Una relativa conspiració

Jo a les travesses sempre poso que el Madrid guanyarà –deia un que era molt del Barça-. Així com a mínim tinc un motiu per alegrar-me quan el rival més gran del meu equip acaba vencedor.

I és que la mesura d’aquest senyor segurament no era massa racional, però havia nascut per a preservar el seu estat emocional íntegre. Era una comoditat feta a mida, domesticada, submisa.

Al capdavall potser és veritat que no hi ha una felicitat universal. Fins i tot pot ésser cert que ni tan sols no existeix la felicitat, sinó únicament una successió de moments plaents que s’acosten a la noció personal d’aquesta inconcreció.

Sigui com sigui, el benestar té una escala de graduació relativa, en què ni les marques ni les xifres no duen implícites un judici de valors. Nosaltres decidim si en una mínima fa fred o bé calor, o l’ahir pot esdevenir més càlid que l’avui encara que el termòmetre indiqui el contrari.

Per això ens queda l’oportunitat (alguns en diran consol) d’adaptar la nostra consciència a la realitat per, alhora, emmotllar aquesta realitat a la forma de la consciència que carreguem.

Les expectatives tenen un rol fonamental en aquest joc. I són estranyes, contradictòries, quasi bé sàdiques: com més baixes les tinguem més fàcils seran de vèncer per la percepció i produir satisfacció; però, al seu torn, si les deixem excessivament arran de terra faran que ens sentim sense aspiracions, insípids, indiferents, vençuts.

Es tracta d’arribar a un punt de compromís, amb el qual sigui còmode conviure-hi en el nostre actual estat. I és que segons l’estadi vital en el que ens trobem les necessitats seran unes o unes altres: des de la fam de conèixer de la infantesa fins a la inseguretat de tenir massa respostes de la vellesa.

Aquestes consideracions esdevenen d’una forma natural i espontània. No planifiquem com rebrem el que té possibilitats d’arribar.

A vegades fa la sensació que deixem la vida en mans dels designis de la improvisació. Encara que fem planificacions per als projectes d’empresa o per al pagament de la hipoteca, no realitzem plànings per a quelcom tan valuós com és la nostra existència. Deixem que els fets es vagin succeint d’una forma més o menys atropellada, i basem en la sort o la desgràcia la justificació d’allò que ocorre.

És cert que tenim ben identificat el futur amb el qual ens encantaria encarar-nos. I la majoria fins i tot lluita per acostar-s’hi. Però li posem el nom de somni i, amb aquesta cuirassa, si no es realitza no passarà res. Els somnis, somnis són, ens direm...

És clar que hi ha alguns anhels que són, avui per avui, inabastables. Si jo em marco en el full de ruta del meu pla de vida que vull viatjar al passat, ser multimilionari, viure una temporada a Mart o no envellir estaré condemnat a la frustració.

Qualsevol cosa ha de saber-se triar. Si sóc pretensiós en excés i em salto passos intermedis, el que construiré no seran objectius, sinó fantasies.

Ara que els neutrins estan posant en dubte creences molt consolidades, fem l’esforç d’assentar-ne algunes perquè quedin a prova de qualsevol interrogant:

Primer, la Teoria de la Relativitat (no la d’Einstein, sinó la nostra) és segura i és necessari que la sapiguem manejar. Marquem-nos les ambicions suficients per evolucionar, al mateix temps que tenim molt clar el que hem decretat Felicitat i aprofitem cadascun d’aquests moments.

Segon, també la Teoria de la Conspiració que ens practiquem a nosaltres mateixos en un intent d’automutilació és veritable. A vegades transcorrem pel camí quan el que ens mereixeríem és viatjar, amb tots els sentits; i cerquem mecanismes que no depenguin de nosaltres per tenir excusa quan les coses no surtin com havíem previst.

El senyor que és molt del Barça opta per un mecanisme que agafa unes quantes gotetes de cadascuna d’aquestes teories. I això i la realitat que es doni dins d’un camp de futbol trastocaran el seu món amb tota la força de la felicitat o bé de la insípida acceptació.

Problemes invisibles

L’altre dia llegia al diari que l’Ajuntament de Sabadell vol que es retiri una de les estacions de vigilància i previsió de la contaminació atmosfèrica que hi ha al municipi. El motiu? Doncs que supera repetidament els límits legals d’immissió establerts de diòxid de nitrogen.

L’equip de govern ho justifica afirmant que la instal·lació està en una confluència de vies molt transitades, i que els seus resultats distorsionen la realitat de la contaminació a la ciutat, en absolut tan desproporcionada.

