22 d’ag. 2010

Engegar-ho tot a rodar

Avions amunt i avall; esteles blanques dibuixades sobre el fons blau d’un cel d’estiu, entrecreuant-se i teixint un dens entramat que alguns dels que es queden a terra llegeixen com una promesa: la de llibertat del viatge que un dia emprendran; potser demà…

L’estiu es planteja propici per anar a tastar el gust dels terrossos que conformen els paisatges llunyans.
D’aquí justament ve tota la parafernàlia que s’ha muntat arreu al voltant del turisme. I és que ha esdevingut una empresa rodona: infraestructures amb la mínima qualitat imprescindible (al capdavall, el viatger acabarà tornant a casa segurament amb la percepció subjectiva que el seu país és el millor; i a més, alguna dosi de dèficit ajuda sempre a potenciar el tipisme i el folklore…) i un marge de negoci ampli.

Precisament, una porció grossa del pastís del turisme va a parar a la boca de les companyies aèries. I a l’interior d’un dels seus artefactes voladors, hi anava fins no fa gaire el personatge que durant la passada setmana va aixecar una bona polseguera als Estats Units.
Segurament coneixeran el cas. En Steven Slater, l’assistent de vol del trajecte 1052 de la companyia Jet Blue, entre Pittsburgh i l’aeroport JFK de Nova York, va decidir que ja en tenia prou. Va realitzar allò que tots diem que farem algun dia però gairebé ningú gosa: explotar.
Així doncs, Mr. Slater va increpar al final del recorregut una passatgera que li havia donat un cop accidental amb l’equipatge de mà i, segons ell, li havia faltat posteriorment al respecte; i, tot seguit, activà la sortida d’emergència per fer el descens triomfal de l’avió a través del tobogan que es desplega en aquest tipus de situacions.

Moltes de les accions amb què la vida ens prova tenen més d’una sortida. I sovint reneguem de la que li és natural, però generalment acabem acatant-la i serà la que obrirem.

Quantes vegades no haurem pensat en tancar amb estrèpit la porta de l’empresa en la qual treballem darrere nostre, en un episodi que no tindria marxa enrere... o desitgem per instants amb totes les forces engegar a pastar fang aquella persona amb què estem mig obligats a conviure (la veïna, el sogre o algun cap)... o perdre’ns una bona temporada en un país el mes estranger possible...
Però què fem, a l’hora de la veritat? Doncs, al capdavall, el que creiem correcte no per un moment determinat, sinó allò que s’adeqüi millor a l’objectiu final de les nostres vides (en últim terme, subsistència, al cap i a la fi).

S’aprecia clarament que existeixen dos tipus de metes. Fent un símil ciclistic, hi ha les metes volants (aquells punts intermedis que permeten obtenir els punts necessaris per aconseguir una copa o algun premi secundari) i la Meta (on s’agita la bandera de quadres que reflectirà la nostra posició final en la general).
I guanyar una meta volant ens posarà a l’abast de la mà una alegria immensa; però si això ens pot suposar perdre forces de cara a l’arribada definitiva, potser serà millor que ens reservem l’esprint.

El que en Steven Slater va fer va ésser precisament això: anar-se’n cap a casa amb una meta volant (la cara d’estaquirot de la dona que l’havia menyspreat, una alliberació i l’enveja de tots els treballadors frustrats del planeta), però amb una desviació respecte al trajecte previst per arribar a port (es quedà sense feina i, conseqüentment, amb un dèficit en la seva lluita per la subsistència).
Com sempre, cal arribar a un compromís. I valorar tots els pros i els contres abans d’actuar.