Aïllats

Diuen els experts en noves tendències i en tecnologia que ben aviat es faran realitat algunes coses que avui semblen pura ciència-ficció.

També és cert que durant els últims decennis ja hem viscut uns esdeveniments accelerant-se ferotgement. Hi hauríem d’estar habituats.

A hores d’ara tenim uns mòbils que fan de tot, comprem allò que desitgem des del sofà estant, amb un GPS anem de porta a porta sense perdre’ns, el cinema acut a casa nostra amb els sofisticats sistemes audiovisuals que hi ha disponibles, i molts altres canvis més.

Però la modernitat és precisament modernitat per això, perquè és impossible acostumar-s’hi. Quan crèiem que ja ho havíem vist tot, irromp un objecte o una tendència que esquinça totalment el nostre pensament i, sobretot, les rutines a les que finalment ens estàvem avesant.

Ara algunes veus expliquen que des del futur estan arribant un seguit d’ítems caminant en marxa enrere per arribar prestos al nostre present: es veu que estan a prop els cotxes que es conduiran ells mateixos de manera totalment autònoma; el teletreball des de casa es generalitzarà; a través de la web obtindrem no només productes, sinó qualsevol servei d’una forma personalitzada; els avenços en l’àmbit mèdic prometen una esperança a la qual ens hem d’aferrar sense dubtar-ho...

Veient aquest panorama, ens podem preguntar: quin ha estat el comú denominador dels invents que l’ésser humà ha anat generant durant la història?

Doncs, possiblement, si ho haguéssim de subdividir a l’engròs podríem fer-ho en tres grans paquets: per una banda hi ha aquells invents transcendentals que majoritàriament van destinats a augmentar els anys de vida, com per exemple la penicil·lina o les teràpies genètiques, per posar-ne dos exemples; en segon lloc hi ha aquelles innovacions que pretenen fer la vida més fàcil, com l’electricitat o la roda; i en tercer lloc, els invents que volen tornar l’existència diferent (per exemple creant noves necessitats allà on no hi havia una demanda, que és per exemple el que féu l’empresa Apple quan proposà el seu iPad).

Ara bé, la tendència que semblen desprendre en els darrers temps els dos últims grups sembla certament preocupant.

I és que en la majoria de casos aquest “facilitar la vida” està intrínsecament relacionat amb l’aïllar-nos, el quedar-nos sols.

Sembla que vulguem haver d’interrelacionar-nos com menys millor amb la persona que està a l’altra banda del taulell d’una botiga; que les nostres amistats no es construeixin sobre sentiments, sinó sobre un trist codi binari, o virtualitzar el transcórrer vital perquè acabi assemblant-se el màxim possible a una pantalla o un videojoc.

D’altra banda, estem cercant allò que considerem que ens manca a l’exterior en comptes de mirar de millorar d’una manera interna o meditar sobre els nostres canvis. Ens centrem més en el tenir que en el ser, i això té un risc innegable.

Tanmateix, som éssers socials per naturalesa. D’algun lloc acaben sorgint finalment, de tant en tant, aquelles ànsies per reunir-nos o per exterioritzar pensaments i sensacions a la vora d’algú disposat a escoltar-nos.

De ben segur que quan s’hagi inventat tot allò que ens separa dels nostres semblants hauran de crear-se nous ponts. Per retornar a la riba sovint abandonada que la melangia obligarà a tornar a abraçar.

Comunicació no-violenta

Diuen els medis de comunicació que aquesta setmana pot ser decisiva per al desenvolupament de la guerra d’Ucraïna.

Es compta amb l’intent de n’Angela Merkel i d’en François Hollande com una darrera oportunitat, un crit desesperat per evitar que continuï la massacre.

Complicat, però en casos com aquests ens hem d’aferrar a un clau roent...

És un tòpic, però per això no deixa de ser cert que costa d’entendre que en ple segle vint-i-unè, farcit segons anuncien de modernitat, avenços, drets, tolerància i justícia es mantinguin vives les guerres.

Diu molt poc de l’ésser humà que no hagi estat capaç de trobar una alternativa per solucionar les disputes que no sigui mitjançant la violència. Cap bandera, principi, profeta o tros de terra justifica aquest jugar amb vides.

