu resulta insubstituïble.

La crisi econòmica ha suposat una batzegada colossal en molts aspectes de la nostra civilització. No faig cap descobriment, dient això.

I hi ha qui s’ha quedat desubicat, en aquesta nova situació. O simplement qui ara sent d’una forma rutilant que res és per sempre i que cal exercitar la flexibilitat necessària per emmotllar-se als canvis que potser arribaran (o cridarem). O, fins i tot, aquell que se sap perfectament la teoria però li falta l’empenteta per dur a la pràctica l’acte de variació o d’emprendre la ruta imaginada.

Una teoria molt interessant parla que tots nosaltres habitem quotidianament el que s’anomena “zona de confort”: fem el que millor sabem fer o el que estem habituats a realitzar, estem a gust amb la gent coneguda i tractem de fer perenne allò que ens proporciona un mínim de seguretat econòmica-afectiva.

Això no obstant, potser un dia ens sentirem presos en aquest espai reduït de la “zona de confort”; o potser hi caurà un obstacle que la deixarà inoperativa. Per això és útil aprendre a expandir-la.

Evidentment, no serà fàcil. Requerirà anar explorant nous àmbits (el que s’anomena “zona d’aprenentatge”) i, fins i tot, segurament, fer un gran salt al buit (cap a la “zona de pànic”). Prendre grans decisions, llançar-se, atrevir-se... Però si superem aquests temors (i, evidentment, el treball que impliquen), arribarem a l’últim estatge, la “zona màgica”.

El recorregut és apassionant. Benvingut sigui, doncs, el mitjà que aconsegueixi motivar-nos, inspirar-nos o ventar-nos la curiositat necessària per iniciar-lo. Ja sigui un programa de televisió o qualsevol altre.

Solitud interactiva

De nou han tornat els senyals d’aquest estiu que estem a punt d’encetar oficialment.

S’ha fet esperar, és cert; però més enllà de tendències, estudis i previsions, ja és aquí per imposar la seva llei de calitja i anticiclons per sobre de qualsevol altra imposició, més enllà de qualsevol reivindicació aliena.

Ja arriba, i ho fa carregat d’una maleta amb idèntic equipament que el de les darreres temporades. La seva és una moda sense tendències, variacions cromàtiques o canvis d’estil.

El primer que sortirà de l’embalum que tragina serà la contradicció que permanentment proposa: tot i que el seu clima és previsible, carregós, inexpressiu i avorrit, associem aquesta època amb la diversió i amb allò que és diferent.

Sense dubte, el que provoca aquesta especial consideració és que majoritàriament és durant aquests mesos que els que tenen la sort de tenir feina disposen de vacances per escapar-se’n.

I és que precisament aquest mot, vacances, és el primer que ens ve al cap quan provem de fer una pluja d’idees sobre motius que trenquen la monotonia. D’aquí que s’hagi erigit com a principal icona d’allò que esquinça pel mig pàgines d’agenda i qualsevol obligació.

A part d’aquest descans laboral, hi ha altres motius que contribueixen a la imatge de l’estiu com a escapatòria franca d’una existència repetitiva.

El bon temps, per exemple, afavoreix les nostres ganes de sortir a veure món (ja sigui a l’altra punta de planeta o al carrer del costat). Escapem de les quatre parets de la llar per viatjar i descobrir nous territoris i cultures, o ens apropem a les terrasses i jardins propers a redescobrir amics i coneguts que havíem deixat desemparats la resta d’any.

El sol és l’excusa immillorable que disfressarà l’ambient amb diferències i l’untarà amb el nèctar enganxós que ens atraurà irremeiablement i necessària.

Irrefrenablement ens aboquem a l’exterior, és cert. I ho fem tant per entrar a nous territoris com per sortir del paratge avorrit que ens cansa de tant habitar-lo.

Fins i tot la publicitat s’ha encarregat d’explotar aquesta veta, i ja fa uns quants anys que els anuncis que s’estrenen durant aquestes dates potencien la component lúdica de l’estiu, ensenyant les múltiples possibilitats d’obertura que platja, muntanya o un fred inexistent atorguen. Només cal deixar-se emportar.

Potser és a causa d’aquell misteriós efecte deformador que transforma en superlatius els fets del passat, però tinc la impressió que el rol que exerceix l’estiu en les nostres existències s’ha anat modificant amb el pas del temps.

Encara que la seva funció primogènita d’oxigen necessari per a afrontar la resta de curs resta inalterada, potser avui la seva expectativa està augmentada amb desmesura.

És possible que aquesta necessitat exagerada de quelcom que esmicoli la monotonia vingui condicionada per l’estil de vida que conduïm i alhora ens condueix.

Actualment estudiem, treballem o seguim amb major o menor èmfasi les obligacions que tenim. Com sempre. El que ha canviat són els moments d’oci.

No és cap secret que les relacions socials han realitzat un tomb de 360 graus. En bona part gràcies a les noves tecnologies, establim un contacte instantani però a distància amb les altres persones. Per tant, estarem físicament i mentalment més reclosos entre els marges estrictes d’allò peculiar i recent que podríem anomenar solitud interactiva.

Per això no ens resta altra cosa que esperar com aigua de maig (o de juny, en aquest cas) l’estiu que ens proporcioni l’excusa per desertar una mica de nosaltres mateixos i sortir de l’ou.