Aprenents de vailets

En aquestes dates s’uneixen dos fets que suposen (o haurien de poder suposar) un punt d’inflexió en la nostra percepció de la realitat.

La setmana passada, en aquest mateix espai, ja vam parlar d’algunes connotacions del primer: els balanços que inevitablement realitzem quan s’acosta Cap d’Any i el canvi de xifra.

El segon, seria la màgia intrínseca de la festivitat de Reis. Sobretot per als més menuts, és indiscutible (com que són els que es porten més bé, Ses Majestats acostumen a tenir-los més presents que als grans), però acaba representant una alenada d’aire fresc per a gent de totes les edats.

Per tant, ens trobem amb el panorama d’haver planejat uns esbossos sobre allò en què volem reconvertir el que hem estat durant els últims temps i, alhora, amb un episodi que ens dóna l’esperança necessària, que crida que tot és possible encara!

En primer lloc, el calendari recentment estrenat, d’un blanc encara immaculat, obre una porta immensa a les expectatives. Tot hi cap, tot ho abasta, i ens creiem capaços de qualsevol cosa. 

Partint de la premissa dels errors passats dels quals hem aconseguit ésser conscients (cosa la majoria de vegades realment complicada), i de la projecció en front a la posició o aptituds que desitgem assolir en els pròxims mesos, expressem el canvi.

En una instància inicial orientem les modificacions a realitzar de cara a poder prioritzar, si cal. I a partir d’aquí, ja amb la determinació presa i ben ferma, marcarem unes metes intermèdies i unes mesures que vagin donant forma a l’objectiu general.

Avui s’ha posat de moda parlar en tots els àmbits de motivació, emprenedoria, innovació... i ja és, certament, un pas. Però es tracta de conduir la teoria cap a la pràctica i entrar al terreny de joc amb ganes de menjar-se el món.

Costa fer el primer pas. Per molt que ens intentin convèncer que és inevitable, estem instal·lats a una zona de relatiu confort (per molt que aquesta situació resulti desagradable per a nosaltres, però ja la coneixem...), i resulta un moviment complicat el de desprendre’s de l’estabilitat de l’avui per avançar.

Si ho pensem fredament, ja tenim a les nostres mans el principal; l’energia mínima imprescindible per llançar-nos-hi: els somnis.

I és que de forma habitual, tot i que pot haver-hi excepcions o ambdues poden coincidir, tenim dos tipus d’il·lusions.

Per un cantó hi ha els somnis “primaris”, que més o menys podrien ser semblants per a tothom: tenir una casa digne, poder formar una família de la mida que creiem oportuna, establir les millors relacions personals...

Però per l’altre cantó hi ha els somnis “secundaris”, aquells que cadascú forja amb el seu criteri, amb una construcció sobre els fonaments de les ambicions, les voluntats i una idiosincràsia única i intransferible.

Aquestes quimeres poden ésser tan variades com dispars són les persones: viatjar, posseir un cotxe esportiu, tenir un ordinador nou, conèixer un cantant, poder ajudar algú altre... Tots són motius aptes, ja que no n’hi ha de millor que el que el cor dicti.

No caldria més reforç, per tant, que fer orbitar les idees al voltant de la llei de la Gravetat d’aquestes motivacions que la inconsciència conscient de la nit crea per engreixar la maquinària de l’acció. Únicament això per començar a lluitar, a salvar els desnivells i els obstacles del camí per atansar-se a la meta.

Certament, no serviria de res autocònvencer-nos que el procés serà senzill. Tot el que s’ho val requerirà un esforç colossal. Però aquesta és també la manera de valorar la placidesa de l’anomenat descans del guerrer.

Si entrem en aquest punt de vista, doncs, la màxima dificultat serà no deixar-nos vèncer per la immediatesa dels moments, per la duresa de les pujades; poder arribar a creure que no és possible.

O sigui que no hi ha millor medecina que una bona dosi d’il·lusió com la que despatxa el jorn de Reis per alçar els esperits.

Mirem directament els ulls excitats dels vailets, i veiem-nos-hi reflectits nosaltres mateixos quan estiguem batallant per esdevenir allò que volem ser demà.