Ara que, d’altra banda, la ignomínia es pot arribar a entendre (encara que sigui mitjançant aquell mecanisme de pensament consistent en posar-se en el cervell de persones que creiem que ben poc tenen a veure amb nosaltres). Només cal fer un cop d’ull a la manera en què moltes persones s’expressen o miren de “resoldre” conflictes a nivell individual, i extrapolar-ho a una col·lectivitat.

Marshall Rosenberg, un psicòleg nord-americà que és el creador del que s’anomena Comunicació no-violenta, proposa una sèrie de passos per rodejar (i mirar de solucionar) els diferents punts de vista que inevitablement apareixen com una llosa entre dues persones.

Resumint-lo molt, el model parteix de dos nivells...

En el primer, es diu que cal proporcionar a l’interlocutor una clara intenció de respecte (no anar amb foscos propòsits i actuar de bona fe) i una qualitat de connexió (molt relacionada amb l’empatia cap a l’altra persona i amb l’assertivitat cap a un mateix).

I en el segon nivell, Rosenberg parla sobretot d’emprar una estructura lingüística clarament definida. Els seus pilars han d’ésser:

•      els fets (no pronunciar retrets –del tipus “Et passes tot el dia a l’ordinador”-, sinó sentències comprovables –“Ahir vas estar de 16 a 21 h. a l’ordinador”-);
•        l’expressió de sentiments (no ens ha de fer por exterioritzar com ens sentim o com ens fa estar un fet);
•      fer saber quines són les nostres necessitats (allò que requerim per poder millorar o solucionar l’afer. L’origen d’una emoció és una necessitat no-resolta);
•      i, finalment, emetre una petició (demanar al nostre interlocutor quelcom factible, d’una forma concreta i expressada en un llenguatge positiu).

Però en comptes de fer això, fem ús d’una violència subtil: exigim, donem consells no demanats, no sabem escoltar, no donem espai a l’experimentació, diagnostiquem tot allò que pertany (exclusivament) als altres, menyspreem o exigim en comptes de compartir...

Així no és estrany que se’ns escapin de les mans moltes situacions.

Massa sovint oblidem que les relacions sanes haurien d’estar basades en allò que en llenguatge empresarial s’anomena Win-Win; negociar de forma que, al final, ambdues parts se surtin amb la seva i acabi guanyant tothom.

Ja se sap que rivalitzar és la part obscura de competir...

Segurament si tinguéssim aquesta cultura del saber posar-nos en el lloc de l’altra persona, allò tan obvi del no voler per a l’altre allò que no desitjaries per a tu, el món aniria un xic millor.

I és que per acabar en les grans guerres o en els conflictes globals moltes vegades es comença pel comportament d’un de sol a nivell individual.

Lluitadors

Durant els pròxims mesos ens esperen un seguit de cites amb les urnes en què podrem expressar-nos

(tant de bo que serveixi per alguna cosa) i, per fi, sentir-nos mínimament partícips del sistema que han organitzat per nosaltres.

La contraprestació, però, és que ens haurem d’empassar les ganes de vendre’ns el vot que els polítics tindran. Per tant, ens esperen imatges de nens a coll, mítings, desqualificacions diverses per a tothom i tots els gustos, programes electorals escampats amb tots els honors abans que el vent dels resultats els prengui definitivament oblit enllà, banderoles, crits exaltats, rumors malintencionats, etc. O sigui, el de cada any repetit mil cops.

Encara que és cert que darrerament les opcions de vot amb possibilitats d’arribar a algun port semblen haver augmentat.

El bipartidisme generalitzat, esquinçat mínimament per algun altre partit que esquitxa diferenciació en àrees molt concretes, ha estat la tònica aclaparadora dels darrers decennis.

Però ara sembla que aquestes dualitats corren seriós perill. De fet, a Catalunya ja s’ha trencat força en els últims temps; i ara sembla que va de debò que a Espanya hi ha com a mínim una agrupació capaç de rompre la bipolarització.

Com s’ho han fet aquests partits (nous o bé ressorgits de les cendres) per entaforar-se a primera fila entremig dels dos monstres?

Doncs com el Paris troià, s’han dedicat a cercar el taló d’aquests Aquil·les; i han trobat la vulnerabilitat en l’opinió que la ciutadania en té.

