Guerra freda

En les últimes jornades s’ha produït un acostament històric entre Cuba i els Estats Units. La trobada a

Panamà entre el president dels USA, Barack Obama, i el seu homòleg de l’illa, Raúl Castro, en el marc de la VII Cimera de les Amèriques constitueix un fet transcendental no únicament per la política internacional, sinó també per tota la (molta) gent que ha realitzat el trànsit entre ambdós països.

A partir d’aquí els gestos benintencionats s’han de dur a la pràctica mitjançant accions, com per exemple l’obertura d’ambaixades en els dominis de l’altre, l’eliminació completa de les restriccions al comerç o als viatges, o l’obertura de portes a la importació de béns i serveis proporcionats per empreses fins ara vetades.

Qualsevol pas serà substancial per muntar un pont sobre unes relacions diplomàtiques que estaven esquinçades ja des de l’any 1961.

Sobre aquest tema, trobo molt rellevants unes declaracions de Barack Obama en què afirmava que “la guerra freda va acabar ja fa temps”, i que el seu país havia de “mirar cap al futur”.

Res a afegir-hi. Això seria l’ideal. Però malauradament dubto que tothom ho entengui així.

En la política d’arreu del planeta trobem incomptables exemples que les arts d’aquella batalla covarda que s’oculta darrere una màscara és més viva que mai.

La protagonitzen governants que prometen ajudar fins el punt exacte que convingui als seus interessos, per tot seguit no dubtar a fer la traveta (amb el millor dels somriures, això sí); o aquells que es dediquen a barrejar temes perquè el llard untós cobreixi les certeses que no interessen; o els que difamant planten la por que quan creixi els proporcionarà l’ombra que tant els convé...

En els últims dies n’hem tingut un exemple per les nostres contrades amb un ministre fosc que es dedica a vincular terrorisme amb el tipus de nacionalisme que li interessa desacreditar. Així no li calen més arguments que el no-argument, ni més aliats que la ignorància.

D’altra banda, tornant al tema de la relació entre els Estats Units i Cuba, cal veure com reaccionaran totes les veus.

I és que és molt comú que a un gran nombre de persones els costi acceptar que la situació d’un enfrontament variï (per millorar) amb el temps. Si els nord-americans havien declarat la lluita al règim d’en Fidel Castro, qui és ningú per modificar-ho?

Això es deu segurament a què no sabem gestionar correctament les crisis ni els enfrontaments.

Quan ens saturem resulta molt complicat fer ús de l’empatia per valorar amb justícia i equitat els arguments dels altres. I contraposar-los amb els nostres d’una manera assenyada per mirar d’arribar a un compromís que satisfaci ambdues parts.

A més, sovint aquell acte de “fer les paus” que hauria d’ésser tan anhelat és percebut com un abaixar-se els pantalons, una rendició, una derrota en tota regla. Com si s’hagués perdut quelcom pel camí i un greuge hagués de perpetuar-se a través de les diferents generacions.

El perdó de tot cor és encara un bé massa escàs i, a sobre, d’esbiaixada percepció.

Les emocions dels grans temes

La tragèdia aèria del vol Barcelona-Düsseldorf de Germanwings del passat dia 24 de març ha tornat a

encetar el debat sobre el tractament que entre tots, medis de comunicació i societat, fem d’aquest tipus de notícies.

El primer tema a pujar a l’escenari fou el necessari respecte que s’ha de tenir als familiars de les víctimes, i acudí de nou la interminable discussió referent a on acaba el dret d’informació de la gent en general i on comença aquesta consideració particular als afectats.

Tot i que no entenc massa que hi hagi qui considera noticiable saber del sofriment aliè. En una situació així es pressuposa, i per tant no es percep la novetat enlloc en el fet que hi sigui present. I de quelcom corrent no té transcendència advertir-ne.

Tanmateix, un cop esgotats els arguments d’aquest primer episodi, es continuà en la direcció d’intentar ubicar en la palestra pública la indagació sobre els motius que podien haver portat al copilot Andreas Lubitz a executar l’execrable acció.

