Si ho hagués de sentir

Aquests últims dies ha pres un dels llocs de privilegi de les grans noticies l’afer del programa massiu d’espionatge de trucades i correus realitzat pel govern dels Estats Units.

El president Obama s’ha afanyat a aclarir que els ciutadans del seu país podien estar tranquils, ja que únicament s’havien estat espiant persones a l’exterior de les fronteres del seu país. Tot un detall.

Tot i així, la “recollida d’informació” que ha estat practicant la National Security Agency (NSA) a les nou companyies d’internet més grans del país (incloent-hi Microsoft, Apple, Facebook o Google), exposada a l’opinió pública per Edward Snowden, és quelcom extremadament delicat.

Amb la seva novel·la 1984, George Orwell va donar a llum un personatge enigmàtic i totalitari anomenat Gran Germà. Aquest, controlava a través de càmeres tots els moviments de la seva població (que pràcticament es poden considerar súbdits, en el punt en què els situa l’obra), i coaccionava les llibertats d’aquests ciutadans tot recordant-los constantment la frase “El Gran Germà us vigila”.

Amb els anys, aquest nom propi s’ha incorporat a l’imaginari col·lectiu per definir la vigilància extrema i deslleial que els estaments més poderosos realitzen sobre el poble pla.

Governs que amb històries laborals i dades fiscals ho saben tot de nosaltres, grans corporacions que rastregen les cerques telemàtiques per venir-nos a oferir per casualitat allò que serà del nostre interès, targetes de crèdit espietes que conten als bancs el trànsit dels nostres bitllets... Tant se val el medi, el que compta de debò és alçar-se amb la vareta de comandament de la dictadura de la informació que s’ha convertit en l’escenari de joc.

En tenim un darrer exemple amb el que s’està descobrint als Estats Units. Imaginin-se però, per un moment, tot el que es deu escapar del nostre coneixement!

L’explicació ha estat que esperaven descobrir amb aquesta actuació possibles cèl·lules terroristes per poder evitar atemptats potencials. Per tant, és d’esperar que si han trobat algun text o algun context considerat inadequat en els missatges rastrejats, hagin pres mesures contra els emissors.

I és que ja sabem tots els inconvenients que pot provocar que la vista d’algú es faci seves unes línies que no li anaven destinades.

Tanmateix, llegint la notícia, m’ha vingut al cap la idea de les interessants possibilitats que obriria una hipotètica situació en què sabéssim que algú no autoritzat que es creu ocult està llegint els nostres escrits, sempre que això no hagués de comportar represàlies.

En un context com aquest, seríem lliures per a dir el que directament, sense la transmissió de la mentida aparent, no ens atrevim a esbombar.

Imaginin-s’ho. Com de satisfactori seria explicar-li a un company de feina els fonaments d’un bon lideratge i les virtuts d’un bon ambient laboral (si sabéssim que el nostre cap ens està escoltant d’amagat); o explicar-li al ministre de torn aquelles mesures que els que no hi entenem proposem i el carrer en va ple, no fos el cas que les hagués obviat per simples (si fóssim conscients que aquest ministre ens espia); o narrar-li al nostre millor amic tot l’amor dissimulat que mantenim no-compartit, i aquest clam intern ens eixorda el cor i, el que és pitjor, ens crema l’expectativa (si Ella ho pogués sentir... Ai, si Ella ho pogués sentir!); o comentar com qui no vol la cosa que és lamentable cometre il·legalitats contra els ciutadans que t’han votat, però encara és més roí realitzar-les contra aquells d’uns països que no n’han tingut oportunitat (si ho hagués d’espiar algú dels serveis secrets nord-americans)...

Ara que això últim, vist el que hem vist, és ben possible i encara m’arribaran les conseqüències. Serà millor que ho deixem així!

Titulars a peu de pàgina

Fins que la realitat arriba a la nostra percepció, travessa per nombrosos filtres, sedassos que atorguen a allò que ens atrapa un gust modificat.

El primer pas és que la informació ens arribi. És evident, però a vegades ni les coses més manifestes són sempre valorades com a tal.

I és que en algunes ocasions el fet que sapiguem una notícia dependrà que aquesta hagi estat considerada per algun medi de comunicació com a digne d’ésser conegut.

Aquesta deliberació que sembla un detall sense més, pren una consideració transcendental davant d’algunes circumstàncies.

Per exemple, ja en alguna anterior ocasió m’he queixat en aquest mateix espai que no tot l’àmbit geogràfic està igualment cobert per premsa i mitjans audiovisuals. El que passa a Gurb no té la mateixa repercussió que el que passa a Barcelona (d’aquí la importància dels medis locals).

