Perenne falsa serenor

Altre cop estem en plena campanya electoral. Una més. Fa la sensació que ens fan triar contínuament... com si hagués de servir d’alguna cosa.

Amb el pessimisme que arrossega la gent sobre els governants, els prejudicis establerts que tant costaran de reparar i, a sobre, l’esforç que aquests hi posen, la truita serà complicada de girar. Per molt que ens vulguin vendre la moto amb propagandes, pamflets, retòrica, intencions o pretensions.

Encara que els temps canviïn i, sobretot, ho facin les circumstàncies, la classe política viu instal·lada en una perenne falsa serenor. Com a exemple només fa falta mirar el debat entre els candidats dels dos partits majoritaris que tingué lloc aquest proppassat dilluns. La cançoneta sempre és la mateixa; previsible, monòtona, caduca i rància. Amb l’afegit que ara la credibilitat dels personatges encara està més sota mínims i el panorama és desolador. Costarà feines i treballs remuntar-lo.

Aquestes eleccions, el que varia significativament pot ser l’intent de mobilització dels votants. Abans de convèncer-los perquè s’afiliïn a una o altra opció política, hauran d’aconseguir que creguin fermament que la representació que triïn, sigui la que sigui la que surti finalment elegida, els tindrà en compte i resoldrà realment els maldecaps de la gent del carrer.

I és que fa tot l’efecte que l’abstenció (o el vot poc convençut dels que, això no obstant, volen fer valdre el seu dret democràtic) pot ser la gran triomfadora dels pròxims comicis.

Tenim tots els ingredients perquè això sigui així: la gent cremada, un partit polític sense arguments després d’haver demostrat la seva total incompetència; l’altre, que no es preocupa ni de tenir programa ni a explicar què farà, l’alternativa solament és qüestió de temps; i la resta de formacions han quedat embrancades en pèrdues de credibilitat (moltes van bescanviar ideologia per poltrona, demostrant quina era la seva prioritat de debò, i ho estan pagant) o prou feina tenen per controlar els seus dirigents o amb les responsabilitats que ja tenen entre mans.

Què ens toca fer, doncs, a nosaltres?

Cadascú farà el que cregui oportú, però segurament anar a votar és la millor opció, encara. Ni que sigui per, posteriorment, tenir dret a queixar-nos.

Amb el Barça passa que té menys socis que no pas gent que parla de l’equip. Doncs exactament el mateix té lloc amb la política: tots ens queixem, però quan arriba el moment de dir-hi la nostra, massa gent es queda a casa.

Només ens queda reclamar quelcom molt semblant a un miracle, i que qui tingui poder de fer-ho il·lumini els futurs ocupants dels escons.

I, sobretot, que no es basteixi amb excuses de mal pagador cap possible inoperància (qui es presenta candidat ja sap en quines condicions ho fa). Que ja sabem que la crisi és implacable, però per aquests casos s’ha de disposar del “pla B” que aquí ens n’hem adonat que ens mancava quan ja era massa tard.

Ara que, ben pensat, potser tornem al mateix punt i qui opta a l’elecció solament ho fa per l’escalf de la cadira. Anar tirant i que la sort entri al terreny de joc com hi càpiga.

Que Déu ens agafi confessats...

Puces a la consciència i a l'aparença

La setmana passada llegia al setmanari "El Vallenc" que un grup de ciutadans farà el seguiment (el titular de la notícia fins i tot s’atrevia a usar el gosat verb decidiran) del pròxim Pla d’Ordenació Urbanística Municipal (POUM) de Valls.

Les persones que estaran en aquesta taula de participació són representants del teixit associatiu, cultural i participatiu vallenc, pel que es veu. I no dubto dels mèrits de tots ells i d’allò que poden aportar; però a Valls estem entrant en una dinàmica relliscosa per culpa d’algunes llacunes de comunicació.

I és que els mecanismes d’obertura cap a la població són necessàriament i indefugible positius. Però cal extremar una sèrie de precaucions.

Per posar un cas, abans de configurar definitivament la taula no s’hauria pogut anunciar més profusament l’acció? Aquesta acció hauria estat útil, per exemple, per si a l’Ajuntament se li hagués escapat de convocar alguna associació o entitat a la consulta (possibilitat no pas remota).

És possible que algú em contesti que això ja s’ha fet a través d’algun mecanisme més o menys burocràtic, però precisament perquè es tracta d’un afer obert a la gent del carrer la informació ha d’abastar plenament aquest nivell. És part de la gràcia.

