Segon plat

El poble d’Aab Bareek, ubicat en el districte d’Argo i enmig de la provincia de Badakhshan, al nord de l’Afganistan, es va veure sorprès el passat dia dos de maig per una allau de terra que va enterrar més de 300 cases –del miler aproximadament que en té la població-.

Les intensíssimes pluges que havien assolat la regió semblen ser les culpables de la desgràcia.

El luctuós episodi ha trasbalsat del tot una zona ja especialment deprimida (allò del “sempre plou sobre mullat” pot semblar una broma macabra, en aquest cas).

A part de les víctimes mortals (a hores de tancar aquest article es parla d’un mínim de 350 defuncions, però les xifres ballen espectacularment), les dificultats han provingut de les greus mancances logístiques per fer front a l’assumpte que des del govern de Kabul han mostrat.

Primer van ésser les estimacions dispars que es van fer sobre la magnitud de la tragèdia; després va venir la dura prova per als supervivents, evacuats a zones altes en una àrea hostil rodejada de turons fangosos; i posteriorment va ser el torn de múltiples complicacions a l’hora de desenterrar i identificar els cossos que havien quedat sepultats per tones i tones de terra.

Em va sorprendre (i colpir) profundament l’exercici de pragmatisme negre que van tenir les autoritats del poble.

Davant de la impossibilitat real de gestionar la recuperació de totes les persones que havien quedat preses dins de la massa que amb el seu moviment havia aturat qualsevol moviment, d’aquella malícia inesperada de la Terra, optaren per convertir allò que fins la setmana passada havien estat carrers i places en cementiri.

Van creure idoni que l’espai que la mort havia inertitzat quedés per sempre més com un camp sant, com un monument a la desolació, alçant allò que haurà d’ésser el nou poble reconstruït just al costat, desplaçat.

D’aquesta manera, a part de fer tangible la metàfora plena de llàgrimes anterior, s’estalviarien haver de remoure tanta terra per colar-ne els cossos continguts.

La notícia provoca de primeres una àlgida indignació: on són tots aquells països que se les donen de solidaris ara que se’ls necessita? I, sobretot, què fa que algunes contrades siguin considerades dignes de rebre aquest suport i d’altres semblen tenir únicament el dret de rebre una indissimulada ignorància?

Perquè pel que es veu ni tan sols davant d’una desgràcia d’aquesta magnitud la política i allò que amb un estrany cinisme anomenen diplomàcia deixa de marginar certes ubicacions.

Però, d’altra banda, també es pot extreure d’aquesta història una tendència que sovint fem ben àlgida, tot i que evidentment (i afortunada) no pas en situacions tan extremes com la de l’Afganistan.

I és que la majoria de nosaltres hem fet algun cop això de muntar una oportunitat a sobre d’allò que havia estat un accident, un error, una desgràcia.

A vegades és un do: si se’ns ha enfonsat els fonaments del projecte que teníem, cobrim-ne les runes i sembrem a sobre mil fruiters que ens donin en un futur uns fruits ben sucosos, encara que siguin diferents.

Però altres vegades és autocomplaença, una enganyifa que ens fem creure a nosaltres mateixos: és quan assaborim un segon plat i n’anem explicant als quatre vents les excel·lències... confiant que aquest lligam que construïm ens acaroni fins a permetre’ns oblidar aquella primera opció, que per sempre més esdevindrà un somni que amb el temps vetarem fins i tot a les nostres nits.