Això si parlem en un àmbit “microgeogràfic”. Si ho expandim cap a la “macrogeografia”, també trobaríem que l’atenció no és la mateixa sigui quina sigui la zona del planeta en què es localitza l’acció: dos morts a causa d’un atemptat ocorregut a Estats Units tenen una cobertura que res té a veure amb la de dos-cents assassinats per culpa d’un bombardeig a l’Afganistan.

Però ja hauríem d’estar acostumats que el passaport d’una persona faci cotitzar la seva ànima a la borsa, fent-la digna d’una quantitat de plors variable davant de la pèrdua per part d’aquells que no la coneixien.

Si seguim avançant, sempre suposant que l’esdeveniment hagi aconseguit la meta de la nostra coneixença, en un altre estadi ens toparem amb el fet d’haver d’aportar inevitablement un component subjectiu a la informació.

I és que no tot ens toca de la mateixa manera, ni tots sabem jutjar del mateix mode la tangibilitat.

Evidentment, quan un episodi té una repercussió personal, que interactua amb les nostres circumstàncies o les d’algú que coneixem i/o ens importa, desprendrà una substància que inhibirà una part de racionalitat i ho conduirà tot més a l’extrem, intensificant la ira, la negació i l’exaltació.

Addicionalment, hi ha un factor de protecció que causa que veiem els mals dels altres (o les males notícies, i fins i tot els grans cops de sort...) com episodis integrants d’un guió literari, com quelcom projectat sobre una pantalla de cinema que ho reté fortament i mai permetrà que es barregi amb el nostre modus vivendi. És quan acut aquell lacònic “aquí aquestes coses no passen”.

Però i tant si passen, a vegades. Lamentablement i certa.

La setmana passada, per exemple, les notícies parlaven de Valls donant una notícia d’aquelles grandiloqüents i aterradores que mai voldríem sentir: la mort d’una persona a la nostra localitat presumptament assassinada d’una forma despietada.

Sempre ens fan mal, aquestes coses, però ens hem acostumat tant a sentir-les (com si acostumar fos un verb que es pogués conjugar en aquestes circumstàncies... però ho fem!) que un lleu aixecament de cap segella la nostra indignació. I un segon més tard ens n’hem pràcticament oblidat.

El gel de la desídia ja ha aconseguit una part del seu objectiu de convertir la selva en què les preocupacions podien travessar la humanitat de punta a punta (tot i que algun clar sempre hi ha hagut, naturalment) saltant de persona en persona en un vertader Pol que ens fa perdre el nord.

Per això, dintre de la desgràcia, quan ocorren a prop nostre episodis funestos ens permeten aquell exercici macabre però necessari de contemplar la resta de coses que passen en la seva justa mesura, tant immenses o completament innòcues.

Al capdavall, els fets que prenen realitat durant la vida i aquells als quals atorguem el mèrit d’ésser noticiables són els pilars que basteixen les persones que som i serem o la societat que entre tots estem engendrant.

Pilars que fan llenya

La vida és un camí sinuós, amb constants pujades i baixades. I aquests desnivells sorgeixen puntualment, d’una forma aproximadament aleatòria. Quan menys ens ho esperem, pot aparèixer un inconvenient que suposi haver d’alentir el pas, haver de cercar una ruta alternativa o bé haver de repensar-nos l’horitzó que havíem imaginat per una nova promesa, un esbós de futur alternatiu.

Tanmateix, tot i que acabem de comentar suara que no se sap mai quan sorgirà el gap a salvar, hi ha dos períodes del trajecte vital en què sí que es pot planificar que, inevitablement, s’observaran aquest tipus de desviacions.

La primera serà a la sortida. En la infantesa d’una persona tindran lloc un seguit de canvis, un conjunt d’evolucions i modificacions, que posaran a l’individu en una situació d’especial vulnerabilitat.

I la segona ocasió serà just a l’altra punta, durant la vellesa. En aquest punt cal assumir igualment una nova realitat i acoblar-nos-hi amb la màxima serenitat i comoditat possible.

Això no obstant, en comptes de facilitar aquestes dues transicions i enfocar tots els esforços a uns col·lectius especialment sensibles, sembla que la tendència sigui la contrària. Avui s’avantposen els interessos polítics partidistes o els béns de venda ideològics a la cura de les persones. I això probablement sigui una factura massa pesada com perquè la nostra societat, especialment en els temps que corren, pugui permetre-se-la.

El govern espanyol, amb la famosa Llei Wert (actualment, quan quelcom adquireix el “mèrit” d’esdevenir famós, malament rai...), l’únic que fa és sacrificar encara una mica més el sistema educatiu espanyol amb la solitària voluntat d’aconseguir-ne un rèdit polític.

És l’últim episodi d’una tendència malauradament generalitzada. Cada govern que entra mira d’imprimir la seva petjada. I com que és més fàcil fer-ho amb polèmica que amb una bona obra d’actuació, així ens va...

