Selecció natural

Aquests dies estem commemorant el segon centenari del naixement de Charles Darwin, un home que va dibuixar un punt i a part en el pensament científic que ha permès reprendre el fil de molts temes pendents.
La seva teoria de l’evolució va ser clau, en el moment d’aparèixer i encara ara, per mirar de resoldre una de les preguntes cabdals de la filosofia universal: “d’on venim?”. Però, a més, ens podem recolzar en els seus postulats per seguir la pista de temes de caire antropològic (o profètic) com ara “cap a on anem?”.

A grans trets (que dirien en un western), aquesta teoria darwiniana concep l’evolució com el fet que els individus millor preparats són els que acaben tenint més descendència, cosa que du que la genètica de l’espècie es vagi modificant a partir de la introducció de les característiques diferencials d’aquests. Per exemple, les girafes de coll més alt tenien avantatges a l’hora d’alimentar-se i, per tant, van deixar més descendents que les de coll més curt, avançant l’espècie cap a la consolidació majoritària d’aquesta peculiaritat fisiològica.
Aquesta hipòtesi fou contraposada amb la que el francès Lamarck proposà sobre l’herència dels caràcters adquirits. Així, segons aquest altre plantejament, les successives generacions de girafes haurien augmentat la llargada del seu coll a base d’exercitar-lo menjant-se les fulles de les branques més altes.
Tot i que Darwin no ho va arribar a saber mai, en Gregor Mendel, contemporani seu, li va donar bona part de raó amb el que resultarien ésser els fonaments d’una part clau de la ciència, la genètica.

És bo que aprenguem de les contribucions que dones i homes que ens precedeixen a la història de la humanitat ens han deixat en forma d’idees. I aquesta de l’evolució n’és indubtablement una.
A part de la vessant naturalista, els ensenyaments de Darwin es poden prendre perfectament per atacar problemes que avui ens són familiars. Quines opcions tenim, per exemple, a l’hora d’afrontar aquesta crisi salvatge que ara ens assetja? Doncs evolució! Tones i tones d’evolució!
Quan inexorablement arriba a la fi el sistema emprat fins aquell moment per a la subsistència, és hora de cercar alternatives. Sobretot en el cas de l’estat espanyol, on no es sabia fer res a part de marejar el totxo. Ara, per tant, toca inventar; i les bones idees que puguin nàixer seran justament les que romandran. Evolució pura, en aquest cas econòmica.

Vam aconseguir viure en un estat que ens venien com el d’un benestar perpètuament perdurable. Però les seves credencials, com s’ha comprovat, eren fràgils, bastides en certa manera sobre el fet que abans de la crescuda desmesurada érem un dels països considerats “pobres”, on la mà d’obra era relativament barata i el marge de creixement, notable.
Ara que el primer impuls ja és història, cal agafar de nou carrera si volem saltar més alt. I això passa per dues opcions: la primera és retrocedir, tornar a produir “coses més barates que els demés” i reacomodar-se en una situació de cinturó estret, cosa que no sé si tothom acceptarà; l’alternativa és innovar, maquinar, fabricar coses “noves” i obrir mercats.

Un altre dels grans genis que ha regalat la humanitat, Albert Einstein, també es va pronunciar sobre aquest tema amb uns termes semblants: “No pretenguem que les coses canviïn si sempre fem el mateix. La crisi és la millor benedicció que pot succeir-li a persones i països, perquè la crisi porta progressos. La creativitat neix de l’angoixa, de la mateixa manera que el dia neix de la nit fosca. És en la crisi on neix la inventiva, els descobriments i les grans estratègies”.

Per tant, val la pena que obrim els sentits i ens deixem aconsellar per les paraules de les ments des d’on sabem segur que han brollat grans pensaments. De sermonejadors n’hi ha molts; acreditats, però, no tants.
Si no actuem aviat, Darwin no ens profetitza mitjançant els mots de la seva selecció natural un missatge gaire encoratjador (els millors són els únics que perviuen…). Ara bé, tampoc Einstein ens ho pinta amb les seves paraules gaire més amable: “La veritable crisi és la crisi de la incompetència”.

Ètica, moralitat i dubte

Darrerament han anat sorgint nombroses discrepàncies en un grapat d’aquells grans dilemes universals que romanen latents fins que, puntualment, de tant en tant van traient el cap.
No sé si ha estat per culpa d’aquesta crisi hilarant que ens està afectant de tal manera que magnifica qualsevol debat, però el cert és que han renascut bona part d’aquells enfrontaments inacabables que difícilment mai resoldrem.