Naturalment, des del Departament de Territori i Sostenibilitat s’han fet de moment els sords a la retirada. També el regidor Carles Rossinyol, de CiU, ha declarat que apartar del servei l’estació seria “fer política d’estruç: amagar el problema”.

Recau sobre Sabadell el dubtós honor d’ésser, dades a la mà, la ciutat més contaminada de l’estat espanyol. I als seus governants no se’ls acut millor solució que eliminar les xifres que els ubiquen en tan compromesa tessitura. En comptes de cercar una solució i mirar d’atacar la pol·lució.

No els sona la rebequeria? No serà que ens estem malacostumant a fugir d’estudi i a no saber abraçar cap responsabilitat?

Malauradament, en massa àmbits estem assumint com quelcom normal aquest comportament d’espolsar-nos les puces. Tant, que ja ni resulta un greuge per al perpetrador, sinó una rutina sense més, autoritzada per omissió.

En l’àmbit de la gestió empresarial és un pas bàsic, crític, establir els indicadors que han de permetre realitzar el seguiment dels processos que conformen la realització d’un producte o servei.

Amb aquesta caracterització resultarà ben factible conèixer si millorem o empitjorem en qualsevol dels aspectes visualitzats (per exemple, comptant la proporció d’elements defectuosos detectats o de queixes rebudes), ésser partícips de la responsabilitat de la companyia vers el medi ambient (mesurant el consum de matèries primeres o d’energies) o a la seguretat dels treballadors (mantenint estadístiques d’accidentabilitat o de dies de baixa), posem per cas.

D’altra banda, una de les grans utilitats dels indicadors és que ens permetran dur al terreny de la realitat elements sovint eteris i inconcrets com són els objectius.

No n’hi ha prou de posar per escrit unes bones intencions; cal que, a part d’això, es treballi diàriament per avançar cap a la pretensió. I això implica necessàriament saber en cada moment en quin punt quedem del trajecte; conèixer com de lluny estem per accelerar, si cal, el ritme i arribar abans que s’esgoti el termini planificat.

En el cas de Sabadell que ens servia com a introducció, l’objectiu hauria d’ésser clar: disminuir la concentració d’elements contaminants.

I per acomplir-lo, és necessari refermar uns indicadors clars que compassin l’evolució. En l’exemple, sense dubte aquests hauran de ser precisament les mesures contínues de les concentracions dels diversos gasos contaminants. Per tant, a ningú hauria d’interessar tant que les lectures fossin nombroses, precises i en les màximes localitzacions possibles com al consistori sabadellenc. Però en comptes d’això pretenen eliminar aquella realitat que no els fa el pes.

I és que ja se sap que els problemes no ho són tant si la mirada es desvia i no els veu.

Com a mínim els polítics i la forma de treballar que massa gent té per aquestes contrades confirma que ho sabem.

Els objectius demanden uns responsables; però les responsabilitats pesen massa i ningú les vol.

Mart en un cove

Dimecres de la setmana passada, la NASA presentà el disseny del seu nou aparell de vol, que segons afirmen ha d’ésser capaç de portar algun dia l’home al mitificat planeta Mart.

Segons Charles Bolden, l’actual cap de l’agencia governamental nord-americana, la realització de la nova eina pretén arreplegar el guant deixat anar pel president Obama, que els havia reptat a “ser audaços i somniar en gran”.

L’objectiu principal és omplir el buit deixat pels transbordadors espacials que el passat juliol van ser jubilats.

El cost: uns trenta-cinc mil milions de dòlars d’inversió i una espera per tenir la construcció acabada que es preveu per l’any 2017. Tot per mantenir l’hegemonia americana en la conquesta de l’espai, que amb la irrupció de les economies emergents volent mostrar múscul està més amenaçada que mai.

És clar que el programa va molt per llarg. Entre proves i càlculs, fins com a mínim l’any 2030 res de somiar en Mart, de moment.

Quan s’anuncien aquestes proeses tecnològiques de la NASA (o de l’ESA o de qui sigui) hi ha els que estan realment encantats i aquells que posen el crit al cel.

Efectivament, aquesta quantitat tan majúscula de diners podria tenir aplicacions molt diverses i valuoses.

Ara bé, és missió dels administradors (públics o privats) repartir els fons en cerca i captura de la millor rendibilitat. I unes vegades s’haurà de buscar la immediatesa (destinar els diners per tapar la boca de la fam a la banya d’Àfrica, per exemple), però unes altres serà adequat fer mitja volta addicional per invertir a llarg termini. De fet, si ningú hagués fet això que costa tant, ara no tindríem molts dels avenços tecnològics que ens permeten la qualitat de vida que hem assolit en molts aspectes.