Tot i ésser evident que el nivell mitjà de competències amb què els alumnes espanyols surten dels diferents estadis d’aprenentatge reclama una solució urgent, aquesta s’havia de prendre amb criteris tècnics, preguntant als docents, cercant alternatives coherents i, a poder ser, consensuades. Però en comptes d’això s’ha donat prioritat a l’enfrontament i a decretar uns canvis que, en el millor dels casos, seran totalment insubstancials, i en el pitjor (l’episodi de la voluntat malaltissa de complicar la vida a una escola que integri amb naturalitat el català; cosa que fins i tot segons la Constitució espanyola hauria d’ésser el desitjable!), suposarien en cas d’aplicar-se una dificultat logística inassolible i una nova eixugada de recursos.

I per l’altra banda hi ha un atac constant a una Llei que ja va néixer tocada de mort: la de la Dependència (bona part dels receptors de la qual haurien de ser gent gran).

La idea era bona (i, més que això, necessària), però des del primer dia hi ha hagut dificultats. Primerament amb els recursos necessaris per a la valoració del grau de cada persona i la gestió dels expedients; i en segon lloc, perquè els recursos destinats al seu pagament sempre han resultat escassos.

Ara resulta que els avis són els que més han de sentir la crisi. Després de tota una vida de treballar i que la majoria sàpigues guardar la roba i actués amb seny i precaució, avui han de conviure amb uns recursos molt limitats per unes pensions exigües que gairebé llencen per la borda tots aquells sacrificis.

A més, en aquests dies de trons i pedregada molts veuen com els fills han de tornar a viure amb ells o han d’ajudar-los en les seves dificultats, cal pagar metges i receptes o que, sense ajudes, no poden pagar-se la institució o professional que puguin cuidar-los. Per si no en tinguessin prou amb la que ja els cau.

Evidentment, no sembla una bona estratègia posar traves a aquells sectors de població especialment sensibles o vulnerables. Als pilars vertaders de la nostra societat!

Diuen que sempre plou sobre mullat. I això és perquè el temps no sap descarregar l’aigua mirant les necessitats de les persones. Però que el mateix s’hagi de dir dels polítics i de les administracions ja és més dur. Bastant més dur.

Motivacions en entredit

Em disposo a escriure aquest article amb dubtes seriosos sobre l’eina amb la qual tinc intenció de fer-ho. Tota la vida pensant-me que utilitzava el català com a idioma, i ara resulta que no paren de sorgir noves llengües que s’hi assemblen tant, però tant, que la meva ment no aconsegueix destriar-les.

Tanmateix, la incertesa no és sobre això. Per bé o per mal, ja tinc el criteri massa assentat com per variar-lo a aquestes alçades. En realitat és sobre quin argument hauria d’emprar per enfocar la meva argumentació.

Tal i com estan les coses, els polítics ja haurien de saber que tenen un dèficit de credibilitat que els costarà molt remuntar. Simplement, la gent ja no els creu. Ni a ells, ni a la seva acció de govern, ni a la intencionalitat última d’aquests actes (cosa que és encara el més greu de tot).

Amb aquest punt de partida, costa molt d’entendre que s’obstinin a incrementar la tensió mitjançant fets que en el millor dels casos no aportaran cap benefici a les actuals emergències (ni més pa, ni una llar per a tothom, ni la reducció de l’atur... res de res); ans el contrari, sembla que l’únic objectiu sigui ventar el foc que ja està encès. És clar que alguna finalitat deu tenir, això...

Anteriorment ja havíem tingut notícies del valencià i del balear com a dues realitats pretesament inconnexes respecte la llengua catalana. Però ara des d’Aragó filen encara més prim i deixen a la llum del món dos nous idiomes d’una revolada: el LAPAO (Lengua Aragonesa Propia del Área Oriental) i el LAPAPYP (Lengua Aragonesa Propia de las Áreas Pirenaica y Prepirenaica).

Realment és difícil de pair. Però encara més ho és intentar fer elucubracions sobre els motius que han tingut per, amb tot el que està caient, anar a cercar noves tribulacions, i més si són tan gratuïtes com aquestes.

Com no podia faltar, des d’alguns sectors es culpa Catalunya de la decisió. Si nosaltres no haguéssim estat tan diferenciadors i haguéssim fet l’esforç d’aguantar encara amb més estoïcitat tot el que ens ha caigut a sobre (a més d’engolir en un exercici de canibalisme cultural qualsevol aspiració nacional), segurament els nostres veïns no haurien hagut, pobrets, de renegar de nosaltres i de tot allò que desprèn un irrespirable tuf a català.

