Els "salvapàtries"

Dissabte passat va tenir lloc a Barcelona, amb gran èxit de participació, l’anomenat “Concert per la Llibertat”.

En aquest mateix espai, constantment he remarcat el pes específic que té (i més que n’hauria d’adquirir) la societat civil en les decisions que afecten un territori, sobretot en èpoques de dificultats o canvis.

Ja que alguns, i no miro a ningú, tiren per la borda les responsabilitats que els hem atorgat amb altes dosis de barroeria, narcisisme, prepotència i mal fer, algú haurà de prendre’ls l’alternativa del camí assenyat.

Ara bé (sempre hi ha d’haver un “ara bé”, sinó la reflexió seria massa curta), tinc dubtes sobre si tocava fer precisament ara un acte com aquest.

Realment ens ha aportat quelcom de nou? De l’acte de dissabte ens n’emportem alguna cosa al sarró? No havíem quedat que la voluntat ja estava àmpliament expressada i ara toca només que ens deixin efectuar-la?

Des de “fora” (i entenc com a “fora” el posicionament restringit d’aquelles persones que es neguen a entendre raons sobre aquest tema) han parlat autèntiques barbaritats del concert.

Bé és cert que aprofitaran qualsevol excusa per dinamitar un procés que no els ve en gràcia; ens n’hem de fer la idea. Però ubicant-me en el rol d’advocat del diable, cal reconèixer que quan s’organitza un acte de propaganda pura i dura cal anar amb molt de compte per no caure en males interpretacions i malentesos.

L’adoctrinament és una cosa que la història s’ha encarregat a bastament de confirmar com a nefasta. Per tant, si realitzem quelcom que s’hi pot confondre, estem carregant les armes de l’enemic.

Per això, considero que el plantejament de l’acte s’hauria pogut relligar una mica més per no caure en terrenys pantanosos.

Per exemple, si l’event s’havia anunciat per reclamar el dret a la consulta, no hi tenien lloc les proclames independentistes d’alguns protagonistes. Evidentment, el públic podia corejar el que volgués, faltaria més, però des de dalt de l’escenari s’havia de procurar una mica més de moderació. Encara que fos per no trair una part de la població que potser sí que està d’acord amb el fet que hi ha d’haver una consulta (per salut democràtica) però no volen pas la independència.

O si no, l’alternativa era anunciar l’esdeveniment com de suport a l’allunyament d’Espanya. Directament. I no passava res. Qui hagués volgut hi hauria assistit o se l’hauria mirat i qui no, doncs a una altra cosa. Però a l’hora de posar nom sembla que s’optà de nou per les mitges tintes.

Segons el meu punt de vista, la feblesa que poden atorgar al concert aquests “defectes de forma” va venir donat per uns quants personatges (alguns eren a l’acte, i molts altres no hi van ser però prou veu que tenen arreu) que, tot i que suposo que molta gent veu com a necessaris, jo més aviat contemplo com un llast per una transició decidida, però assenyada alhora, entre allò que actualment som (o ens deixen ser) i el que voldríem arribar a ésser.

Em refereixo a uns quants grups de música, cantants, “opinadors”, comunicadors, escriptors, actors, etc. que han decidit fer de la propaganda que comentava abans el seu principal mode operacional, per sobre fins i tot de l’art o l’ofici que en principi els hauria de proporcionar notorietat.

Són paradigmàtics els exemples de bandes o cantautors que han sabut vendre la moto a costa de posar frases reivindicatives o dosis d’ideologia simplificada i barata enmig d’unes partitures que per sí soles no s’aguantaven per enlloc. Fins i tot molts tenen un circuit de concerts formats gairebé exclusivament per casals i ateneus en els quals en nom de la llibertat s’ha format una amalgama closa i excloent.

Si algú necessita els seus sermons per sentir-se més patriota, endavant; que els escolti. Però que ningú ens els posi d’exemples ni ens vulguin fer creure que fer gran un país és propagar odi, emprar un llenguatge bèl·lic o, simplement, buscar-se per a un mateix el pa tot enfundant-se amb una estelada.

Aquells que vertaderament engrandeixen una nació estan massa ocupats fent-ho i no tenen temps de propagar-ho. Treballen, imaginen i, a partir d’aquest pensament i en comunió amb els altres, dissenyen l’acció per posar-se de seguida i de nou de mans a l’obra.