Ètica, moralitat i dubte

Darrerament han anat sorgint nombroses discrepàncies en un grapat d’aquells grans dilemes universals que romanen latents fins que, puntualment, de tant en tant van traient el cap.
No sé si ha estat per culpa d’aquesta crisi hilarant que ens està afectant de tal manera que magnifica qualsevol debat, però el cert és que han renascut bona part d’aquells enfrontaments inacabables que difícilment mai resoldrem.

Des del famós cara a cara (o paraxocs a paraxocs) entre autobusos laics i cristians, s’han revifat amb nova força arguments per a la confrontació tals com la fe, l’ús de mètodes anticonceptius o l’avortament.
I això que l’experiència de segles immersos en aquesta mena de diàlegs ja ens hauria d’haver ensenyat que trobar una resposta definitiva és una quimera. No hi ha cap contesta amb l’energia necessària per matar els interrogants colossals.

Sobre l’ètica, idealment, només n’haurien de parlar grans experts en el tema a tractar, capaços de posar punts rutilantment fixes per graduar què hauria d’ésser acceptable i què no. Però això és molt difícil. Complicat trobar entesos veritablement independents de qualsevol creença que no sigui la científica i complicat trobar qui rebi els informes sense prejudici i sense ganes de matisar.
De la mateixa manera, sobre la moralitat possiblement ningú hauria de tenir el dret d’opinar-ne; simplement bastir-ne una de pròpia a partir de coneixements, moments viscuts i la capacitat de raonar abstractament sobre situacions que tant de bo mai haguem de viure.
Trobarem un grapat d’ideologies i religions que ens oferiran packs complerts d’ètica i moralitat prefabricades; la gràcia està en recollir-ne tan sols, si ens interessa, els aspectes que ens facin el pes entre tantes doctrines i sub-doctrines.

Actualment sembla que hi hagi una ànsia alliçonadora. Fins i tot la “teoria laica” que des de molts estaments s’està promovent ha esdevingut, a la fi, gairebé una pseudo-religió per si mateixa, que exigeix als que l’acullen una doctrina de fe i de pregonament.

Ara bé, que les grans preguntes tinguin respostes esmunyedisses no vol dir pas que s’hagin d’abandonar. De tot el que un vol es pot aprendre. Un diàleg seriós sempre és profitós.
D’altra banda, no és el mateix no abraçar cap solució que abraçar-les totes. I és que últimament sembla que sigui això el que s’està fent. Els ciutadans, desconcertats per tant de crit, estan perdent el fil del debat i acaben donant-ho quasi tot per bo.

Utilitzaré per exemplificar aquest fet un cas que aquests darrers dies ha sortit als medis de comunicació, el d’un jove transsexual que viu a Barcelona i que espera bessons.
Fa uns quants anys vam rebre amb curiositat les imatges del nord-americà Thomas Beatie, el primer home embarassat gràcies al fet que en el procés de canvi de sexe havia conservat els genitals femenins amb els quals havia nascut. I ara en Rubén Noé encara ens fa més pròxim el cas.
No vull entrar a fer valoracions ni judicis del cas (no sóc ni en Rubén ni cap dels especialistes que han donat llum verda al seu desig), però a mi em serveix per mostrar aquest voler abastar-ho tot de la societat actual. I és que em sobta profundament que s’uneixi en un mateix individu la voluntat de ser vist per fi pel món com l’home que sempre s’havia sentit, amb tot l’esforç que això de ben segur li deu haver comportat, i, alhora, l’anhel de ser mare.

Avui tothom opina i, el que es pitjor, tothom diu tenir la raó. La saturació du, al capdavall, que s’entrevegi qualsevol dels grans raonaments com a estèril. Això provoca que, farts de discussió i plens de raonaments que asseguren ser els certs, diguem sí a tot.

L’ètica o la moralitat no són termes abstractes, sinó realitats que tots tenim completament interioritzades. El mèrit és deixar que prevalguin sobre les influències externes que ens entaforen amb culleres de fusta.
Amb la premissa que l’home és bo per naturalesa, així tot hauria d’anar la mar de bé.