Dreceres

Després del breu recés de les eleccions municipals, avui ja tornem a tenir el mecanisme polític ubicat en la seva posició normal. Amb els càrrecs electes rumiant com reconduir la situació (en el cas ideal) o bé traient fum per exprimir el màxim benefici de la poltrona (l’experiència fa que haguem de comptar amb aquesta possibilitat).

Les places de les viles, a més, s’estan començant a buidar de la gent que s’hi aplegava per reclamar el que creien els seus drets. Hereus d’una desil·lusió que brolla de la deu de la incomunicació; persones fartes que el poder estigui tan aïllat que tingui unes cabòries que res tenen a veure amb les del poble pla.
Què n’haurà resultat, de tot plegat? Encara és aviat per dir-ho, però la percepció a hores d’ara és que els esdeveniments han evolucionat des dels titulars fins a acabar en l’anècdota; en aquella última pàgina dels diaris que resulta amable perquè solament retrata fets sense una transcendència que ens alteri gaire els plans.

Tinc ben assumida l’autoexigència decidida que cadascú ha de mostrar per aixecar la veu i esbombar la seva noció de justícia. És, més que un dret, una responsabilitat.
Partint d’aquí, però, valgui fer una reflexió crítica.

I és que si el joc que hem assumit és el democràtic (les altres possibilitats que tenim per a aquest sistema fan autèntica paüra), tots l’hem d’acceptar.
Es pot entendre perfectament el moviment dels “indignats”, però quina era l’alternativa que proclamaven? Si els polítics que tenim no donen la talla, l’únic que es pot fer és buscar noves cares que es presentin als comicis. Però des del moment que facin això, ja estaran participant de ple en la rua política de la que renegaven. És un cercle continu i de molt mal esquinçar.

A part que els acampats no han originat respostes (més enllà d’expressar el malestar que molts sentim), el moviment ha posat en dubte que es puguin resoldre les coses per la via que fa molts anys que s’està intentant transitar. I això potser no és la solució, ja que, per aquest signe, en una democràcia no sembla que pugui haver-hi altra revolució que els vots de signe contrari (o, fins i tot, la derrota d’un vot en blanc). I malament rai si abandonem aquest carril!
A més, pel que respecta les parts “no-polítiques” que han estat condemnades pels “indignats”, tampoc són sistemes tancats i bé es pot mirar d’intervenir-hi (no sense esforç, és cert) directament: si considerem que els bancs que tenim no són ètics, anem a cercar els ètics; i si som de l’opinió que els empresaris extorsionen el sistema, creem els líders que basteixin les empreses on demà vulguem treballar...

D’altra banda, un segon error que, al meu parer, s’està cometent amb el tema de les revoltes ciutadanes és que el moviment s’ha posicionat espontàniament en el rol de portaveu del poble. I això és molt pretensiós i pot contradir el principi bàsic de la lliure decisió.

Existeix molta gent que som conscients que alguns (potser la majoria) dels actes que els polítics fan per representar-nos ens avergonyeixen. Però segurament hi haurà els que voldran que el canvi necessari vagi en una direcció i els que l’hauran planejat cap a l’altra. I potser fins i tot apareixeran els que no volen canviar; o, encara més, els que pretendran que, si s’ha de canviar, sigui per a fer-ho petar tot (només cal veure els resultats electorals de Plataforma per Catalunya).

Per tant, molta sort als habitants de totes i cadascuna de les sales de Plens catalanes, tant als nous com als que repeteixen.
Tant de bo que el llegat que deixin siguin unes ciutats i uns pobles millors. Però, tal i com estan les coses, ja ens conformaríem amb què al final d’aquests quatre anys hagin aconseguit canviar-nos el xip fins a no caldre necessari imaginar-se dreceres; i solament repensar-nos el mateix camí...