Així, dels faraònics projectes de la NASA n’han sorgit termòmetres d’oïda, vestits ignífugs, ulleres de sol, eines elèctriques autònomes, bolígrafs Fisher, materials ceràmics translúcids emprats avui àmpliament, polímers de cristall líquid dels quals se’n fan recipients, ... Coses discretes que avui ens resulten quotidianes tenen l’origen en l’intent pretensiós d’apropar-nos a les estrelles.

Només per aquesta fàbrica de superació del saber que constitueix la cursa espacial ja val la pena, segurament.

Però potser hi ha un dubte en l’excusa que ens donen per anar a cercar el “més enllà proper”: per què volen anar a Mart?

Tenim un planeta del qual desconeixem molts mecanismes teòrics. Molts mecanismes teòrics i, pel que sembla, tota la pràctica, ja que l’estem deixant agonitzar lentament fins que produirà un canvi de cicle irreparable, com a mínim per a l’espècie humana. Realment hi ha la necessitat d’encetar una nova llibreta quan tenim la del curs passat plena d’incògnites encara per desxifrar?

I si ens trobéssim que Mart és una plataforma per fer-nos populars a tota la Via Làctia? De debò ens interessa ser observats per altres civilitzacions i ser reconeguts com això que som actualment? No val més fer-nos l’orni i passar desapercebuts, amagant fracassos i aquest mal fer?

A més, qui nomenaríem com a ambaixadors nostres, si essent tant pocs tenim la Terra rodolant sota la forma d’una disputa contínua i som incapaços d’articular un discurs comú?

De moment, més val que continuem volent oferir la Lluna en un cove. Mart és impossible fins el 2030 i, a més, la Lluna és la vella amiga que sabem que ens ho perdona tot.

Fent-ne norma

La setmana passada es va commemorar el desè aniversari dels fets de l’onze de setembre de 2001 a Nova York.

Els americans són proclius a aquesta mena de manifestacions, a rendir tribut a tot allò que creuen que pot refermar el seu esperit nacional o, simplement, de comunitat.

I aquí riem molt del seu orgull patriòtic i dels seus estirabots amb la bandera, però segurament alguna cosa sí que els deu aportar a nivell de convivència aquest caminar a una, encara que molts cops només sigui representatiu.

Per començar, encara que els seus polítics es tirin els plats pel cap amb els de signe contrari talment com els d’aquí, també saben fer front comú quan cal; i això és totalment inimaginable en d’altres contrades.

Aquest cop no hi ha cap tipus de dubte que l’atac a les torres bessones de la Big Apple bé mereixia un record. Primer, per totes les persones que s’hi van deixar la vida i per aquelles que van quedar mutilades d’un fill, un germà, algun familiar o un amic per culpa de la rancúnia cega d’uns individus que potser sí que van trobar un Alcorà però no pas el seu Déu. I en segon lloc, perquè fou un episodi superlatiu de la història (un d’aquests tan malauradament habituals fragments lúgubres...) que canvià dràsticament la forma de veure el món a tot el planeta.

Diuen que el món es divideix entre els optimistes i els pessimistes. Entre els que beuen el got mig ple i els que el veuen mig buit (i encara probablement el deuen creure mig buit perquè algú se’ls ha begut d’amagat la seva part).

Ara bé, a l’hora d’actuar com a col·lectiu, com a societat, tendim a recolzar-nos en aquesta segona opció i esdevenim negatius per naturalesa, desconfiats.

Això és el que ha passat amb els fets d’aquest onze de setembre americà, que han causat un gir radical en la frontera entre seguretat i drets.

Per començar, abans de l’any 2001 era inconcebible que en els aeroports haguéssim de passar per la gimcana que ara fem: detectors, líquids en una bossa, registres personals i, ja en molts llocs, els descarats escàners corporals.

Accions que abans haurien esdevingut una violació de drets avui ens són venuts com a mesures bàsiques per intentar evitar que ningú més utilitzi l’avió com a arma massiva.

I segurament tenen raó. Qualsevol aplicació és poca per prevenir; això no obstant, és imprescindible arribar a un compromís, com en tot.

El filòsof Thomas Hobbes, emparant-se en una sentència llatina de Plaute, deia que “homo homini lupus”, és a dir, que l’home és un llop per a l’home; acaba convertint-se ell sol en el seu propi botxí a causa d’egoismes, enveges i altres sentiments pel que es veu massa humans.

