Emfàtica empatia

El món està sotmès a múltiples entrebancs, desafiaments, lluites... proeses quotidianes que ens fan patir i posen el llistó de la supervivència (en els pitjors dels casos) o de la vivència digna (en la resta) ben cara.

Canvis climàtics, crisis econòmiques, esgotament dels recursos naturals, una pobresa alimentària global... Tenim molt a fer, però fins al moment allò plantejat s’ha vist insuficient a l’hora de tallar tanta necessitat.

És evident que es requereix un nou enfocament. I això en bona part passa per un canvi substancial provinent de la manera humana de centrar els fets.

La dècada dels anys 1970s va sorgir una teoria política i econòmica que assegurava que els humans prenien decisions en base a un interès personal tancat (els homo economicus).

És evident que aquesta cerca no és l’única motivació que tenim per fer coses (segurament no és ni la principal). Per tant, per què no atorguem a la resta de contextos el protagonisme que es mereixen?

Per exemple, contínuament rebem o som espectadors de gent que fa patent mostres de la potència de la cooperació humana, demostrant comportament altruistes i prosocials. No podem desaprofitat aquest valor!

Darrerament estan sorgint una sèrie d’interessants estudis que evidencien que els sentiments d’empatia i compassió, sentits de ressonància afectiva, són molt més poderosos que no pas l’individualisme que sovint posem com a excusa. I no només això, sinó que aquestes emocions es poden entrenar i són emmotllables.

Per posar un cas, la investigadora Tania Singer (Directora del departament de Neurociència Social de l’Institut Max Planck) ha emès estudis on hi ha evidències que els programes d’entrenament mental (consistents en exposar els participants a presenciar l’aflicció de l’altra persona) poden millorar les facultats cognitives i socioafectives, allunyant-les de l’egocentrisme, i conduint a un increment de l’activitat de les xarxes neuronals vinculades a l’afiliació.

S’imaginen les oportunitats de tot plegat? Incorporant aquests descobriments a nous models econòmics, a propostes polítiques concretes, a una educació basada en una ètica eficaç i explicativa o, ja de grans, estar disposats a exercitar una “gimnàstica mental” que flexibilitzi els nostres paradigmes, moltes coses podrien rutllar d’una forma molt més coherent.

Per això els proposo, ara que som estiu i en aquesta època s’acostuma a tenir un contacte una mica més distès o en marcs diferents amb els nostres congèneres, que practiquin pel seu compte l’empatia.

Al marge de teories o experimentacions científiques, el seu poder és fàcilment identificable. Ho poden comprovar si no ho han fet ja, és una experiència altament plaent.

No es tracta de res més que sentir allò que els altres estan experimentant i ressonar amb ells. I viure la seva alegria o deixant-nos transportar al seu món pel deix de la tristesa que transpiren...

I descobrir amb aquesta connexió tot el que podem arribar a ser, sempre que ho siguem junts.

Èxodes

La setmana passada, l’Alt Comissionat de Nacions Unides pels Refugiats (ACNUR) va fer públic un informe en el qual s’exposava que el nombre de desplaçats i refugiats ha assolit el seu màxim nivell des de la Segona Guerra Mundial.

A finals de l’any 2013, les xifres fan feredat: segons aquestes últimes dades disponibles, uns 51 milions de persones es veien obligades a viure lluny de les seves llars com a conseqüència de conflictes, persecucions diverses o els alts extrems de violència que estan assolant certes parts del planeta.

Concretament, 33,3 milions d’aquests obligats a marxar són desplaçats (es queden dins de les fronteres polítiques del seu país), mentre que 16,7 milions són refugiats (que han hagut de travessar com a mínim una frontera per poder ja no viure, sinó simplement sobreviure).

Només durant l’any passat, uns 6 milions de persones es veieren obligades a abandonar les poblacions que els acollien, perseguides per la força desmesurada d’injustos enfrontaments.

Des que es comptabilitzen aquestes informacions, mai a la vida s’havia produït un èxode semblant.