Des del famós cara a cara (o paraxocs a paraxocs) entre autobusos laics i cristians, s’han revifat amb nova força arguments per a la confrontació tals com la fe, l’ús de mètodes anticonceptius o l’avortament.
I això que l’experiència de segles immersos en aquesta mena de diàlegs ja ens hauria d’haver ensenyat que trobar una resposta definitiva és una quimera. No hi ha cap contesta amb l’energia necessària per matar els interrogants colossals.

Sobre l’ètica, idealment, només n’haurien de parlar grans experts en el tema a tractar, capaços de posar punts rutilantment fixes per graduar què hauria d’ésser acceptable i què no. Però això és molt difícil. Complicat trobar entesos veritablement independents de qualsevol creença que no sigui la científica i complicat trobar qui rebi els informes sense prejudici i sense ganes de matisar.
De la mateixa manera, sobre la moralitat possiblement ningú hauria de tenir el dret d’opinar-ne; simplement bastir-ne una de pròpia a partir de coneixements, moments viscuts i la capacitat de raonar abstractament sobre situacions que tant de bo mai haguem de viure.
Trobarem un grapat d’ideologies i religions que ens oferiran packs complerts d’ètica i moralitat prefabricades; la gràcia està en recollir-ne tan sols, si ens interessa, els aspectes que ens facin el pes entre tantes doctrines i sub-doctrines.

Actualment sembla que hi hagi una ànsia alliçonadora. Fins i tot la “teoria laica” que des de molts estaments s’està promovent ha esdevingut, a la fi, gairebé una pseudo-religió per si mateixa, que exigeix als que l’acullen una doctrina de fe i de pregonament.

Ara bé, que les grans preguntes tinguin respostes esmunyedisses no vol dir pas que s’hagin d’abandonar. De tot el que un vol es pot aprendre. Un diàleg seriós sempre és profitós.
D’altra banda, no és el mateix no abraçar cap solució que abraçar-les totes. I és que últimament sembla que sigui això el que s’està fent. Els ciutadans, desconcertats per tant de crit, estan perdent el fil del debat i acaben donant-ho quasi tot per bo.

Utilitzaré per exemplificar aquest fet un cas que aquests darrers dies ha sortit als medis de comunicació, el d’un jove transsexual que viu a Barcelona i que espera bessons.
Fa uns quants anys vam rebre amb curiositat les imatges del nord-americà Thomas Beatie, el primer home embarassat gràcies al fet que en el procés de canvi de sexe havia conservat els genitals femenins amb els quals havia nascut. I ara en Rubén Noé encara ens fa més pròxim el cas.
No vull entrar a fer valoracions ni judicis del cas (no sóc ni en Rubén ni cap dels especialistes que han donat llum verda al seu desig), però a mi em serveix per mostrar aquest voler abastar-ho tot de la societat actual. I és que em sobta profundament que s’uneixi en un mateix individu la voluntat de ser vist per fi pel món com l’home que sempre s’havia sentit, amb tot l’esforç que això de ben segur li deu haver comportat, i, alhora, l’anhel de ser mare.

Avui tothom opina i, el que es pitjor, tothom diu tenir la raó. La saturació du, al capdavall, que s’entrevegi qualsevol dels grans raonaments com a estèril. Això provoca que, farts de discussió i plens de raonaments que asseguren ser els certs, diguem sí a tot.

L’ètica o la moralitat no són termes abstractes, sinó realitats que tots tenim completament interioritzades. El mèrit és deixar que prevalguin sobre les influències externes que ens entaforen amb culleres de fusta.
Amb la premissa que l’home és bo per naturalesa, així tot hauria d’anar la mar de bé.

Farts d'herois comestibles

Dissabte va transcendir la nova del delicat estat de salut de Vicenç Ferrer. Tot i que el projecte que amb els anys ha anat bastint a l’Índia és tan sòlid que ja pot caminar sol, sempre és de lamentar que sotragui la vida d’una persona valenta capaç de lluitar de tal manera per uns ideals i que prova sense defallir de donar recursos als que n’estan mancats.

La nostra és una societat que necessita herois. De males notícies n’estem saturats; i a aquestes lamentablement només els prenen el protagonisme els personatges de fosques intencions que campen pels llocs d’honor d’informacions i rumors.
Amb aquesta intenció i de bona fe, de tant en tant conduïm individus amb més o menys mèrits a l’altar del reconeixement. És fantàstic poder per fi alabar algú i tant de bo que n’hi hagués més que ens servissin com a model als demés.
Lamentablement, moltes de les persones dignes d’ésser conegudes romanen en l’ostracisme. Algunes per culpa de les enveges o de rancors, altres per culpa de modèsties desconsideradament considerades i encara unes terceres a causa de la fugacitat dels bons moments.