Llavors, premsa, ràdio i televisió van començar a parlar sobre el fet que l’individu estava de baixa i ho havia ocultat a l’empresa; sobre els procediments formatius i de selecció de les companyies aèries; sobre les portes de les cabines de les aeronaus, els seus mecanismes d’apertura i qui els havia inventat; i un llarg etcètera.

Però és que al final, àvids de quelcom sucós i com més morbós millor, s’acabà indagant en la trajectòria vital del personatge: que si havia interromput la seva formació a causa d’una greu depressió; que si havia estat tractat de tendències suïcides en el passat; que ara patia símptomes que l’havien fet buscar l’opinió de diferents facultatius; altres deien que tenia casa, xicota i família i, per tant, no s’entreveien motius per declarar-lo “no-feliç”... Moltes suposicions.

És curiós com quan es dóna inici a un tema de conversa que té o pot tenir a veure amb aquelles expressions més interiors de la persona (judicis, valors, creences, ...) se’n parla amb una naturalitat xocant.

I és que no és sorprenent pel fet que es comentin obertament emocions (ans el contrari, això hauria d’ésser la cosa més corrent del món), sinó perquè quan les que cal exterioritzar són les nostres pròpies costa Déu i ajuda, i en canvi quan ens referim a les dels altres la cosa surt molt més fluïda.

Penso que hauríem de ser capaços d’expressar d’una forma menys encarcarada allò que cadascú sent en cada moment. Donar nom a les sensacions i no témer que la persona que tenim al davant pugui reconèixer-les. Talment com fem quan opinem sobre les dels altres.

Possiblement per una qüestió d’educació, de com ens van pujar, estem avesats a ocultar les emocions darrere de la màscara de la persona impàvida que pot amb tot. Com si aquestes emocions fossin un rastre de feblesa.

I això val especialment per als homes (dels quals encara perdura, encara que estigui una mica silenciat, aquell mandat que diu que “no ploren”), però també per a les dones (que moltes vegades substitueixen per expressions secundàries o símptomes les vertaderes emocions que voldrien donar a conèixer).

Per tant, si som capaços de reconèixer en els “grans temes” la importància d’allò que hom sent, perquè ens entestem majoritàriament a fer callar el que aquella veueta interior crida (per motivar-nos o bé per fer-nos ensopegar) quan es tracta d’aquell “gran tema” que som nosaltres mateixos?

Simplement es tracta d’escoltar, gestionar i conviure amb les petites pors i seguretats. Certament, tan fàcil però tan complicat alhora...

La passió segons... cadascú

Ja estem en plena Setmana Santa, un temps molt divers, amb múltiples interpretacions a gust de cadascú per omplir l’espai que ens ofereix amb unes o altres activitats. Des de les persones que aprofiten per fer milers de quilometres anant a cercar experiències i paisatges ignots, fins a qui opta aquests dies per reduir el món als breus metres quadrats de la seva llar, quedant-se a soles amb ell mateix, amb els seus o amb la treva que feia dies que estava buscant.

Si anem a trobar l’origen religiós de la commemoració, recordarem que l’objectiu d’aquestes dates és celebrar la mort i posterior resurrecció de Jesucrist.

Amb aquest motiu, processons, misses i viacrucis donen veu a la història del Nou Testament perquè els creients que desitgin reforçar el seu sentiment tinguin ben a mà els instruments de fe per fer-ho.

Tanmateix, aquells que no contemplen la Setmana Santa des de la mateixa perspectiva religiosa, també poden usar-la, si així ho desitgen, estirant el fil de la narració d’aquells fets com una exemplificació de la vulnerabilitat humana.

Tot i que és cert que, si s’agafa en aquest sentit, possiblement convindria eliminar-ne aquelles parts de la història referents al sacrifici (ja sabem que de vegades ens toca, però des del punt de vista de la majoria mai pot ésser una virtut ni molt menys un plaer) i a la recompensa de les bones obres en una altra vida o estadi (tant de bo que recollim el premi de les bones accions contínuament i immediata en la interacció amb aquells que ens envolten).

