Individualitats

L’altre dia ens vam trobar amb (ironia on) la decepció majúscula de la baixa participació en les eleccions europees. Topàrem amb la desmotivació de la gent per anar a expressar-se. Una veritable llàstima (ironia off)…

Bé, la veritat és que això pot ser conseqüència directa de dos factors. El primer, que els polítics no han sabut engrescar-nos, no mereix cap mena de comentari, ja que veient l’esperpèntica campanya de tots plegats qualsevol paraula sobra. I un segon factor podria ser el de la individualització de la societat.

Que actualment tothom va una mica per lliure és un fet constatable. Segurament massa cabòries i preocupacions com per afegir a l’estat individual els maldecaps propis de la comunitat. Moltes decisions i moltes (o poques) accions en un temps empès per la pressa.

Aquest sentir que tendeix exponencialment a la individualitat ja comença ben aviat. Fins i tot ha modificat la manera que tenim de socialitzar-nos.
Avui els nens i adolescents es tanquen més que mai en el seu món aïllat, en un regne de llit i pantalla, presoners de la xarxa tramada per PlayStations, Wiis, Messengers o Facebooks. Estem més ben comunicats que mai a nivell global, però suspenem rotundament pel que fa a la comunicació interpersonal.
Els missatges, ja siguin SMS o apunts telemàtics, es construeixen a partir de mitges paraules, de mots amb lletres engolides pels segons. Les noves tècniques epistolars es basteix a partir d’emocions no-descrites, de veritats escarceres, d’interaccions esquinçades…

Encara sort que ara arriba la temporada en què el clima ens estira cap al carrer i contribueix a la nostra socialització real (substituint la virtual). A l’estiu tendim a ocupar platges, places, masos i terrasses per quedar amb tots aquells que durant el fred potser només ens n’havíem ocupat per agregar-los a alguna de les xarxes socials d’Internet.

I ara que ve Sant Joan la joia serà completa i l’apogeu, indescriptible. El foc donarà el tret de sortida oficial a l’estació retrobada i els petards despertaran la nostàlgia d’antics somnis de nits d’estiu que reclamen el dret a reviure.
Trobem, per fi, l’excusa definitiva per a fer un reset que recuperi moviments desacostumats. Vespres a la fresca, concerts, escapades espontànies, balls de festa major i hores donant voltes sota el microones de la calitja per quedar coberts de la crosta que ens ha d’arrastrar la rialla un bon temps.

És hora de deixar les tres ves dobles connectades amb la indiferència i anar a cercar el vertader entreteniment. Buscar mitjançant mirades en lloc de fer-ho amb comptes de correu electrònic i que el que hagi de quedar gravat ho faci sobre la memòria d’algú altre, no pas en un disc dur.
Estic convençut que aquest Sant Joan obrirà l’aixeta d’un gran estiu. Tant de bo ens doni moltes coses a explicar, ni que sigui a través de lletres desordenades en SMS inconcrets.

Progrés estàtic

Els nostres paisatges estan canviant, i ens hi hem d’acostumar. A mida que el present tiba la corda tot expandint-se cap al futur, sorgeixen una sèrie d’alteracions pintades amb cromatismes desacostumats.
I no parlo en clau metafòrica (que també), sinó que en referir-me a paisatges vaig precisament a això, a les transformacions que els nostres camps, turons i prats estan patint. Concretament, a les causades per un motiu ben particular.
Ho tenim ben a prop, només cal sortir de Montblanc en direcció a Tàrrega per trobar una diferència notable respecte a fa pocs anys. A banda i banda de carretera, monumentals aerogeneradors ens veuen passar.

És clar que hem d’aconseguir l’electricitat d’alguna manera, però potser s’està obviant un debat que fóra necessari haver encetat abans de començar a actuar, a implantar; molts cops sense solta ni volta.
El tema de l’energia ha estat històricament controvertit. De fet, algunes mogudes sonades i perillosos enfrontaments entre superpotències han estat encesos per assumptes que hi estan vinculats. Però actualment fa l’efecte com si una part de la discussió estigués ben vista d’avantmà mentre que l’altra part fos tabú, condemnada sistemàticament pel judici previ d’aquells que creuen tenir una veritat absoluta.
Per exemple, per què no s’està fent una deliberació seriosa, en termes i amb arguments científics, de l’opció nuclear i, en canvi, altres mètodes duen una etiqueta d’“energia verda” que els tapa qualssevol de les mancances i els beneeix?

Aquests dies la possible pròrroga d’explotació de la central nuclear de Santa Maria de Garoña ens dóna una nova excusa per a parlar-ne.
No vull postular-me com a defensor de l’energia nuclear, ja que no és la panacea, naturalment; però el que tampoc m’agrada és ésser espectador d’una manipulació com la que s’està duent a terme en aquest àmbit. S’està bastint un debat a partir de tòpics i d’una preocupant manca de criteri propi, tant per part de molts dels que hi tenen quelcom a decidir com pel que fa a la societat en general.