Tal i com he comentat, he iniciat aquest article amb el dubte sobre com enfocar el tema. I mentre escrivia no l’he resolt pas.

Encara tinc dos pensaments contraposats per oferir com a hipòtesi de què pot haver motivat la decisió del govern aragonès.

Per un cantó, no em queda més remei que considerar la ignorància: eliminar el valor dels arguments científics per plasmar la història tal i com millor ens convingui, emparant-nos en els ulls clucs per deixar passar la resposta correcta i així haver-li de buscar succedani (que em convingui).

Però per l’altra banda, també cal atendre a la possible motivació de la mala fe: l’atac a alguns territoris està de moda; això i després afirmar sorneguerament no entendre perquè desvariegen d’aquesta manera i se senten tan perseguits, estafats, menystinguts i humiliats que ara diuen que volen separar-se.

A més, no es pot oblidar que, a part del rèdit polític de la tàctica, així també aconsegueixen distreure l’atenció de les coses que tenen importància de debò; justament aquelles que alguns no se’n surten de redreçar. 

Mosaics de trencadís

Durant la celebració de la vuitena Gran Gala del setmanari “El Vallenc”, es destacà en diverses ocasions l’especial transcendència d’allò petit, allò modest; aquells detalls que tot i no cridar l’atenció general sí que esdevenen vitals per a un mateix; per a qui ho viu o ho sent.

Val a dir que aquest és un concepte que de sempre m’ha fascinat. Per això no puc estar més d’acord a l’hora de trobar un símil per plasmar la importància de la premsa de proximitat en un context grandiloqüent i globalitzat com el que se’ns retrata.

Efectivament, aquest setmanari que tenen entre mans deixa per a altres mitjans la crònica en primera persona de les picabaralles polítiques nacionals, els termes macroeconòmics, les advertències d’Europa, els partits del Barça, la darrera topada a l’Afganistan... Temes que habitualment s’abracen d’una forma apassionada amb els grans titulars, deixen pas aquí a altres realitats.

Tanmateix, això no vol dir que els lectors de “El Vallenc” (o de qualsevol altre medi de format de proximitat) ignorin pas aquests temes.

En primer lloc, en tindran notícies perquè compatibilitzaran la seva lectura amb la d’altres publicacions o el seguiment de ràdios i televisions. I d’altra banda (i molt important), ho percebran a través de les experiències de la gent de les nostres contrades que estarà en contacte amb aquests arguments més generals.

Per exemple, encara que en aquestes pàgines no hi trobin el relat de les penúries extremes que ocorren ara mateix a la banya de l’Àfrica, el testimoni vindrà expressat a través de les persones que des de l’Alt Camp facin voluntariat o informin sobre aquesta causa. Al capdavall, les coses realment importants troben les vies per transcendir a tots els nivells.

Fa unes dècades, des de les grans ciutats es referien a la gent que vivíem a “comarques” com a desinformades, de sorpresa fàcil. Això es devia a què les novetats es produïen primer en els seus aparadors, els seus salons de conferència, els seus teatres, els ampul·losos carrers...

Ara, però, les coses han canviat, i molt. Tant que m’atreviria a dir que no simplement els hem agafat, sinó que els hem superat àmpliament.

I és que, avui en dia, Internet i els nous medis provoquen que la propagació d’una notícia o quelcom innovador es produeixi instantàniament i d’una forma més o menys homogènia a tot el món.

Ara bé, nosaltres des de “comarques” coneixem el que passa a Barcelona (què estan fent en Mas i el seu govern, quins són els actes de La Mercè, quina obra està en entredit... en bona part a causa d’uns medis de comunicació anòmalament centralitzats), però els de Barcelona continuen desconeixent moltes de les coses que passen més enllà de Besós i Llobregat, ja que no tenen ningú que els ho expliqui.

Aquesta és la gran virtut de la premsa comarcal i, per extensió, d’allò de mida continguda.

Algú que algun cop hagi disposat de peces grans per muntar el seu particular trencaclosques de l’existència, difícilment acceptarà quan se li acabin de continuar amb peces més petites. Esperarà que tornin les parts grosses, al·legant que recuperarà el temps posposat gràcies a la feina que s’estalviarà.

En canvi, algú que s’acostumi a les peces petites anirà recopilant-les constantment, gra a gra, sense demora. Les seves mans i la seva ment acceptaran sense prejudicis bastir a partir de pràcticament qualsevol tipus de matèria primera. 

Per tant, és possible que aquesta segona mena de persones, aquelles que no s’hauran deixat cohibir pel treball extra d’allò que no està en estoc i s’ha de buscar incessantment, aconsegueixin al final un resultat més complet i acabat, amb més varietat cromàtica i tots els grisos intermedis, ja que no hauran hagut de deixar descoberta ni la més mínima de les escletxes.