Desemparats

Les victòries del Barça estan molt bé. Primer pel valor esportiu en si i, alhora, perquè aixequen la moral a molta gent d’aquest país. I això falta que ens fa.
Llàstima, però (la prova que hi ha com a mínim dos tipus de persones és que sempre hi ha algú que crea algun però), de les actuacions incíviques que alguns brètols van argumentar en la celebració del títol de l’equip culé. Els incidents, principalment a Barcelona però també a Valls, amb cotxes cremats inclosos, van ésser de consideració.

Les conseqüències de tot això encara cuegen. I és que, a part del típic partit de ping-pong que en aquests casos s’acostuma a fer amb les responsabilitats (la pilota, si pot ser, sempre al camp de l’altre), un bon grup de gent implicada ha presentat denúncia contra els Mossos d’Esquadra pels danys físics que aquests presumptament els els havien infligit durant la nit del vint-i-set de maig.
Com a mínim sembla a ser que ja hi ha quatre denúncies presentades en ferm, algunes d’elles per lesions oculars causades segons asseguren per pilotes de goma llançades per un grup d’antiavalots; i algunes fonts apunten que aquestes podrien no ser les úniques reclamacions efectuades per l’actuació policial.

El fonament d’aquestes reivindicacions és que, segons alguns testimonis, el cos de seguretat no respectà la normativa exigible. Tot pot ser. Però permetin-me que em faci meu el càrrec d’advocat del diable...

Quines són les causes que la nostra policia acumuli tantes acusacions en tant poc temps? La primera explicació és que realment hi hagi una mala praxi tan generalitzada que els episodis es succeeixin.
La segona, és que es tracti d’una alarmant pèrdua de confiança de la societat respecte a aquells que l’haurien de protegir. Quan els rumors es fan tan forts que criden a la malfiança, creixen com bolets les veus d’aquells que creuen que el victimisme també és un dret.

Sigui quina sigui la resposta, seria d’agrair (tant pels professionals dels Mossos d’Esquadra com per la pròpia societat) un aclariment clar i contundent per part dels estaments superiors de tots aquests expedients oberts.
La conselleria d’Interior, amb el senyor Saura al capdavant, no ha sabut donar una imatge que contribuís a tallar el problema. Més aviat els han caigut encenalls de les butxaques cada cop que han intentat apagar algun foc.

Sincerament, la imatge que em ve al cap és la d’algú que ha de respondre per uns fills no desitjats que li fan més nosa que amor li desperten. La d’uns fills desemparats que no saben sota quines faldilles amagar-se perquè són conscients que davant del més mínim rumor els mancarà la mà que els salvi d’una inquisició contundent i sense aturador.
Potser és perquè la imatge d’aquest polític que ara els mana havia anat sempre associada (per voluntat pròpia) als moviments anti (antiglobalització, antisistema, antipropietat privada-per-tot-allò-que-no-sigui-meu, antipenalització-de-quasi-tot-el-penalitzable...); i ja se sap que entre aquests grups la tasca policial no és precisament gaire admirada.

La moralitat de l’afer és que possiblement la individualitat que guia els temps que corren fa que desemparem coses i persones amb qui es pressuposa que hauríem d’establir un vincle fort i impermutable. Coses i persones que hauríem de Guiar i tutoritzar.
Avui, però, ens topem constantment amb fotografies de caps que abandonen els treballadors quan la pendent del benefici topa amb un punt d’inflexió, amics desatenent parents quan no hi ha interessos entremig o pares que descuren els fills perquè únicament l’escola carregui amb el llast de la desgana d’un futur que fan que sempre sigui demà.

D’aquesta manera, quan presenciem un cara a cara entre Mossos i manifestants potser estem assistint a la metàfora d’un camp de batalla on dos es barallen i qui ha començat la gresca s’amaga vilment.

Uns (Mossos), resten inermes perquè estan duent a terme una acció que ells creuen un bé, però que qui l’hauria d’aplaudir la penalitza amb una sonora no-resposta, deixant la seva tasca en un interrogant i una completa desmotivació.
Els altres (manifestants), han estat abocats a la lluita per promeses inconcretes o incomplertes d’aquells que saben parlar més que actuar o respondre, de manera que la reclamació és a vegades la manera més directa de saber si existia el dret.
Al capdavall, però, tots estem ben desemparats.