Si no, existeix el risc (a Valls i en gairebé qualsevol altre entorn) d’enquistar els mecanismes de participació i subjugar-los sempre als mateixos. Principalment en pobles i ciutats de mida continguda, en què moltes de les persones encara es coneixen, pot esdevenir preocupant que en els òrgans de decisió o de representació sempre hi percebem les mateixes cares (que no necessàriament coincideixen amb les que fan la feina).

A l’àmbit dels ajuntaments, tot i que és on més fàcilment podrien donar-se i més profit podria treure-se’n, les consultes esdevenen un fet puntual sense una regulació general clara i precisa.

Podria ser una bona iniciativa crear un protocol com el que planeja en el terreny mediambiental la Llei 27/2006 catalana, per la qual es regulen els drets d’accés a la informació, de participació pública i d’accés a la justícia.

Nogensmenys, no tot són flors i violes. Que qualsevol ciutadà opini serà bo si aquesta opinió està gestionada correctament; si no, solament haurà perdut el temps.

El meu veí, la venedora de la fleca o jo podem parlar amb consciència de causa del que passa al nostre carrer, però si ens obstinem a parlar d’algun tema tècnic en el qual no som especialistes, per molt que ens hagin demanat parer, la nostra veu no hauria d’ésser tractada amb la mateixa consideració que en l’anterior cas (en l’exemple de la Llei 27/2006, el departament de Medi Ambient posa al nostre abast la possibilitat d’opinar sobre un informe d’impacte ambiental; i això tant ho podrà fer el pagès del territori que coneix a la perfecció els aqüífers de la zona com l’home que no pot veure ni en pintura el propietari de l’activitat a implantar).

Per això serà imprescindible dibuixar un procediment clar per al curs de la nostra participació. Fins a quin punt ens escoltaran? Com de vehicular serà el percentatge de les respostes? Sobre què tindrem pes i quines coses són innegociables i les hauran de decidir els entesos? O quins mecanismes de modificació posterior d’allò triat són permissibles?

Tot sigui perquè no passi com amb el projecte de modificació de la Plaça del Pati, en què entre el projecte que als ciutadans ens van donar a triar i el definitiu hi ha massa diferències.

No pretenc que se’ns demani opinió de tot. Justament perquè el sistema sigui àgil, cada ics temps votem i fem confiança als que han de prendre les decisions per nosaltres.

Ara bé, que quan ens diguin que compten amb la nostra veu ho facin realment i amb conseqüència. I que aquest no sigui solament un acte perquè alguns s’espolsin les puces de la consciència i de l’aparença.

Els dolents que han d'arribar

La setmana passada es produïren grans i importants canvis al món.

Les cròniques deien que el planeta ha esdevingut un lloc un xic millor, des de llavors. I potser és una mica cert, però el mal té nombroses branques i de ben segur que el terreny abandonat no restarà gaire temps erm, malauradament.

Com dèiem, dijous es donà caça finalment a en Gaddafi. Després de tant de temps d’una lluita violenta i ferotge, Líbia comença a veure la llum. La boira de l’home de l’uniforme i el somriure sarcàstic ha escampat, i això autoritza els habitants d’aquest país demacrat i que perdé fa tant de temps l’hàbit d’una existència decent a somiar. Que després de la negra nit arribi la fosca il·luminada pels somnis.

Tanmateix, potser la manera que s’acabà amb el personatge no és la idònia, ni precisament constructiva. Estem fent de l’ull per ull una tàctica desgraciadament habitual, arrabassant a la Llei la possibilitat d’emetre judici. I això diu ben poc del sistema que hem bastit.

Aquest dijous mateix, unes hores després del d’en Gaddafi, va arribar la declaració d’ETA en la qual comunicava l’abandó de la via de la violència.

La notícia era esperada des de feia molt de temps, i no venia de nou. Tant pel debilitament progressiu de l’organització terrorista com perquè feia dies que s’anunciava la possibilitat de l’anunci.

Però el procés no està tancat, ni molt menys. Tot i que el pas és important, cal rematar-lo amb el desarmament definitiu d’ETA i la presa de decisions oportunes (per part de tothom) per evitar que la situació es repeteixi o que les brases latents encenguin un nou incendi.

Doncs bé, avui no tenim Gaddafi, ja no tenim ETA (com a mínim activa), i fa un temps diuen que ens van deixar sense Bin Laden.

Moltes coses d’aquests desenllaços s’haurien pogut fer millor, però el cert és que no trobarem precisament a faltar ni les persones concretes ni allò que representaven.