I és que els mals instants i els comportaments deshumanitzats són com grans roques, l’impacte de les quals ens ataca amb una violència desmesurada que per força ens reclama l’atenció. La bona notícia, però, és que ens continuen sorprenent, i això ha de voler significar per força que de moment ens neguem a acostumar-nos-hi.
En canvi, els motius per a l’esperança són considerats anècdotes. La brisa fresca que ens alegra un matí d’estiu provocarà que esbossem un somriure d’agraïment, però a aquesta no li dedicarem ni una mil·lèsima part de l’atenció que dedicaríem a un hipotètic vent huracanat que tirés coses per terra.
Costa treure un bon titular de quelcom que no convidi necessàriament al pessimisme.

Però quins són els trets que enganxen una persona a la gemma d’aquell dit que senyala a qui hem nomenat protagonista? Què ha de complir algú per ser així considerat? Quin currículum ha d’assegurar?
De la mateixa manera que els diaris busquen catalans/es del segle o vallencs/ques de l’any (i algun barem més o menys científico-emocional deuen haver establert), tots hauríem de tenir normativitzats uns criteris fixes per buscar els nostres personals herois i rendir-los el tribut que es mereixen.
I no cal externalitzar la nostra admiració, ni tan sols muntar arran del nostre ego un altar des d’on ofrenar un respecte incondicional; hauria de ser suficient en prendre exemple de les actituds que ens atrauen i mirar de calcar-ne els fragments que contemplem que podrien canviar quelcom per projectar-los després. Simplement (fins i tot) això.

Ens podem emmirallar en el voluntari empès per la bona intenció, en l’amic que “salva” la vida dels seus amics a base de petits detalls, en la noia que s’apunta en una llibreta les bones obres que fa i que es desespera quan es creua amb una pàgina en blanc, en qualsevol que ha plorat una pena estrangera, en qui multiplica somriures per acompanyar a aquells que algun cop els ha plogut solitud, en els pares i familiars que tan bé ens han cuidat, en l’home que munta des dels fonaments una sortida d’emergència a l’Índia… només cal saber buscar i, sobretot, saber trobar.

Al capdavall, deu ser que estem farts d’herois comestibles; herois d’entremès, embolicats en cel·lofana a l’aparador de la veu pública que un cop han satisfet la nostra fam d’admiració són digerits en el punt sense retorn de l’oblit.
Els herois que realment ens marquen no són els que serveixen per matar la gana, sinó aquells que ens ajuden a descobrir que aquesta pot ésser quelcom positiu si es tracta de compartir l’aliment.

Útil

Els darrers mesos se li han fet estranyament feixucs. Ha esdevingut un sedentarisme forçós que li ha trastocat completament el panorama del seu món.
I li ha hagut de passar a ell. Precisament a ell, que sempre havia estat animós de mena, buscant-se més feines de les que racionalment podia abastar o presentant-se voluntari a qualssevol mogudes.

Així li pagaven. Com una broma perversa de la rutina, com una deserció vergonyosa d’un temps que es venjava i havia pitjat el botó que alentia el panorama fins a extrems realment exasperants…
El despertador s’havia declarat en vaga, per no ser menys. Massa anys ressonant, ja. Des del dia després que un cap amb cara de pomes agres l’havia cridat al despatx i, amb una lliçó prèvia que es podia estalviar sobre les tendències actuals de la macroeconomia, li havia donat la quitança, cap so trencava el son a primera hora del matí.

Tampoc no calia, però. La consciència ressonava com la campana més poderosa. La ment cercava respostes a preguntes que resultaven encara menys evidents. No hi havia nit sense l’atac implacable de cent interrogants o mil silencis colpint directament les parets del cervell. L’ansietat tocava les hores; cada quart n’era l’avís que un present desaprofitat anava estripant projectes que mai serien. De totes maneres, era impossible dormir.

Cada migdia posava les notícies. No li servien per altra cosa que per extrapolar la seva situació en els rostres d’una infinitat d’homes i dones.
Els presentadors parlaven d’una circumstància límit, però des de les pantalles el gris no era tan fosc. Entremig, hi havia el maquillatge de polítics matisant-ne l’efecte i la subtilesa de les xafarderies o el futbol que ajudaven a fer més mengívol (invisible) el tràngol.

Només els que s’hi trobaven sabien reconèixer en els ulls de l’altre la bogeria d’una espera sense data de caducitat. Segurament n’hi ha que estan pitjor que ell, segurament, però l’infern és massa fosc per voler ser tan primmirat d’identificar-hi detalls.

I la seva perspectiva observa contínuament un gir de tres-cents seixanta graus. Busca quelcom, no sap ben bé què. Tant de bo la força l’acompanyi el dia que per fi vegi la diana, un objectiu per recuperar la lluita.