Això pot ser degut a què les confrontacions cada vegada són més llargues i pronunciades, hi ha més gent movent-se per l’interior del seu propi país i el retorn (si és que és possible) es fa esperar cada cop més.

Els sanguinaris episodis de Síria (principalment, ja que més de 2,4 milions de refugiats provenien d’aquí), Sudan del Sud i la República Centreafricana tenen bona part del desmèrit d’aquest increment, aquest in crescendo constant, colossal i que a vegades fa l’efecte d’ésser totalment indomable.

El Consell Europeu de Refugiats i Exiliats (European Council on Refugees and Exiles, ECRE), que ha analitzat la situació, n’ha tret una radiografia molt clara: primer els ciutadans miren de moure’s pel territori del seu país. Només quan no hi ha més remei aquesta escapatòria ha d’expandir-se cap a zones més llunyanes. I massa sovint aquesta “estada” es perllonga (el 50% dels refugiats porten com a mínim cinc anys instal·lats fora).

D’aquest informe, crida molt l’atenció que el 86% dels refugiats mundials són acollits per països en vies de desenvolupament. En només una dècada, els estats més rics han passat de rebre més del 30% d’aquests refugiats a ben just un esquifit 14%.

Sempre plou sobre mullat (o bé els núvols són desviats pels vents predominants allà on més els convé, qui sap...).

Que dur deu ser veure’s obligat a abandonar allò que consideres casa teva i haver de caure en una zona de pànic forçada, empès no per la pròpia voluntat de canvi, sinó per l’anhel bèl·lic d’algú altre.

De tant en tant (i més últimament), voluntats alienes, contextos, crisis o presses fan d’energies que ben poca cosa tenen a veure amb nosaltres la força motora que ens regeix.

Adaptar-se, en diuen; i darrerament molt (massa), ens hem d’adaptar!

I fer del lloc on ens ha enviat la transformació una llar el més nostra i còmoda possible. A pesar que alguns canvis són tan despietats que sembla que no cerquin que ens hi ressituem a sobre, sinó sacsejar-nos tan fort per testar simplement si al final acabem caient.

Abdicar

El temps passat era una rua inesgotable d’imatges i paraules oferint al present el descrèdit de la comparació. A l’ara també li hauria agradat tastar aquell prestigi, el respecte, anar-se’n a dormir amb la impressió d’haver complert durant aquell jorn algun objectiu... Però en algun moment (no sabia ben bé quan) s’havia produït un sisme que havia esquinçat pel mig i d’arrel l’estructura de qualsevol continuïtat. Ja res era allò que un cop havia estat.

Últimament, tenia la sensació que el transitar havia esdevingut fer la menys nosa possible als altres, a aquells que sí tenien quelcom a realitzar. Per tant, havia hagut de readaptar els seus moviments perquè el conduïssin cap a les zones més innòcues, menys atapeïdes; aquelles en les quals no passava absolutament res, per bé i per mal. Absolutament res.

S’havia acabat intentar cercar el centre; o com a mínim allò que ell havia anomenat “centre”. Avui, els projectes que no s’havien assolit continuarien en el seu ostracisme, arraconats a la part més alta de l’armari que abans havia estat el de la il·lusió i avui havia esdevingut, per obra de la salvatge ombra que hi havia fet niu a sobre, el de la pura i dura frustració.

Ja no serveix. No serveix o l’han convençut que ja no servia. Tant se val.

La qüestió és que ha hagut de reemmotlar les seves rutines a aquesta exasperant no-pressa. La impaciència per tantes coses no fetes i dies que no aconseguien encabir l’avidesa de les idees arremolinant-se a l’àxon de cadascuna de les seves neurones ha deixat camí al buit més absolut.

No cal ni dir que encara li costa acostumar-se a un xiuxiueig del silenci que oïdes neòfites podrien confondre amb l’eco de la mort. Un so semblant al d’una flauta celta muda simbolitza en el seu cervell la presència de la companyia que no hi és, de la missió que no es pronuncia, de l’anti-bullici dels afores, dels mots amables que s’han esfumat...