Majoritàriament hi ha una molt mala impressió de les tasques dels nostres dirigents actuals o d’aquells que aspiren a ser-ho. Entre el que fan i allò que se’ls troba (corrupció, comptes a Andorra, sobres...), no hi ha un pam de net. I d’això se n’han aprofitat els outsiders per fer-se un forat en el panorama a partir de l’arma carregada de la crítica.

Però no únicament les agrupacions polítiques empren aquesta crítica, sinó també molts dels altres components (ja siguin persones individuals o associacions) disconformes amb el ritme actual dels esdeveniments que passen.

I això està bé si es fa en la mesura justa, però comença a ésser contraproduent quan es basa tota la voluntat de canviar les coses en els retrets.

Deu ser que és molt pràctic (i, sobretot, còmode) anomenar amb adjectius grandiloqüents (inconformista, lluitador, somiador, etc.) aquells individus l’únic mèrit dels quals és acampar unes nits en una plaça, manifestar-se, participar en una assemblea per votar allò que han de fer els altres o donar el seu suport a un partit polític que advoca per “trencar amb el que fa la casta”, així en general i sense dir ben bé com ni qui és “casta”.

Estem entrant en una corrent que propicia l’apatia i el romandre tal i com estem. I és que tot i que és cert que s’aixequen múltiples veus crítiques, si només es queden amb això i no hi ha acció, els resultats seran escassos.

I si estem proporcionant a la gent la idea que només protestant ja estan fent quelcom, els estem autoritzant a no aplicar-s’hi més.

Ha arribat un punt que aquell que es queixa dels empresaris perquè no contracten, el que ocupa la casa d’algú que amb suor l’ha pagat perquè “tothom té dret a un habitatge”, el que taral·leja una cançó protesta o aquell que amb una pancarta dóna lliçons del que algú altre hauria de fer és percebut com algú amb més fam de capgirar les coses que aquell altre que munta un petit negoci jugant-s’ho tot i posant-hi tot el temps del món o aquell que col·labora amb exemple i dedicació en alguna de les agrupacions solidàries que proven de debò de pintar el panorama amb tons més càlids.

És normal que tinguem el que ens mereixem: moltes paraules i les coses de mal en pitjor...

A una sola carta

Com cada any per aquestes dates, Valls i la comarca sencera de l’Alt Camp comencen a fer una olor especial.

Amb la Festa del diumenge passat es donà el tret de sortida a una temporada gastronòmicament interessant per a tots els aficionats d’aquesta menja, i de la festa en general.

Però n’hi ha més. I és que també suposa l’inici d’una oportunitat econòmica valuosíssima per al teixit econòmic i empresarial de la zona.

Tant els restaurants com allò que no són estrictament restaurants ja devien estar frisant per poder posar la catifa sota els peus de tots els comensals que vénen a visitar-nos per cruspir-se la ceba dolça amb la preuada salsa.

En depèn, evidentment, el calaix que faran. Però no solament això, sinó també la repercussió que aquesta zona té més enllà de les nostres fronteres.

Per molt que algunes campanyes electorals passades haguessin proclamat que calia plantar Valls al món, el cert és que continuem essent reconeguts, com ho hem estat sempre, bàsicament i de forma quasi bé exclusiva per castells i calçots. Res que esdevingui novetat.

I evidentment no hi ha res a dir. Prou sort tenim d’ésser la pàtria de dos dels símbols més àmpliament reconeguts no solament a nivell local, sinó també a nivell del país sencer.

La pega ve quan ens alliberem a aquesta sort i abandonem les altres cartes.

Darrerament, tot i la crisi que ho ha colpejat tot, les calçotades segueixen vent en popa, atraient multitud de visitants i permetent al sector de la restauració i a les infraestructures i serveis turístics fer l’agost en ple hivern.

Pel que fa a l’altre dels “símbols”, el Fet Casteller, també darrerament ha sorgit la notícia del desencallament del museu de la zona d’Espardenyers de què tant s’ha parlat des de fa anys.

Dedicar els recursos que es destinen a aquests elements, ja sigui únicament a nivell de promoció econòmica i patrocini d’iniciatives publicitàries conjuntes (com és el cas dels fons que s’assignen a la calçotada) com d’inversions més contundents (per exemple per la construcció del museu casteller), esdevé un valuós acte, amb un retorn pràcticament garantit.