Davant d’aquesta situació, encara que el missatge no soni precisament optimista, no podem perdre de vista que l’adéu del mal no és mai per sempre.

Encara que no siguem seguidors de l’afirmació que l’ésser humà és dolent per naturalesa, un llop per a l’home, com afirmen certes corrents filosòfiques, sí que existiran contínuament confrontacions i topades d’interessos que fabricaran nous dolents.

I és que aquests malvats no són absoluts, sinó que sempre intervé, per bé o per mal, un relativisme. No oblidem que fins i tot els personatges més dèspotes tenen els seus incondicionals, senyal que sempre hi haurà qui els trobi alguna gràcia (o algun profit).

Quan s’esgoti en un racó l’enfrontament, la tendència en crearà a l’altra banda de planeta un de nou, com per obra d’un efecte papallona. L’autoregulació històrica de la maldat no té aturador.

Davant d’aquesta amenaça, caldrà que actuem sense por, però sí amb prevenció.

A mesura que els “dolents coneguts” van desapareixent, el seu lloc l’ocuparan “dolents desconeguts”, la fama dels quals no ens avisarà de la seva presència i tindran durant els estadis inicials una major impunitat. És la constatació en versió funesta de la cita “A rey muerto, rey puesto”, que diuen en castellà.

Així que la tendència no s’acaba. Com a mínim fins que la vida no sigui com les pel·lícules i, just abans dels títols de crèdit, el que hagi de guanyar ho faci realment i d’una forma contundent.

Una relativa conspiració

Jo a les travesses sempre poso que el Madrid guanyarà –deia un que era molt del Barça-. Així com a mínim tinc un motiu per alegrar-me quan el rival més gran del meu equip acaba vencedor.

I és que la mesura d’aquest senyor segurament no era massa racional, però havia nascut per a preservar el seu estat emocional íntegre. Era una comoditat feta a mida, domesticada, submisa.

Al capdavall potser és veritat que no hi ha una felicitat universal. Fins i tot pot ésser cert que ni tan sols no existeix la felicitat, sinó únicament una successió de moments plaents que s’acosten a la noció personal d’aquesta inconcreció.

Sigui com sigui, el benestar té una escala de graduació relativa, en què ni les marques ni les xifres no duen implícites un judici de valors. Nosaltres decidim si en una mínima fa fred o bé calor, o l’ahir pot esdevenir més càlid que l’avui encara que el termòmetre indiqui el contrari.

Per això ens queda l’oportunitat (alguns en diran consol) d’adaptar la nostra consciència a la realitat per, alhora, emmotllar aquesta realitat a la forma de la consciència que carreguem.

Les expectatives tenen un rol fonamental en aquest joc. I són estranyes, contradictòries, quasi bé sàdiques: com més baixes les tinguem més fàcils seran de vèncer per la percepció i produir satisfacció; però, al seu torn, si les deixem excessivament arran de terra faran que ens sentim sense aspiracions, insípids, indiferents, vençuts.

Es tracta d’arribar a un punt de compromís, amb el qual sigui còmode conviure-hi en el nostre actual estat. I és que segons l’estadi vital en el que ens trobem les necessitats seran unes o unes altres: des de la fam de conèixer de la infantesa fins a la inseguretat de tenir massa respostes de la vellesa.

Aquestes consideracions esdevenen d’una forma natural i espontània. No planifiquem com rebrem el que té possibilitats d’arribar.

A vegades fa la sensació que deixem la vida en mans dels designis de la improvisació. Encara que fem planificacions per als projectes d’empresa o per al pagament de la hipoteca, no realitzem plànings per a quelcom tan valuós com és la nostra existència. Deixem que els fets es vagin succeint d’una forma més o menys atropellada, i basem en la sort o la desgràcia la justificació d’allò que ocorre.

És cert que tenim ben identificat el futur amb el qual ens encantaria encarar-nos. I la majoria fins i tot lluita per acostar-s’hi. Però li posem el nom de somni i, amb aquesta cuirassa, si no es realitza no passarà res. Els somnis, somnis són, ens direm...

És clar que hi ha alguns anhels que són, avui per avui, inabastables. Si jo em marco en el full de ruta del meu pla de vida que vull viatjar al passat, ser multimilionari, viure una temporada a Mart o no envellir estaré condemnat a la frustració.

Qualsevol cosa ha de saber-se triar. Si sóc pretensiós en excés i em salto passos intermedis, el que construiré no seran objectius, sinó fantasies.