Mentrestant, haurà de retenir l’única meta que l’avui li ofereix. I ho pensa fer com si li anés la vida amb l’empresa.
Des del banc de la plaça estant veu la gent passar, sota el prisma d’aquest dilluns a l’atur. La jubilada xerraire, el poeta enganxat al seu bloc, l’anar i venir de l’indecís, el jove absort, l’alimentadora de coloms, carros de compra, colles de joves cool, l’immigrant curiós, l’home del bastó sempre ben vestit…

Però, sobretot, ell es fixa en el manobre que fa els darrers retocs al mur interior de l’edifici que estan construint al davant.
El treball d’aquell home serà el seu treball; la suor, la seva suor; cadascun dels seus errors, un petit fracàs; de cada assentiment en naixerà un somriure que acollirà com a propi… La derrota definitiva sobrevindrà quan perdi la il·lusió en la tasca de les altres persones. I resa per creuar-se aviat amb qui sigui, com ell, capaç de valorar les persones que poden ésser útils a aquesta societat.

Desistir

A l’hora d’escriure aquest article encara no hi ha una resolució definitiva sobre els comicis bascos. El poble hi va dir la seva, però com sempre l’última paraula ha de ser dels polítics i dels seus tractes.

És veritat que hem de comptar que en unes eleccions hi ha dues votacions, i la que realment val és la que té lloc en el parlament entre els que s’han guanyat l’honor d’entrar-hi. Prèviament, els ciutadans haurem triat “només” a qui donem el passaport per ser en el punt decisiu en l’instant adequat.

Per tant, ens queda una mica més de xou abans de saber qui serà el proper lehendakari i amb quins suports comptarà. Prèviament a això, probablement haurem de sentir encara uns quants nous retrets i veure algun candidat traient pit just abans d’agenollar-se i dir sí a qualsevol cosa que li vulguin bescanviar per una dosi de poder.

L’assumpte és cabdal, no solament per a Euskal Herria sinó per a la totalitat del territori espanyol.
Les dues opcions que a hores d’ara semblen més probables proposen una ruptura evident. Si hi ha un govern continuista i nacionalista, els dos partits majoritaris a Madrid s’obstinaran tal i com han fet durant la campanya que és una situació poc normalitzada que mantindrà els bascos més que mai en un gueto forçat que difícilment els solucionarà les necessitats i preocupacions actuals; contràriament, si es dóna l’altra opció significarà que precisament aquests dos partits (nacionalistes també, però cap a una altra direcció), enemics íntims en tots els fronts, s’han unit per tenir sota control una de les Gàlies que encara es resisteix al sentir nacional que tant PP com PSOE persegueixen.

Però bé, suposo que cada vegada que hi ha comicis es desferma l’esperança per a molta gent. La confiança que canviarà el que fins ara ha anat malament o bé que continuarà un projecte que per a ells és engrescador.

I mentre al País Basc estan en un in-pass que els manté viva, expectant, la flama de la seva relació amb Espanya, a Catalunya sembla que ja ho donem per inútil i hem d’anar a cercar més enllà les solucions que des d’aquí no ens donen.
La manifestació Deu Mil a Brussel·les per l’Autodeterminació celebrada dissabte passat a la capital belga va ser un èxit de convocatòria i ha de suposar sense dubte un punt d’inflexió. El mínim que se li pot demanar és que signifiqui un indicador per als catalans (per a tot allò que depengui d’altra gent, essent realistes, difícilment servirà per a res), posar un titular a un sentir o veure quanta gent està d’acord amb uns postulats determinats.

L’empresa era arriscada, ja que es proposà un tot o res. Però veient la realitat que assetja contínuament Catalunya no hi ha terme mig.
Sempre toparem amb una intolerància irracional nascuda d’un prejudici històric o de falsedats que interessa vendre; o bé ens creuarem amb personatges hipòcrites que asseguren estar al nostre costat (el mític apoyaré de l’Estatut) però que quan es treuen la careta resulten ser tan rotundament sinistres com els altres.
A més, ara estem en un punt que ja hem vist passar pels escons decisoris de la Generalitat tots els partits polítics amb possibilitats reals de ser-hi. I els hem vist a tots, fins i tot els més nacionalistes, incapaços de modificar res, lluitant més per la seva quota de poder que per uns ideals que la poltrona va esbravant.

El de Brussel·les ha estat un avís, principalment per a nosaltres mateixos. Una declaració d’intencions per sondejar l’efecte d’un cop de timó dràstic.
I els catalans no ens podem excusar com hem fet massa vegades en allò que la pilota és ara a la seva teulada. Però és cert que Espanya s’hauria de responsabilitzar per fi i ésser conscient que algunes coses no poden continuar així.
Catalunya està desistint en aquesta relació. Ara toca veure si el nou escenari que es creï al País Basc troba o no un diàleg realment efectiu.