L’origen nuclear té com a principal inconvenient la disposició final dels residus radioactius produïts en les centrals. Haver de tenir sota custòdia elements de rebuig amb períodes de semidesintegració tan elevats és, certament, una gran responsabilitat i suposa un preu elevat.
En contraprestació, l’anàlisi de cicle de vida del producte obtingut resulta quasi òptim en termes de CO2 equivalent (uns 7,8 g CO2-Eq/kWh electricitat), fet que tira per terra la convicció inicial de molta gent que es tracta de quelcom intrínsicament danyí.

A més, la realitat és que, avui per avui, aquesta font produeix aproximadament un 20% de l’electricitat consumida a Espanya i del mix energètic global espanyol.
Quina és l’alternativa? I, si la tenim, hi ha algun pla que la recolzi? O és senzillament anar omplint el territori de molins de vent fins que es trobi una sortida coherent?

I és que és lògic que es qüestioni l’energia eòlica, també. En primer lloc, perquè actualment aquesta s’obté d’aerogeneradors amb baixos rendiments; quan s’aconsegueixi tenir-los més perfeccionats, potser serà ja tard i tindrem els camps infestats d’aparells ineficients amb els quals ens haurem gastat el pressupost destinat al canvi de model energètic. A més, quants quilòmetres de paratges naturals s’han hagut i s’hauran de disfressar per tenir els quilovats equivalents als obtinguts diàriament per una sola central nuclear? quanta contaminació visual? Quants ocells morts per les pales d’aquell ferro girant veloç?

Molts interrogants. Ara bé, cal que ens hi posem i, meditadament i amb cautela, fem una llista de pros i contres de l’energia eòlica, de la nuclear i de qualsevol alternativa, que serà benvinguda. Sense prejudicis ni coaccions.
No es tracta de ser pro-nuclear ni de creure que alabant l’eòlica incondicionalment serem més protectors de la natura. Primer de tot, es tracta de construir una opinió, tractar les diverses posicions per igual i, si no és massa demanar, engreixar la maquinària de la I+D per ser capaços d’ampliar de mica en mica la llista de possibilitats.

Si continuem simplement anant fent com fins ara, d’aquí a uns anys serem tots molt ecologistes, però a l’ombra de molins brillants, bufant desesperadament com nous Quixots per apropar-nos a un progrés estàtic i immerescut.
Neo-Quixots resant amb fe perquè apareguin els gegants. Però, definitivament, qui no busca amb èmfasi la bogeria mai potser serà del tot un boig.

Desemparats

Les victòries del Barça estan molt bé. Primer pel valor esportiu en si i, alhora, perquè aixequen la moral a molta gent d’aquest país. I això falta que ens fa.
Llàstima, però (la prova que hi ha com a mínim dos tipus de persones és que sempre hi ha algú que crea algun però), de les actuacions incíviques que alguns brètols van argumentar en la celebració del títol de l’equip culé. Els incidents, principalment a Barcelona però també a Valls, amb cotxes cremats inclosos, van ésser de consideració.

Les conseqüències de tot això encara cuegen. I és que, a part del típic partit de ping-pong que en aquests casos s’acostuma a fer amb les responsabilitats (la pilota, si pot ser, sempre al camp de l’altre), un bon grup de gent implicada ha presentat denúncia contra els Mossos d’Esquadra pels danys físics que aquests presumptament els els havien infligit durant la nit del vint-i-set de maig.
Com a mínim sembla a ser que ja hi ha quatre denúncies presentades en ferm, algunes d’elles per lesions oculars causades segons asseguren per pilotes de goma llançades per un grup d’antiavalots; i algunes fonts apunten que aquestes podrien no ser les úniques reclamacions efectuades per l’actuació policial.

El fonament d’aquestes reivindicacions és que, segons alguns testimonis, el cos de seguretat no respectà la normativa exigible. Tot pot ser. Però permetin-me que em faci meu el càrrec d’advocat del diable...

Quines són les causes que la nostra policia acumuli tantes acusacions en tant poc temps? La primera explicació és que realment hi hagi una mala praxi tan generalitzada que els episodis es succeeixin.
La segona, és que es tracti d’una alarmant pèrdua de confiança de la societat respecte a aquells que l’haurien de protegir. Quan els rumors es fan tan forts que criden a la malfiança, creixen com bolets les veus d’aquells que creuen que el victimisme també és un dret.

Sigui quina sigui la resposta, seria d’agrair (tant pels professionals dels Mossos d’Esquadra com per la pròpia societat) un aclariment clar i contundent per part dels estaments superiors de tots aquests expedients oberts.
La conselleria d’Interior, amb el senyor Saura al capdavant, no ha sabut donar una imatge que contribuís a tallar el problema. Més aviat els han caigut encenalls de les butxaques cada cop que han intentat apagar algun foc.