Ell sap que segurament no n’hi ha per tant (tot i que s’hi assembla força). Simplement i senzilla ha arribat l’hora de baixar del tren en aquesta estació que no sap ni tan sols si és la seva.

No té pas perquè ser traumàtic. Només es tracta de posar l’intermitent i fer-se a un costat del viarany. Que a partir d’ara remin uns altres.

Per tant, li travessa per la ment una declaració inesperada que pronuncia amb un to decidit i contundent:

“Avui decideixo abdicar del que he estat realitzant fins aquest moment”.

Dit això, hi haurà qui ho lamentarà, qui se n’alegrarà o fins i tot qui, impassible, es deixarà embolicar per la indiferència més absoluta. Tant li fa.

Però ell ja ha dit allò que sempre havia volgut articular.

Des de ben petit els contes li havien narrat que alguns personatges es podien permetre la llibertat de desertar de la seva missió amb tots els honors i una extrema solemnitat. Per exemple, aquells reis que engalanaven el camí cap al tron dels seus gentils fills en nom d’un majestàtic romanticisme.

Tanmateix, a mesura que el seu cap es va fent a la idea de la seva estranya proclamació tot just pronunciada, es va adonant de la irrealitat que aquesta pregona.

Dels temes vertaderament importants, de les tasques cabdals, decisives, ningú en pot abdicar. Tenen adscrita una responsabilitat (envers nosaltres mateixos i els altres) massa potent com per ignorar-la.

Només els reis poden abdicar de quelcom.

A l'ull de l'huracà

Fa quinze dies a l’Alt Camp hi va haver un tornado. La característica inusual del fenomen causà que se’n parlés en algun medi de comunicació, però res més enllà de la simple anècdota, de la curiositat.

Encara que deixem de banda el fet suficientment important que hi va haver danys materials (afortunadament no pas de personals), l’episodi segurament hauria tingut una consideració ben diferent si s’hagués produït en alguna altra contrada del nostre (diuen, perquè a vegades sempre que s’escapa de les mans de tots plegats) país.

Si en comptes d’haver afectat Vilabella o haver-se vist des del Pla de Santa Maria o des de Puigpelat s’hagués albirat des de l’àrea metropolitana de Barcelona, m’hi apostaria alguna cosa que hauria tingut algun minut més de telenotícies i hauria escalat pàgines dels diaris fins abastar quelcom més que aquelles breus línies fetes per produir la perplexitat amb segons de caducitat d’allò inesperat.

I és que algunes vegades fa l’efecte que allò que sobrepassa amb escreix els límits dels deltes de Besós i Llobregat és una mica menys Catalunya, com uns ciutadans de segona divisió.

Efectivament, a nivell informatiu no tothom és igual. És més, persisteixen diferències que ni les noves tendències han aconseguit apaivagar o minvar en absolut.

És innegable que les comunicacions s’han democratitzat amb la irrupció contundent dels medis socials. Avui, Facebook, Twitter, Instagram, Pinterest, Youtube i moltes altres plataformes han originat que a cada cantonada hi pugui haver un exèrcit de corresponsals disposats a fer una crònica o oferir el testimoni en primera persona d’allò ocorregut.

Això, però, ha originat un circuit alternatiu en què tothom pot triar a la carta allò sobre què vol emfatitzar la seva atenció. Normalment, el seu àmbit local o territorial d’influència i aquelles informacions sectorials molt específiques i concretes.

Tanmateix, els grans medis, aquells transversals que posseeixen les grans audiències i decreten amb el seu veredicte allò que és vertaderament “important”, es continuen referint als mateixos termes i formats de tota la vida.

És més, amb l’excusa que ara hi ha disponibles altres canals alternatius per ampliar les informacions cap al cantó anhelat, cada mitjà es veu en cor de centrar amb total impunitat els seus esforços sobre allò que el seu “llibre d’estil” (en dir això, vegi’s normalment “llibre d’interessos”) dicta.

