A l’estiu es dóna per pressuposada una certa provisionalitat. Les coses no necessàriament han d’ésser importants (és època de vacances!!) i els grans projectes i les presses tenen llicència per aplaçar-se, per autofagocitar-se mitjançant la permesa immobilitat.
Aquesta és l’època de les lletres petites. Parlarem de temes mengívols que facin joc amb la llevetat de la terrassa des d’on escamparem la nostra opinió. De totes formes, l’interlocutor sempre serà algú tan poc interessat com nosaltres en tot allò que no sigui la planificació de l’instant de lleure següent o en el maleït núvol que li pugui esguerrar els plans.
Els medis de comunicació omplen, de forma anàloga, els espais amb curiositats, amb aquelles dades amables que d’altra manera quedarien ocultes sota la voràgine de fets colpidors que ens assetgen constantment.
Per això quan ha de passar (o es vol fer passar) quelcom d’una forma inadvertida, l’estiu esdevé l’immillorable còmplice per tan alta traïció. No hi ha millor moment per colar un producte de baixa qualitat o un pacte ineficient.
No m’estranya la pressa dels nostres polítics per signar el nou finançament de pressa i corrents mentre duri aquesta bonança de desatenció pels afers públics.
El vell tòpic de l’amb nocturnitat i traïdoria potser s’hauria d’actualitzar pel d’amb platja i traïdoria...
I és curiós... L’estiu també acostuma a ésser l’estació triada per a executar la majoria d’obres públiques. S’aprofita el temps de la intranscendència per realitzar aquelles coses que han de romandre fixes per molt de temps (maó, formigó i acords de finançament), estranya contradicció.
Molt curiós... Com una metàfora dels temps que vivim.
De totes maneres, no cal amoïnar-s’hi. Al capdavall sempre acabarà arribant una tardor. I amb el sol tapat per l’estol de fulles caient dels arbres, no tindrem altre remei que tornar la vista cap al sòl. Llavors, ens posarem al dia de tot el que haurà passat durant el nostre aïllament estacional i ja serem a temps de constatar que, com sempre, ens han tornat a prendre el pèl.
I si demanem explicacions també ens diran que, com les obres, altres coses s’havien de realitzar mentre érem fora per evitar-nos molèsties.
La part positiva d’això és que també nosaltres podem treure profit de l’oci que ens ve. Per definició, per molts instants de plaer que ens ofereixi el lleure, no acostumem a creure que ens permeti aconseguir coses que sobrevisquin a la vírica rutina de l’hivern. Però les baixes expectatives que tenim afavoreixen una possible satisfacció.
El secret (el secret que tothom coneix però que poca gent creu) és abrigar els minúsculs moments que just ara ens arriben, els segons que no perviuen al següent, i embolcallar-los amb formol per contemplar-los eternament i aprendre’n. Potser així, d’aquí a un temps, quan obrim de nou la porta de casa trobarem una ampla avinguda allà on al juny hi havíem deixat només un carreró sense sortida.
Qui ho havia de dir que la calor ens refrescaria (com a mínim les idees)…
Aquesta és l’època de les lletres petites. Parlarem de temes mengívols que facin joc amb la llevetat de la terrassa des d’on escamparem la nostra opinió. De totes formes, l’interlocutor sempre serà algú tan poc interessat com nosaltres en tot allò que no sigui la planificació de l’instant de lleure següent o en el maleït núvol que li pugui esguerrar els plans.
Els medis de comunicació omplen, de forma anàloga, els espais amb curiositats, amb aquelles dades amables que d’altra manera quedarien ocultes sota la voràgine de fets colpidors que ens assetgen constantment.
Per això quan ha de passar (o es vol fer passar) quelcom d’una forma inadvertida, l’estiu esdevé l’immillorable còmplice per tan alta traïció. No hi ha millor moment per colar un producte de baixa qualitat o un pacte ineficient.
No m’estranya la pressa dels nostres polítics per signar el nou finançament de pressa i corrents mentre duri aquesta bonança de desatenció pels afers públics.
El vell tòpic de l’amb nocturnitat i traïdoria potser s’hauria d’actualitzar pel d’amb platja i traïdoria...
I és curiós... L’estiu també acostuma a ésser l’estació triada per a executar la majoria d’obres públiques. S’aprofita el temps de la intranscendència per realitzar aquelles coses que han de romandre fixes per molt de temps (maó, formigó i acords de finançament), estranya contradicció.
Molt curiós... Com una metàfora dels temps que vivim.
De totes maneres, no cal amoïnar-s’hi. Al capdavall sempre acabarà arribant una tardor. I amb el sol tapat per l’estol de fulles caient dels arbres, no tindrem altre remei que tornar la vista cap al sòl. Llavors, ens posarem al dia de tot el que haurà passat durant el nostre aïllament estacional i ja serem a temps de constatar que, com sempre, ens han tornat a prendre el pèl.
I si demanem explicacions també ens diran que, com les obres, altres coses s’havien de realitzar mentre érem fora per evitar-nos molèsties.
La part positiva d’això és que també nosaltres podem treure profit de l’oci que ens ve. Per definició, per molts instants de plaer que ens ofereixi el lleure, no acostumem a creure que ens permeti aconseguir coses que sobrevisquin a la vírica rutina de l’hivern. Però les baixes expectatives que tenim afavoreixen una possible satisfacció.
El secret (el secret que tothom coneix però que poca gent creu) és abrigar els minúsculs moments que just ara ens arriben, els segons que no perviuen al següent, i embolcallar-los amb formol per contemplar-los eternament i aprendre’n. Potser així, d’aquí a un temps, quan obrim de nou la porta de casa trobarem una ampla avinguda allà on al juny hi havíem deixat només un carreró sense sortida.
Qui ho havia de dir que la calor ens refrescaria (com a mínim les idees)…
2 comentaris:
Jo tampoc crec que "el millor finançament de la història per a Catalunya" (Montilla dixit; quina por!) s'hagi firmat ara per casualitat. Ara no és època d'alterar les masses.
A la callada i quan vulguem protestar ja haurà caducat el dret a reembors... Acostuma a passar!!
Publica un comentari a l'entrada