Sincerament, la imatge que em ve al cap és la d’algú que ha de respondre per uns fills no desitjats que li fan més nosa que amor li desperten. La d’uns fills desemparats que no saben sota quines faldilles amagar-se perquè són conscients que davant del més mínim rumor els mancarà la mà que els salvi d’una inquisició contundent i sense aturador.
Potser és perquè la imatge d’aquest polític que ara els mana havia anat sempre associada (per voluntat pròpia) als moviments anti (antiglobalització, antisistema, antipropietat privada-per-tot-allò-que-no-sigui-meu, antipenalització-de-quasi-tot-el-penalitzable...); i ja se sap que entre aquests grups la tasca policial no és precisament gaire admirada.

La moralitat de l’afer és que possiblement la individualitat que guia els temps que corren fa que desemparem coses i persones amb qui es pressuposa que hauríem d’establir un vincle fort i impermutable. Coses i persones que hauríem de Guiar i tutoritzar.
Avui, però, ens topem constantment amb fotografies de caps que abandonen els treballadors quan la pendent del benefici topa amb un punt d’inflexió, amics desatenent parents quan no hi ha interessos entremig o pares que descuren els fills perquè únicament l’escola carregui amb el llast de la desgana d’un futur que fan que sempre sigui demà.

D’aquesta manera, quan presenciem un cara a cara entre Mossos i manifestants potser estem assistint a la metàfora d’un camp de batalla on dos es barallen i qui ha començat la gresca s’amaga vilment.

Uns (Mossos), resten inermes perquè estan duent a terme una acció que ells creuen un bé, però que qui l’hauria d’aplaudir la penalitza amb una sonora no-resposta, deixant la seva tasca en un interrogant i una completa desmotivació.
Els altres (manifestants), han estat abocats a la lluita per promeses inconcretes o incomplertes d’aquells que saben parlar més que actuar o respondre, de manera que la reclamació és a vegades la manera més directa de saber si existia el dret.
Al capdavall, però, tots estem ben desemparats.

Expectatives i percepcions

Els autors Parasuraman, Berry i Zeithmal van proposar l’any 1988 en el seu llibre “Qualitat total en la gestió de serveis” un mètode teòric d’avaluació de la satisfacció dels serveis anomenat SERVQUAL.
A grans trets, un dels fonaments d’aquest model és partir de la premissa que la qualitat depèn de la discrepància entre les expectatives i les percepcions dels usuaris. És a dir, el client estarà més satisfet si les seves percepcions sobre el servei rebut superen les expectatives que prèviament s’havia format.

Ara bé, la relació entre satisfacció i percepció no sempre és lineal.
Quan conflueixen unes especials circumstàncies, com ara un “factor sorpresa” que el client ni s’havia imaginat o bé que aquest esperi que la qualitat sigui baixa, una petita millora provocarà un augment de la satisfacció desmesurat respecte el mèrit. De la mateixa manera, si aquest canvi no s’acaba donant no es produirà insatisfacció.
D’altra banda, en alguns aspectes del servei es té tan assumit que quelcom passarà que un minúscul decreixement causarà irremeiablement un augment exponencial de la insatisfacció.

Estic convençut que la ministra d’Economia i Hisenda, la senyora Elena Salgado, és una devota seguidora de les tesis de Parasuraman i companyia. Això explicaria les declaracions que va fer la setmana passada dient que el 2009 Espanya no arribarà als cinc milions de parats.
Tenint en compte que fa uns mesos semblava impossible arribar als quatre milions, dir això no és precisament inventar-se la sopa d’all. Però si hem de fer una lectura profunda d’aquestes paraules (aquesta gent tan preparada bé es mereix que el poble pla fem l’esforç de cercar l’objectiu profund que les seves ments privilegiades donen a tot allò que fan), probablement el que està fent és mirar de rebaixar les expectatives perquè no hi hagi (tanta) insatisfacció.

Tanmateix, hem arribat a un punt que qualsevol intent és segurament banal. I és que els últims esdeveniments han causat que sigui necessària una reformulació de la correlació satisfacció-percepció.
Realment, les nostres expectatives estan, d’un temps ençà, sota mínims. Sobretot en l’àmbit de les coses que més directament ens toquen, com ara el treball, els diners o fins i tot aquest estat del benestar que ens havien promès que seria perenne.

Avui, amb poca cosa ens alegren. Això és així fins a tal punt que solament cal que no arribi res més de dolent perquè ens sentim afortunats. Només això, res; i prou.
El punt negatiu d’aquesta situació és que fluïm en un passotisme generalitzat. Aquest ben bé podria ésser un altre dels trencament de la normalitat (linealitat) que defensava Parasuraman: quan les expectatives no són baixes sinó zero, no hi haurà en absolut satisfacció.

