La setmana passada llegia al setmanari "El Vallenc" que un grup de ciutadans farà el seguiment (el titular de la notícia fins i tot s’atrevia a usar el gosat verb decidiran) del pròxim Pla d’Ordenació Urbanística Municipal (POUM) de Valls.
Les persones que estaran en aquesta taula de participació són representants del teixit associatiu, cultural i participatiu vallenc, pel que es veu. I no dubto dels mèrits de tots ells i d’allò que poden aportar; però a Valls estem entrant en una dinàmica relliscosa per culpa d’algunes llacunes de comunicació.
I és que els mecanismes d’obertura cap a la població són necessàriament i indefugible positius. Però cal extremar una sèrie de precaucions.
Per posar un cas, abans de configurar definitivament la taula no s’hauria pogut anunciar més profusament l’acció? Aquesta acció hauria estat útil, per exemple, per si a l’Ajuntament se li hagués escapat de convocar alguna associació o entitat a la consulta (possibilitat no pas remota).
És possible que algú em contesti que això ja s’ha fet a través d’algun mecanisme més o menys burocràtic, però precisament perquè es tracta d’un afer obert a la gent del carrer la informació ha d’abastar plenament aquest nivell. És part de la gràcia.
Si no, existeix el risc (a Valls i en gairebé qualsevol altre entorn) d’enquistar els mecanismes de participació i subjugar-los sempre als mateixos. Principalment en pobles i ciutats de mida continguda, en què moltes de les persones encara es coneixen, pot esdevenir preocupant que en els òrgans de decisió o de representació sempre hi percebem les mateixes cares (que no necessàriament coincideixen amb les que fan la feina).
A l’àmbit dels ajuntaments, tot i que és on més fàcilment podrien donar-se i més profit podria treure-se’n, les consultes esdevenen un fet puntual sense una regulació general clara i precisa.
Podria ser una bona iniciativa crear un protocol com el que planeja en el terreny mediambiental la Llei 27/2006 catalana, per la qual es regulen els drets d’accés a la informació, de participació pública i d’accés a la justícia.
Nogensmenys, no tot són flors i violes. Que qualsevol ciutadà opini serà bo si aquesta opinió està gestionada correctament; si no, solament haurà perdut el temps.
El meu veí, la venedora de la fleca o jo podem parlar amb consciència de causa del que passa al nostre carrer, però si ens obstinem a parlar d’algun tema tècnic en el qual no som especialistes, per molt que ens hagin demanat parer, la nostra veu no hauria d’ésser tractada amb la mateixa consideració que en l’anterior cas (en l’exemple de la Llei 27/2006, el departament de Medi Ambient posa al nostre abast la possibilitat d’opinar sobre un informe d’impacte ambiental; i això tant ho podrà fer el pagès del territori que coneix a la perfecció els aqüífers de la zona com l’home que no pot veure ni en pintura el propietari de l’activitat a implantar).
Per això serà imprescindible dibuixar un procediment clar per al curs de la nostra participació. Fins a quin punt ens escoltaran? Com de vehicular serà el percentatge de les respostes? Sobre què tindrem pes i quines coses són innegociables i les hauran de decidir els entesos? O quins mecanismes de modificació posterior d’allò triat són permissibles?
Tot sigui perquè no passi com amb el projecte de modificació de la Plaça del Pati, en què entre el projecte que als ciutadans ens van donar a triar i el definitiu hi ha massa diferències.
No pretenc que se’ns demani opinió de tot. Justament perquè el sistema sigui àgil, cada ics temps votem i fem confiança als que han de prendre les decisions per nosaltres.
Ara bé, que quan ens diguin que compten amb la nostra veu ho facin realment i amb conseqüència. I que aquest no sigui solament un acte perquè alguns s’espolsin les puces de la consciència i de l’aparença.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada