Traspàs de poders

En els darrers temps ens estem acostumant a marxes forçades als canvis, a les novetats, als girs accidentats. Coses que fa uns anys haurien suposat una d'aquelles quatre o cinc noticies anuals del segle, avui són el nostre pa de cada dia.

I el que és pitjor: ho estem assumint com si fos l’experiència més normal del món, pura rutina.

El temps, al seu torn, es veu arrastrat per aquest cúmul feroç d’esdeveniments; i, com una bola de neu construint-se al llarg d’una pendent salvatge, fa que el paisatge que un cop havíem imaginat bucòlic es torni el vodevil en què l’únic que podem fer és girar el cap a banda i banda tot esperant la propera porta que s’ha d’obrir.

El rellotge té un amo que no som nosaltres. Mil distraccions i unes quantes pujades de to el comanden. Les busques que marquen l’hora volen arran d’esfera i costa tant seguir el ritme que correm el risc que els projectes, vergonyosos i dormilegues, passin de llarg de la seva estació.

Ara bé, hi ha cops que el soroll de fons ens distreu tant, amenaçant-nos amb moviments eterns, que confonem els canvis que a la pràctica no ens alteraran els plans, originats només per aparentar o fer-nos perdre la noció de les coses, amb aquells que sí que suposaran un efecte real i sucosament transcendent. Però entre tanta selva no els percebem fins que ens colpegen amb tota la seva energia directament al front.

És impossible forjar-se un esquema previ de la majoria de percepcions. Qualsevol element pot agafar-nos per sorpresa, ara.

Per exemple, havíem vinculat les identitats d’alguns països a unes característiques molt concretes, a una economia específica, a un tipus de pobladors ben identificats... Fins i tot alguns prejudicis s’encarregaven de sumar-se a les valoracions empíriques per originar un mapa complet que forjava una mitja-veritat succedània de la veritat sencera que podríem mig conèixer si haguéssim tingut l’oportunitat de visitar la contrada.

Avui en dia, però, fer això seria una vertadera temeritat; i és que, a part de jugar amb els nocius prejudicis d’abans, estaríem volent posar en conserva una realitat canviant que no admet sucre ni formol.

Si fa alguns decennis algú hagués afirmat que països com la Xina o l’Índia tindrien el poder que avui tenen (i, sobretot, el que poden arribar a tenir) segurament hauria estat considerat com a mínim un visionari de visió desenfocada.

I, alhora, en nacions que semblaven que ja havien passat suficients revàlides com per començar a creure en elles (Espanya, Grècia, Irlanda...) s’aprecia que encara han d’aixicar força més aigua; o llocs en què la Democràcia estava en una posta permanent (Egipte, Tunísia...) s’hi han produït intents que, encara que molt tímids, peten a la cara com una alenada llargament esperada.

És clar que de tot hi ha excepcions: Els Estats Units tenen un cadenat tan fort al voltant del poder mundial que, per molt extravagantment que s’adrecin els astres, segurament continuaran ostentant el lideratge, encara que sigui simbòlic, per un bon nombre d’anys més.

O també Alemanya, que tirant dels tòpics (aquest cop sí) que se’ls pressuposen de gent treballadora i decidida han sortit del clot, que per a molts ha estat penya-segat, de nou en pole position.

Hi ha hagut un traspàs encobert de poders. Ens han captat l’atenció amb motius estèrils i, mentrestant, en la zona cap a on ningú mirava hi havia rapinyaires i lladres amb majúscules; però també persones que estaven fent sense dubte alguna cosa bé per capgirar un destí que alguns predestinaven dissortat.

I amb aquests últims ningú s’hi ha fixat. En silenci han anat cosint els seus pedaços fins a convertir els parracs que vestien en una peça amb la qual ningú dubtarà a partir d’ara a convidar-los a qualsevol ball de gala.

El pot de les essències

Sant Joan ha obert les portes de les cases. Encetem l’estiu, inexorablement, com cada any.
A partir d’ara ens queixarem força, com ho fem de tot: que si la calor insuportable, l’aire condicionat massa fort o que al contrari ni se sent, els mosquits emprenyadors voleiant arran del nostre son, els embussos de platja o a la terrasseta de la costa...
Tanmateix, i sempre entrant en la consideració que l’estació que ara iniciem té grans seguidors i grans detractors, la majoria coincidim en la bonhomia que aquesta desprèn de cara a modificar els nostres costums i apropar-nos un xic més a l’exterior, a l’aire lliure; en definitiva, a la sociabilitat vers els nostres semblants i una natura que ens aguarda.

Qui més o qui menys aprofitarà la bonança climàtica per decidir-se a descobrir nous paratges, noves perspectives.
De fet, no cal anar massa lluny, per això. No és imprescindible viatjar fins a l’exuberant Polinèsia, ni fins a la inhòspita Patagònia, ni tan sols cap a les grans metròpolis que els reportatges de motxilla o les superproduccions de Hollywood ens mostren.
A vegades del raconet de darrere casa en pot sorgir un paratge magnífic. Segurament sense l’ostentació d’unes cascades del Niàgara o d’un mont pretensiós (si fos així, de ben segur que algun grup de turistes japonesos amb uns teleobjectius més grossos que ells se’ns hauria avançat per mostrar-nos el camí abans), però sí amb tots els ingredients imprescindibles per atorgar-li aquell toc imprescindible per captivar-nos el paladar sensorial.

Als humans ens agrada recórrer món segurament pels vestigis dels antics exploradors.
Actualment tenim (pel que sabem fins ara) un planeta amb poques grans extensions per aixafar per primer cop. Els descobriments importants de la ciència present vénen de l’àrea microscòpica. I, és clar, virus, creixements anòmals de teixits o molècules per mirar de trobar una química més verda no són troballes tan motivadores ni tan assequibles pel gran públic com pot ésser una piràmide o la contemplació d’una costa semiverge.
Això no obstant, cada cop que els nostres ulls perceben per primer cop un paisatge o bé redescobreixen amb uns nous ulls un panorama ja conegut, un efecte placebo fa que ens creiem conqueridors, aventurers que han assolit la seva Atlàntida.

Només per aquest motiu, per l’excusa que ens proporciona el bon temps per a sortir de casa, ja hauria de valdre la pena patir uns quants dels inconvenients de l’estiu.
Obrim el pot de les essències i no en tenim prou. Per això hem d’anar saltant de flor en flor per captar el nèctar de noves zones.
Durant algunes sortides l’únic destí serà esdevenir els que plantin la bandera sobre una nova conquesta. Jo he estat aquí. I ho explicaran orgullosos a familiars i amics, i el record que en faran serà com un somni despert, gastat de tant de mal·leabilitzar-lo.

A més, sempre quedaran unes troballes secundàries (encara que no menys importants).
La primera: que tombant pel món sempre ens enfrontem a algun contratemps, per ínfim que sigui, que ens posa a prova a nosaltres, la nostra paciència, o els que ens acompanyen. I de tant en tant va bé testar les nostres reaccions per veure quin nivell hem assolit de pau interior.
I segona: que, curiosament, una de les gràcies que quasi bé tot el planeta Terra estigui ja descobert és que arreu trobarem persones. I si no tenim la sort de topar-nos amb la visió d’una Costa Amalfitana o d’una Península de Dingle, com a mínim ens pot quedar un encontre per certificar una bona conversa o la sensació que, afortunadament, encara a tot arreu queda bona gent.

En aquests moments no hi ha línies disponibles

… sisplau, provi-ho més tard. Quantes vegades no haurem sentit aquesta cantarella mentre estem provant de contactar amb alguna empresa o reclamar algun servei. De seguida salta la musiqueta de rigor per aplaçar la conversa.
Però això és només el començament. Únicament un dels múltiples problemes de comunicació que ens assetgen.

Quan veiem baixar una allau de neu que es dirigeix directament cap a la zona on estem nosaltres, no pensarem en la nevada que esdevingué la causa primera del gèlid element. Només tindrem temps de córrer i resar perquè la gran bola no ens atrapi i ens aixafi.
Si fa o no fa, això justament és el mateix que descriu l’estat actual de la comunicació en el bosc del panorama convuls i cridaner en què està immersa la societat d’aquests dies. Tenim tanta agitació, tants moviments, que estem massa ocupats en el moment rere moment com per aixecar els ulls i anar a cercar l’origen dels mals.
És clar que no tot provindrà de la manca de diàleg entre nosaltres. Res té tant de poder com per crear per sí sol tanta trencadissa al seu pas. Però sí que pot suposar un potent incentiu per fabricar aquest vaivé desmesurat i foll per on sobrenedem.

Moltes vegades sentim parlar que nosaltres, tots (en teoria) humans, semblem parlar llenguatges diferents. I ja no cal anar a buscar en la maleïda Torre de Babel, sinó en el fet que els diversos estrats socials o professionals empren un argot propi, no basat en mots específics sinó en conductes encriptades, que ens allunya notablement els uns dels altres i els altres dels uns.

Aquestes últimes setmanes el tema ha pujat a la palestra perquè era una de les reivindicacions del moviment dels “indignats”. I en això potser sí que tenien raó.
Ells exemplificaven l’ús d’aquest proteccionisme entre treballadors del mateix ram majoritàriament en els rols dels polítics i dels empresaris.
Crec, però, que no es poden barrejar ambdós papers perquè res tenen a veure l’un amb l’altre. L’empresari hi té tant a perdre (ni més ni menys que la subsistència) o més (la culpabilitat d’haver de fer fora treballadors o carregar-se de per vida amb deutes i una reputació en dubte) que qualsevol dels seus assalariats; mentre que els polítics tenen un pecat addicional.
I aquest pecat és viure en un món a part que moltes vegades sembla no immiscir-se en absolut amb el dels simples i corrents mortals, tot i que en teoria la seva tasca és regular-lo mitjançant lleis i normes. Això no obstant, fa un temps que parlaments i congressos semblen haver-se ubicat dins d’un globus amb una atmosfera particular que evita que els seus ocupants hagin de sortir a cercar aire a la mundana superfície.

Tanmateix, no podem caure en l’error d’afirmar que aquest és un problema limitat estrictament a aquells que volem culpabilitzar. No, la comunicació ha esdevingut no només quelcom a millorar, sinó quelcom a arreglar; en general i en absolutament tots els dominis de l’escorça terrestre habitada.

Començant, naturalment, per nosaltres mateixos, a nivell individual.
Únicament cal meditar sobre les noves formes que tenim per formular el missatge i valorar en quin grau són idònies com a llenç per a la nostra expressió.
Per exemple, les xarxes socials tenen coses molt bones pel que fa a mantenir viu el contacte que d’altra manera s’hauria perdut o seria gairebé nul. Però l’escriptura exprés de mur a mur mai podrà substituir aquell cafè on sorgien mil i cap arguments, però que inesgotablement enfortien el múscul del parlar i l’escoltar.
Tant de bo que aquest Sant Joan que ara ve iniciï un estiu on tots trobem a través dels altres la nostra pròpia condició.

Dreceres

Després del breu recés de les eleccions municipals, avui ja tornem a tenir el mecanisme polític ubicat en la seva posició normal. Amb els càrrecs electes rumiant com reconduir la situació (en el cas ideal) o bé traient fum per exprimir el màxim benefici de la poltrona (l’experiència fa que haguem de comptar amb aquesta possibilitat).

Les places de les viles, a més, s’estan començant a buidar de la gent que s’hi aplegava per reclamar el que creien els seus drets. Hereus d’una desil·lusió que brolla de la deu de la incomunicació; persones fartes que el poder estigui tan aïllat que tingui unes cabòries que res tenen a veure amb les del poble pla.
Què n’haurà resultat, de tot plegat? Encara és aviat per dir-ho, però la percepció a hores d’ara és que els esdeveniments han evolucionat des dels titulars fins a acabar en l’anècdota; en aquella última pàgina dels diaris que resulta amable perquè solament retrata fets sense una transcendència que ens alteri gaire els plans.

Tinc ben assumida l’autoexigència decidida que cadascú ha de mostrar per aixecar la veu i esbombar la seva noció de justícia. És, més que un dret, una responsabilitat.
Partint d’aquí, però, valgui fer una reflexió crítica.

I és que si el joc que hem assumit és el democràtic (les altres possibilitats que tenim per a aquest sistema fan autèntica paüra), tots l’hem d’acceptar.
Es pot entendre perfectament el moviment dels “indignats”, però quina era l’alternativa que proclamaven? Si els polítics que tenim no donen la talla, l’únic que es pot fer és buscar noves cares que es presentin als comicis. Però des del moment que facin això, ja estaran participant de ple en la rua política de la que renegaven. És un cercle continu i de molt mal esquinçar.

A part que els acampats no han originat respostes (més enllà d’expressar el malestar que molts sentim), el moviment ha posat en dubte que es puguin resoldre les coses per la via que fa molts anys que s’està intentant transitar. I això potser no és la solució, ja que, per aquest signe, en una democràcia no sembla que pugui haver-hi altra revolució que els vots de signe contrari (o, fins i tot, la derrota d’un vot en blanc). I malament rai si abandonem aquest carril!
A més, pel que respecta les parts “no-polítiques” que han estat condemnades pels “indignats”, tampoc són sistemes tancats i bé es pot mirar d’intervenir-hi (no sense esforç, és cert) directament: si considerem que els bancs que tenim no són ètics, anem a cercar els ètics; i si som de l’opinió que els empresaris extorsionen el sistema, creem els líders que basteixin les empreses on demà vulguem treballar...

D’altra banda, un segon error que, al meu parer, s’està cometent amb el tema de les revoltes ciutadanes és que el moviment s’ha posicionat espontàniament en el rol de portaveu del poble. I això és molt pretensiós i pot contradir el principi bàsic de la lliure decisió.

Existeix molta gent que som conscients que alguns (potser la majoria) dels actes que els polítics fan per representar-nos ens avergonyeixen. Però segurament hi haurà els que voldran que el canvi necessari vagi en una direcció i els que l’hauran planejat cap a l’altra. I potser fins i tot apareixeran els que no volen canviar; o, encara més, els que pretendran que, si s’ha de canviar, sigui per a fer-ho petar tot (només cal veure els resultats electorals de Plataforma per Catalunya).

Per tant, molta sort als habitants de totes i cadascuna de les sales de Plens catalanes, tant als nous com als que repeteixen.
Tant de bo que el llegat que deixin siguin unes ciutats i uns pobles millors. Però, tal i com estan les coses, ja ens conformaríem amb què al final d’aquests quatre anys hagin aconseguit canviar-nos el xip fins a no caldre necessari imaginar-se dreceres; i solament repensar-nos el mateix camí...

Marca

L’art de l’opinió i de la manera que es donen les notícies té mecanismes realment peculiars.
Aquests últims dies mateix, n’ha aparegut un nou exemple amb tot l’afer dels cogombres pretesament assassins d’Alemanya. Que, tot i que era una informació seriosa i transcendent perquè hi ha hagut fins i tot morts involucrades, el tractament que se n’ha fet ha estat dantesc.
Primerament s’inicià l’enrenou per unes acusacions que es demostraren sense fonament, llavors van venir els desmentiments i finalment arribà l’estadi d’incertesa per mirar d’esbrinar d’on havien sorgit les famoses Escherichia Coli, tan minúscules com psicòpates.

Nosaltres, pel fet d’estar on estem, hem tingut l’oportunitat de seguir de primera mà la reacció de la premsa espanyola. I m’ha semblat una resposta força primària, radical. Com sempre que es toca la dignitat de la marca “Espanya”.
I és estrany, perquè de la forma que va el país i amb tots els problemes que té a sobre, sembla que a la gent se li hauria de remoure l’estómac per moltes altres coses abans que per una acusació preventiva d’un altre país.

És cert que els rumors poden haver suposat una pèrdua important per a la producció agrícola. I amb la càrrega que el camp ja ha de suportar de forma habitual, això és una molt mala noticia.
Però si l’alarma s’ha disparat sense mala intenció, en un estat d’alteració i urgència, simplement per identificar la nafra, es pot mig justificar.
A més, el fet que la topada hagi tingut lloc amb l’Alemanya d’Angela Merkel segurament també deu haver contribuït a augmentar la tensió. I és que quan el nou foc s’encengué, encara cuejaven els comentaris de la cancellera sobre el dret dels espanyols a fer més dies de vacances que els alemanys...

El tema en qüestió és que tothom prova de defensar allò amb el qual s’identifica de la millor manera possible. I això hauria d’ésser un dret bàsic i ha d’esdevenir obligatòriament quelcom positiu.
La pega és que hi ha aquells que confonen la defensa d’allò que és seu amb l’atac sistemàtic vers tot allò que ve de fora. I ara hi ha campanyes que parlen de replicar a Alemanya mitjançant el contraatac furibund per “venjar-se” de l’assumpte dels cogombres maleïts.

Quan estimes quelcom, mires de protegir-ho i de cuidar-ho, amb delit i dedicació; però en cap cas demostraràs aquest amor dedicant-te a malmetre les coses que li fan ombra. I és que aquesta actitud no et beneficiaria a tu ni als que veurien pertorbada la seva tranquil•litat per aquest motiu.
Per què, doncs, quan parlem de països sempre s’ha de parlar amb termes bèl•lics? Per què sempre s’ha d’apel•lar a un orgull malentès perquè l’afinitat d’alguns exclogui la dels altres?

Generalment, que alguns països es dediquin a carregar-se tot allò que els amenaça amb la comparació per fer bandera de les seves virtuts és simptomàtic de feblesa.
S’ha d’ésser constructiu. Al capdavall, el que compta no són realment els cogombres, ni tan sols els pebrots (per dir una hortalissa qualsevol a l’atzar). El que val la pena de debò és mantenir la dignitat necessària per aguantar una comparança amb uns actes previs que ens hagin tibat el cap per deixar-nos-el ben amunt.