Sempre, això no obstant, que hi hagi un compromís entre aquestes despeses i l’obertura de projectes alternatius.

El que no s’hi val és destinar-ho tot a un sol pot. És necessari prendre una visió global del territori i detectar potencialitats ignotes i, sobretot, aquelles mancances impermissibles.

Tot i que és cert que la temptació és grossa i a tots ens passa que destinem majors esforços a allò que ens va de cara, a allò en què percebem un rèdit més immediat o el que actualment ens il·lusiona més.

Però això no rutllarà del tot si no fem l’esforç de reservar-nos una mica per potenciar rutes alternatives, segones opcions. Que sempre anirà bé per tenir un coixí per si quelcom falla o bé obrir noves vies.

Blue Monday

Escric aquest article que vostès llegiran uns dies més tard en ple Blue Monday.

Que què és això? Doncs simplement es tracta del proppassat dilluns dia 19 de gener, que algú ha volgut batejar amb aquest sonor nom. I ho han fet, ni més ni menys, perquè diuen que és el dia més trist de l’any i bé s’havia d’identificar (perquè qui es vulgui deprimir ho pugui fer amb tot coneixement de causa, suposo).

Ara bé, com s’ho fan per decidir que un jorn és el més llòbrec entre les múltiples branques que conté un calendari? Doncs es veu que hi ha darrere tota una fórmula matemàtica (ideada per Cliff Arnal, un expert en motivació de la Universitat de Cardiff) que té en compte diverses variables. Entre elles, que arriba el fred de valent, que tot just s’han acabat les Festes nadalenques, que estem en plena costa de gener i que molta gent ha vist ja per aquesta època com s’han trencat els bons propòsits que havien signat per l’any nou.

I és que, certament, acostumem a aprofitar la comparació sempre pel cantó que més ens convé. És quelcom innat que la majoria acabem fent.

No hi ha dubte que aquestes pròximes setmanes seran dures: el sol no pot i la bufanda fa l’agost; arribaran els rebuts i l’extracte de la targeta de crèdit desbocada amb la que vam pagar les compres de Nadal; hem de forçar la vista per anar a cercar la pròxima pausa laboral; sabem que caldrà apagar tots els petits “focs” que sorgiran amb els veïns, amb l’escola dels nens, amb la rentadora que s’espatllarà... i com això molts petits etcèteres que s’acabaran amuntegant amb aspecte d’un pic ferotge i quasi bé impossible d’escalar (com a mínim fins que ens posem a caminar).

I tot això suposa irremeiablement una amenaça que ens fa reaccionar amb els mecanismes de defensa que de forma natural disposem: principalment les emocions de la tristesa i l’ansietat.

Segurament sí que als voltants de l’estiu, amb més llum i menys fred, les coses se solucionen aparentment millor; també hi ha la pausa de les vacances; i la rutina s’esquinçarà menys de tant en tant gràcies a les terrasses, a les festes majors o a les cites amb els amics.

Però igual que tenim aquests pensaments (que en certa manera ens alliberen de responsabilitat, ja que és més fàcil pensar que si estem tristos és per culpa del temps i no pas per la pressió que sentim i hem de gestionar), també seria possible girar el focus d’atenció cap a quelcom que ens resultés més beneficiós.

Per això deia que sovint aprofitem la comparació per justificar-nos, per penjar la pilota a una teulada aliena.

Per exemple, podríem centrar-nos en el fet que si dormim poc és perquè tenim la immensa sort de tenir una feina; o que si ens estirarem els cabells amb els comptes de la targeta de crèdit és perquè hem pogut regalar coses; o valorar les estones que ens diem que perdem ajudant els nens amb els deures com aquell tresor de l’espai compartit amb ells; o aprofitar el pensament dels projectes que un dia es van perdre per aprendre, no repetir errors i tirar-s’hi amb més força el pròxim cop...

El signe de resta espera amagat a la cantonada. Però una simple llei matemàtica ens comunica que -1 multiplicat per -1 dóna +1.

Per tant, de nosaltres depèn girar aquell pensament negatiu fins a fer-ne l’àmbit amable que col·labori amb nosaltres i ens resulti útil. 

Som-hi! Esborrem els blue days!!