Ara que els neutrins estan posant en dubte creences molt consolidades, fem l’esforç d’assentar-ne algunes perquè quedin a prova de qualsevol interrogant:

Primer, la Teoria de la Relativitat (no la d’Einstein, sinó la nostra) és segura i és necessari que la sapiguem manejar. Marquem-nos les ambicions suficients per evolucionar, al mateix temps que tenim molt clar el que hem decretat Felicitat i aprofitem cadascun d’aquests moments.

Segon, també la Teoria de la Conspiració que ens practiquem a nosaltres mateixos en un intent d’automutilació és veritable. A vegades transcorrem pel camí quan el que ens mereixeríem és viatjar, amb tots els sentits; i cerquem mecanismes que no depenguin de nosaltres per tenir excusa quan les coses no surtin com havíem previst.

El senyor que és molt del Barça opta per un mecanisme que agafa unes quantes gotetes de cadascuna d’aquestes teories. I això i la realitat que es doni dins d’un camp de futbol trastocaran el seu món amb tota la força de la felicitat o bé de la insípida acceptació.

Problemes invisibles

L’altre dia llegia al diari que l’Ajuntament de Sabadell vol que es retiri una de les estacions de vigilància i previsió de la contaminació atmosfèrica que hi ha al municipi. El motiu? Doncs que supera repetidament els límits legals d’immissió establerts de diòxid de nitrogen.

L’equip de govern ho justifica afirmant que la instal·lació està en una confluència de vies molt transitades, i que els seus resultats distorsionen la realitat de la contaminació a la ciutat, en absolut tan desproporcionada.

Naturalment, des del Departament de Territori i Sostenibilitat s’han fet de moment els sords a la retirada. També el regidor Carles Rossinyol, de CiU, ha declarat que apartar del servei l’estació seria “fer política d’estruç: amagar el problema”.

Recau sobre Sabadell el dubtós honor d’ésser, dades a la mà, la ciutat més contaminada de l’estat espanyol. I als seus governants no se’ls acut millor solució que eliminar les xifres que els ubiquen en tan compromesa tessitura. En comptes de cercar una solució i mirar d’atacar la pol·lució.

No els sona la rebequeria? No serà que ens estem malacostumant a fugir d’estudi i a no saber abraçar cap responsabilitat?

Malauradament, en massa àmbits estem assumint com quelcom normal aquest comportament d’espolsar-nos les puces. Tant, que ja ni resulta un greuge per al perpetrador, sinó una rutina sense més, autoritzada per omissió.

En l’àmbit de la gestió empresarial és un pas bàsic, crític, establir els indicadors que han de permetre realitzar el seguiment dels processos que conformen la realització d’un producte o servei.

Amb aquesta caracterització resultarà ben factible conèixer si millorem o empitjorem en qualsevol dels aspectes visualitzats (per exemple, comptant la proporció d’elements defectuosos detectats o de queixes rebudes), ésser partícips de la responsabilitat de la companyia vers el medi ambient (mesurant el consum de matèries primeres o d’energies) o a la seguretat dels treballadors (mantenint estadístiques d’accidentabilitat o de dies de baixa), posem per cas.

D’altra banda, una de les grans utilitats dels indicadors és que ens permetran dur al terreny de la realitat elements sovint eteris i inconcrets com són els objectius.

No n’hi ha prou de posar per escrit unes bones intencions; cal que, a part d’això, es treballi diàriament per avançar cap a la pretensió. I això implica necessàriament saber en cada moment en quin punt quedem del trajecte; conèixer com de lluny estem per accelerar, si cal, el ritme i arribar abans que s’esgoti el termini planificat.

En el cas de Sabadell que ens servia com a introducció, l’objectiu hauria d’ésser clar: disminuir la concentració d’elements contaminants.

I per acomplir-lo, és necessari refermar uns indicadors clars que compassin l’evolució. En l’exemple, sense dubte aquests hauran de ser precisament les mesures contínues de les concentracions dels diversos gasos contaminants. Per tant, a ningú hauria d’interessar tant que les lectures fossin nombroses, precises i en les màximes localitzacions possibles com al consistori sabadellenc. Però en comptes d’això pretenen eliminar aquella realitat que no els fa el pes.

I és que ja se sap que els problemes no ho són tant si la mirada es desvia i no els veu.

Com a mínim els polítics i la forma de treballar que massa gent té per aquestes contrades confirma que ho sabem.

Els objectius demanden uns responsables; però les responsabilitats pesen massa i ningú les vol.