La caverna

Poc es devien imaginar els habitants de l’esplendorosa Grècia que el seu país, segles després, arrossegaria el deute (econòmic i de reputació) que avui està assolint.
Si Anaximandre, Heràclit, Parmènides, Anaxàgores, Sòcrates, Plató o Aristòtil aixequessin el cap, potser pretendrien reformular els seus postulats en un atac d’ansietat, víctimes de la “desacceleració” d’autoestima de l’actual país hel·lènic.

Parlant justament de Plató, aquest sostenia en la seva Teoria de les Idees que els objectes del món real no eren més que les ombres de les formes eternes o idees. Així, el veritable coneixement serà el que tractarà aquestes idees immutables, fora del nostre abast, mentre que la percepció de les ombres (o sigui, el món tal i com l’observem) consistiria en una simple i barroera opinió.
A aquestes alçades, segurament el guió es veuria sobtat per una foscor encara més acusada cobrint-ho tot: la del dubte infinit sobre les peculiars circumstàncies que envolten l’acció.

Per fer didàctica de la seva idea, Plató proposava el Mite de la Caverna.
Resumint, aquest descriu un grup de persones encadenades al fons d’una caverna, de cara a la paret. Des d’aquesta posició, tenen la visió limitada. Tant, que l’únic que la seva vista arriba a percebre són els reflexos sobre la paret de la caverna dels objectes i animals que passen per davant d’una foguera encesa que els queda a l’esquena.
Amb el temps, un dels personatges empresonats aconsegueix fugir i surt a la llum del dia. Quan aquest torna al forat fosc on resten els seus companys, els explica la nova realitat i que el que havien estat veient fins aquell moment no eren més que ombres, remors de les presències reals.

Amb aquest mite, el gran filòsof pretenia representar la dualitat realitat-percepció, veritat i aparences.
Una dualitat, per cert, que té molta consonància amb la situació actual, tant a Grècia com a molts altres llocs (principalment els països on, veient les decisions d’Atenes, comencem a posar les barbes en remull).

Des dels sectors polítics, d’influència econòmico-corporativa i d’altres centres de poder s’actua com si es pretengués tenir reclosos els ciutadans talment en una caverna mediàtica. Que únicament els arribi el que interessa en una versió més o menys unificada, aquells reflexos que despullin la mitja veritat d’interès públic (cosa que no deixa d’ésser una mitja mentida més).

I és que la crisi que ens ha esquinçat tantes il·lusions s’inicià com una conseqüència econòmica, però en aquests moments ja suposa molt més que això, és un punt d’inflexió davant de la monotonia d’injustícies i ineptituds que estàvem patint des de fa massa temps.
Per això la revolta violenta del poble grec o els cops de volant que s’estan donant a alguns altres països en què els ciutadans tenen l’ocasió de dir-hi la seva mitjançant uns comicis.

Ja estem farts de personatges que avui diguin blanc i demà negre; de gent que promet sense ànims de complir-ho o que s’excusen en una culpa que sempre serà dels altres; d’individus que “democràticament” difonen opcions A i B de referèndums que també tenen una opció C; de mandataris que volen tenir un control sobre fins i tot allò que sobrepassa el seu àmbit...

Actualment hi ha moltes persones que veuen en les busques del seu rellotge que és l’hora de sortir de la cova.
En un primer moment sentirem arran de pell les inclemències del temps, la pluja i el vent. Però com que s’ha comprovat que des del resguard de la caverna els missatgers ens esbiaixen el missatge i no ens donen marge per ambicionar futurs diferents, no tenim altre remei.

La inclemència suposarà un esforç; alhora, però, les respostes, la certesa i la primera persona que poden esdevenir consol.