Malauradament, no cal que retrocedim dos mil anys endarrere per poder exemplificar aquella Passió que il·lustren des del Catolicisme i altres religions. Dia a dia ens colpegen amb exemples d’amics, coneguts o fins i tot desconeguts que aprofiten els altaveus dels medis de comunicació per fer-nos arribar a les oïdes històries de dolor, mort, malaltia, patiment o desolació.

I evidentment és inevitable que una punxa roent se’ns clavi a l’ànima amb el furgar d’aquests testimonis. Però lluny de càstigs divins i altres invents que en temps pretèrits ens colaven per controlar-nos (de la mateixa manera que avui ens controlen amb altres arguments, tot sigui dit), hem de veure aquestes desgràcies com accidents que malauradament gairebé tots acabarem sofrint en major o menor mesura a través del transitar per l’existència.

Però no hem de fer d’aquestes excepcions a la norma d’una vida tranquil·la les vies principals del transcórrer. Haurien d’ésser pedres; traïdores, però simples deformitats puntuals d’un avançar generalment amable i il·lusionant.

Per tant, encara que el pes del mal sembli més feixuc que el de les coses positives, aprofitant el símil d’aquestes dates hauríem de substituir les planyívoles estacions del Via Crucis per les estacions de totes aquelles etapes per les quals volem que la nostra ruta vital acabi passant. I fer allò que desitgem de debò sense esperar gaire més.

Tal i com deia Steve Jobs: “Si avui fos el darrer dia de la meva vida, voldria fer el que faré avui? I si la resposta era no durant massa dies seguits, sabia que necessitava canviar alguna cosa”.

Al capdavall, per “avançar feina” d’aquesta manera i no deixar per demà allò que puguem fer avui, no cal que convisquem amb el temor que algun mal averany pot fer-se realitat.

Simplement cal pensar que com abans fem les coses que anhelem, més accions d’aquest tipus aconseguirem encabir a la màgica butxaca acumulativa de les experiències. 

Opinions responsables

La setmana passada, l’enquesta del setmanari El Vallenc preguntava als seus lectors la següent qüestió: “Considereu que el personal del Pius Hospital de Valls ha d’estar més ben pagat?”.

He de confessar que vaig seguir l’evolució dels percentatges amb interès.

És cert que al final va guanyar per una aclaparadora majoria el Sí; però els primers dies les coses no anaven pas així, i a la pàgina web de El Vallenc s’hi va arribar a reflectir momentàniament la victòria del No.

La meva curiositat sobre el tema provenia d’intentar esbrinar quina pauta emprava la gent per opinar sobre aquest afer, i també quins motius els devien conduir a expressar-se cap a un o altre cantó.

Pel que fa al criteri, les persones que treballen o coneixen de primera mà algú que treballa al Pius Hospital serien, en principi, les úniques capaces d’opinar amb cert coneixement de causa sobre el tema. Perquè ningú més pot contraposar la quantitat monetària que es cobra amb l’esforç, la responsabilitat, les exigències i les condicions que suposa la seva tasca quotidiana.

Si no és així, només es pot fer un judici just observant la remuneració mitjançant la comparació del context amb les successives retallades que han patit a l’empresa, o la comparació del nivell salarial actual amb la mitjana d’altres centres de característiques (i nivells qualitatius) semblants.

Per tant, res a objectar a tothom que hagi votat Sí o No emparant-se en un d’aquests criteris. Tot i que el primer és totalment subjectiu i el segon és completament objectiu, em semblen ambdós ben vàlids.

Ara bé, estic convençut que la majoria de gent que han volgut votar no han seguit cap d’aquests mecanismes. I em pregunto: com s’ho deuen haver fet, doncs? (sobretot considerant el fet que el nombre de no sap-no contesta era ínfim)

Perquè el lògic, si no ens recolzem en cap pauta concreta i sòlida, és que tothom hagués opinat que Sí, que els treballadors del Pius Hospital, igual que els treballadors de qualsevol empresa del món, haurien de cobrar més.

Tant de bo tothom pogués dur el ritme de vida que desitgés sense que els diners fossin un impediment sever. Aquesta naturalesa de persones assenyades ens hauria de fer emetre aquest desig.