Afortunadament, sempre ens quedaran aquells ornaments que podem enramar a la branca central de la vida perquè li donin color. Motius secundaris que fem principals.
I és que hi ha percepcions pures, independents d’expectatives i que posem al sol perquè quedin colrades de satisfacció.

Meduses amb nata

Aquest no és temps encara de sortir de nit amb màniga curta. D’això no n’hi ha dubte. De fet, ni ella mateixa ho dubtava. Però conscientment va decidir enfrontar-se en inferioritat de condicions a la fosca de maig.
De fet, ho necessitava. Li era imprescindible. Havia de trobar-se cara a cara amb la nit per mirar de percebre en aquelles tonalitats de fosc alguna ombra, un interrogant, un copet a l’esquena…
De fet, només cercava un fet…

Es pot dir que el que perseguia era l’oblit de la no-memòria, ni més ni menys.
És cert que portava ja bastant de temps perduda, tant que li feia la sensació que aquest era ja el seu estat natural. Però, de tant en tant, una ullada d’orgull la retornava a la lluita, a creure que la rehabilitació era imprescindible.
Ara, només li faltava pensar que aquesta era també possible encara. I trobar un camí.

El seu mal era que no recordava el procediment per somiar. Feia dies que el guionista de les seves fases REM s’havia declarat en vaga. O potser era que aquest es veia incapaç de conduir un cabal tan valuós al menyspreu d’un fons perdut.
Les seves pre-matinades no li dibuixaven cavalls voladors, ni passes que cobrien quilòmetres, ni pingüins cambrers, ni cançons d’estrofa imprecisa, ni nenes psicòpates perseguint llops amb caputxa, ni terres de gent bondadosa, ni meduses amb nata… ni totes aquelles coses tan fantàsticament reals que abans acostumaven a habitar els seus estats onírics.
Les nits restaven indiferenciades, una darrere de l’altra. L’únic benefici era la inoperància que ofrenaven. Embolcallada en la seva flonja ineptitud no existia l’obligació de pensar.

Precisament per això no va dubtar a sortir al carrer per encarar-se amb la Lluna. Ella, que tants cops l’havia aconsellat o donat ales, potser aconseguiria retornar-la al bon camí amb la seva claror.
Mentre anava turó amunt, cercant la llunyania suficient respecte la ciutat perquè les coses terrenals no la privessin d’un contacte ple amb el firmament, pensava en tots els moments que s’havien extraviat entre una nit qualsevol i el matí següent: il·lusions daurades, idees preferents, solucions tan mal·leables que semblava impossible que s’haguessin quedat embossades en el conducte del propòsit, paraules entrenades que no havien acabat entrant al terreny de joc…

I a la fi, en el punt més alt de la zona, va trobar-se amb l’amiga Lluna, amb aspecte de portar-la esperant tota una vida. Lluïa la seva fesomia plena, conscient que l’ocasió bé s’ho valia i que havia de mostrar-se en tota l’esplendor.
Però la seva va ésser una conversa callada, sense veu ni vot, inoperant i abatuda. Ella es quedà mirant amb respecte aquella massa majestuosa que presidia el cel i orquestrava el cor d’estrelles, però tota l’harmonia que ofrenava a aquell estol de lluminàries quedava en entredit quan es tractava de compondre una resposta per a ella.
Aquella nit no va veure en la Lluna la cara de cap possible enamorat, ni s’hi va projectar cap projecte; ni tan sols va respirar-hi la més mínima alenada d’inspiració.

Només va trobar un satèl·lit eixut. Un satèl·lit eixut i mut orbitant al voltant de la desídia.

De tornada a casa, sanglotant transcendència, pensava (maleït costum!) i desesperava (desesperació, benaurada amiga íntima!). Que dura es torna una vida sense objectius... ! que fosc, un passeig a través d’un túnel…!
Els carrers deserts veien passar una ombra i, segons com queia la llum del fanal, fins i tot la persona associada.

Fins que, al capdavall, en el reflex d’un aparador va trobar el més semblant a una resposta: hi va veure la seva cara amb un mig somriure d’expectativa i va comprendre que la Lluna estava massa sol·licitada com per fer cas a totes les ànimes esgarriades. Va veure que ella mateixa s’hauria de guanyar el perdó!
Aquell vidre contenia tot l’univers que li havia d’interessar, ella i el seu entorn. Calia que tornés a creure’s la musa d’aquella poesia que rima amb la vida.

També queda l’opció que d’aquí a una estona es desperti i celebri que tota aquesta història ha estat només un malson; o bé amb satisfacció la rellegeix i se n’adona que està escrita en temps passat... i que el present tot ho cura.