Actualment ens omplim molt la boca de l’alfabetització digital. Parlem de l’objectiu que tothom acabi tenint unes competències mínimes en l’ús de les noves tecnologies, alhora que els nostres infants assoleixin un nivell uniformitzat en el seu ús, com a bons nadius digitals que són.

Això no obstant, què hi ha de l’alfabetització informativa? Què se n’ha fet del dret que hauria d’estandarditzar la consulta d’aquest tipus, de forma que tothom sabés on trobar (i pogués) allò que vol conèixer, quines n’han estat les fonts i altres informacions complementàries (incloent el color de l’opinió que tenyeix l’“objectivitat” de la notícia?

I aconseguir que un tornado sobre l’Alt Camp acabi tenint per fi el mateix valor que un que transiti sobre l’horitzó de la costa barcelonina!

Queixa

Els últims fets al barri barceloní de Sants han salpebrat l’actualitat, deixant fins i tot en un incòmode segon pla a una notícia tan important (o que en principi hauria d’haver-ho esdevingut) com són les conseqüències de les eleccions europees (o fins i tot la recent abdicació).

Suposo que ja coneixeran l’episodi... La setmana passada, coincidint amb la desocupació i posterior esfondrament de l’edifici “okupat” de Can Vies, s’inicià una preocupant espiral de manifestacions i d’enfrontaments al carrer.

És cert que el procés començà ja fa set anys, quan l’entitat Transports Metropolitans de Barcelona (TMB), propietària de l’immoble, denuncià l’estada il·legal. I posteriorment, a primers d’any, el Tribunal Suprem ordenà un desallotjament que tenia com a data límit per executar-se el 30 de maig.

Un primer efecte de l’assumpte (tot i que aquest cop no tinc intenció de fixar-m’hi excessivament) és el seguiment que de la qüestió han realitzat els mitjans de comunicació.

Alguns han criminalitzat una posició i els altres, l’oposada. És clar que això no ve de nou, ja que depenent de la posició ideològica des de la qual s’apreciï una vista el cromatisme és molt diferent.

El més estrany és que aquesta divisió s’estén fins i tot entre la població més pròxima als fets: entre els propis veïns de Sants hi ha avui qui exposa que des de Can Vies es duia a terme una missió social encomiable, i qui afirma que no s’hi podia viure a prop; o la dualitat dels que comuniquen que no n’hi ha per tant sobre el que diuen les notícies en referència a la violència de les darreres nits, i aquells que ho pinten com un vertader infern.

L’objectivitat ja les té, aquestes coses...

Tanmateix, el que a l’hora d’escriure aquest article considero digne de reflexionar és la manera que entre tots hem bastit d’expressar les queixes.

Primerament, deixar constància que els fets de Can Vies m’han fet encetar aquest debat, tot i que penso que en aquest assumpte hi pot haver altres motius barrejats (temes polítics, de descrèdit, etcètera), i conseqüentment no n’és representatiu.

Dit això, torno al que m’interessa...

Crec sincerament que tenim un problema a l’hora d’emetre qualsevol queixa. Tot i que també és cert que no sabria pas per on començar a solucionar-ho, ja que a l’actualitat el problema tant pot ser de l’emissor com del receptor...

Un manual d’intel·ligència emocional podria il·lustrar-nos sobre els passos a mantenir si toca queixar-nos: primerament cal cercar l’interlocutor apropiat, exposar amb detall allò que ens fa sentir així de malament, dir què es podria fer per solucionar-ho (que ha d’ésser quelcom que estigui a l’abast de l’altre) i quines serien les nostres condicions de satisfacció concretes, trobar o organitzar un context, i rebuscar el punt d’emocionalitat adequat.

Aquesta és la responsabilitat de l’emissor.

Això no obstant, encara que aquest missatge surti en condicions òptimes, pot ser que topi amb la disfunció per l’altra banda, la del receptor.

I és que, malauradament, estem massa acostumats a persones, institucions o governs (sobretot aquests... ai els governs!) que es fan els sords. I ja se sap que quan veiem que no s’escolta una crítica que fem la pressió s’acumula fins que el medi diu prou!