Perquè votar que No desconeixent les circumstàncies pròpies de l’assumpte seria estrany, potser impropi d’algú que desitja el bé per a tothom.

I és que si haguéssim de posar-nos a respondre enquestes de temes que desconeixem, que ens són aliens o fins i tot en els quals ens podem deixar moure per la rierada dels prejudicis, podríem entrar en una espiral d’injustícia.

Injustícia pel fet d’emetre a la babalà veredictes sense haver estat part ni jurat de l’afer; i injustícia perquè la simple emissió de la qüestió ja provoca un focus que pot ser pervers sobre allò que estem interrogant (i uns voldran qüestionar el que cobren els treballadors d’un hospital, uns altres el que perceben els de la fàbrica de la competència i encara uns darrers el que cobren els regidors o l’alcalde de l’ajuntament de torn).

Una resposta consisteix en un posicionament, però també exigeix una justificació.

I la responsabilitat de demanar el posicionament és d’aquell que fa la pregunta, igual que la de la justificació és de qui contesta.

Estelades

Feia temps que ella contemplava amb simpatia tots aquells balcons amb senyeres estelades.

“Una moda passatgera”, havia sentit que l’anomenaven molta gent quan començaren a penjar-se d’una forma massiva. Però la tendència encara mantenia el seu recorregut, i això que el seu destí era desconegut (tot i que hi havia persones que gosaven imaginar-ne un).

Amb el temps, aquelles teles un dia impol·lutes començaren a esquinçar-se, a rebregar-se, a lluir parracs.

Sempre hi havia qui considerava canviar-les per un nou model, però la majoria de veïns juraven fidelitat a aquella que havia estat la primera. Segurament com una mostra de compromís innegociable amb aquell ideal.

I, si li cridava l’atenció el fenomen, primer era per una qüestió estètica. El ball de les senyeres al ritme del vent espolsava color sobre la monotonia de tantes llambordes grises, i el seu dringar feia una mica menys estàtics els jorns avorrits.

Tanmateix, amb el temps va aprendre a copsar en el fet d’aquelles estelades penjades quelcom més, certament més íntim i lligat a la intransferible personalitat de les persones que les exhibien.

En primer lloc, les robes grogues i roges anaven constituint-se com una part més del paisatge. Ja començava a ésser usual que hi fossin; talment com el sol, les muntanyes de fons o el banc de davant del portal.

I a sobre, com que s’havien anat esfilagarsant i destenyint, avui moltes tenien tota l’aparença d’aquells ítems que exerceixen el testimoniatge de la batalla. Com informants del propòsit que s’havia mantingut en el temps, el desgast que presentaven era la modesta exemplificació de la perseverança. Cicatrius sobre la crosta que feia de pell.

Aquells que abans les reüllaven per la novetat, avui s’hi havien avesat i les ignoraven. Això no obstant, en comptes de treure’ls força, el costum les convertia en els vells amants que no necessiten demostracions per fer valdre el seu sentiment.

Romanien allà, i amb això ja n’hi havia prou.

I d’altra banda, les banderes supervivents a tot aquest període són sostingudes simbòlicament per la persona que les penjà. Un grapat de gent que un dia havien cregut en quelcom i ho havien volgut demostrar.

Per molt que ella vegi solament una tela al balcó, és el símbol de l’individu amb un pensar que hi ha darrere. I hi haurà qui estarà d’acord amb l’ideal que pregona i qui no, i ambdós en tenen el legítim dret; però únicament aquest fet de mantenir-se fidel a una idea ja és quelcom innatament positiu i valorable.

A hores d’ara no se sap gaire bé si la demostració encetada servirà per alguna cosa o bé tot s’acabarà esbravant com el gas del cava amb el qual mai es brindarà.

Sincerament, a ella tant li fa. Una visió poètica li dicta que, passi el que passi, sempre restaran ben vives les peces massacrades d’un nou paisatge que, com tantes coses, seran l’impàvid testimoni d’allò que un dia fou o que tal vegada mai va arribar a ser.