I encara que molts no creguem en aquesta afirmació, el fet que aprenguem més com a col·lectiu de les tragèdies i les coses dolentes que ens passen potser sí que demostra que tendim més a aquest pessimisme i a fer bandera de la maldat natural que existeix a la Terra.

Un dia fatídic a Manhattan causà que a partir d’aquell moment prenguéssim consciència que coses terribles eren factibles des d’una aeronau. I ni la multitud de vols que diàriament ens sobrevolen sense incidències ens fa canviar d’opinió. Fem norma i intentem preveure els comportaments que pugui tenir una ment incoherent i que vessi malícia; estranya contradicció.

Valorem allò que pot ocórrer en base a una estadística esbiaixada per la por i els episodis pretèrits de negra faç. Una probabilitat ínfima pot ésser impermissible quan la conseqüència és inassumible a nivell de danys globals (a nivell de danys particulars, qualsevol conseqüència serà cruel) o moralment.

I el zero absolut és gairebé impossible en l’estadística del horror, però provem d’acostar-nos-hi tant com puguem. O tant com ens deixin ells, els estranys.

L'atracció de la morbositat

Deu ser perquè quan fan una exhibició de focs artificials tothom aixeca la mirada i perd de vista allò que passa a la Terra; o perquè els agrada la situació alienant de la cortina de fum; o simplement perquè alguns polítics creuen que tenir la capacitat de fer aixecar la veu del poble és sinònim de poder.

Sigui com sigui, triem el motiu o l’excusa que triem, la qüestió és que ens van sorprenent dia sí i dia també amb nous excessos, salts impossibles sobre dels nostres caps sense cascos que els protegeixin amb una intencionalitat dubtosa, que s’aproxima força a un discurs on l’única racionalitat sigui la mala fe.

Amb tots els problemes que assolen els nostres territoris geogràfics, físics i mentals, i alguns encara s’obstinen a marejar la perdiu amb solucions inventades destinades a problemes que no hi eren. Atiar el foc de la discòrdia és una tàctica malauradament habitual per a molts dels nostres representants de les altes cambres, entre d’altres. Deu ser que darrere hi oculten ineptituds, omissions o una manca de criteri alarmant.

L’última ocasió que hem tingut de comprovar aquest joc de timbals exasperant ha estat en motiu de la sentència del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya contra la immersió lingüística.

Efectivament, la situació no hauria pogut ésser més propicia per fabricar una polèmica artificial. Ens pesen deu mil coses i fins i tot estem perdent característiques d’aquell estat del benestar que ens havien venut que teníem perfectament assentat, i a uns quants il·luminats no se’ls ocorre millor opció que cercar de nou la confrontació, l’odi, les comparacions de mala fe...

Fa un parell de setmanes, en aquest mateix espai sortia el tema de les competències difuses en matèria d’educació i de tots els problemes que feien que el futur de les noves generacions no es percebi avui precisament com un horitzó planer. Doncs ara imaginin-se si li hem de posar un nou entrebanc. Plou sobre mullat.

Probablement els mateixos que han embolicat la troca, ara que percebran que s’han sortit amb la seva, faran intents per fer veure que la sentència no suposarà pas un trasbals, sinó només un procés natural per solucionar la injustícia que ells pensaven que es donava. Potser fins i tot ni s’esperaven aquesta decisió, sinó que l’única intencionalitat era fer el numerat i obtenir el crèdit electoral que és tot el seu únic leitmotiv.

Però la jugada ja està feta i solament resta la rèplica. I aquesta pot venir sota la forma d’un contraatac o bé esperar el minut noranta per certificar una nova derrota.

En el cas del conflicte Catalunya-Espanya dels últims temps (pesi a qui pesi, el motiu final de tot l’enrenou és aquest), hi ha una topada molt intensa entre la teoria i la pràctica.

Tot allò que alguns personatges i medis de comunicació venen sobre la realitat catalana, ben poc o res té a veure amb el que passa de debò. Ni tenim un castellà marginat, ni els nostres infants deixen l’escola desconeixent l’idioma de l’imperi. Només cal sortir a donar un tomb per qualsevol localitat catalana per adonar-se d’aquesta veritat i apreciar quin dels dos diccionaris està més amenaçat per la manca d’ús (i de recolzament social, i de medis de comunicació que l’emprin, etcètera).

Però mentre hi hagi els individus que es dediquen a crear incendis i aprofiten la repercussió de la resposta per vendre que els excessos provenen del nostre cantó, no fugirem del bucle on estem ubicats.

Tenim aquesta opció passiva d’anar aguantant; o bé la de donar-los la raó i anar a cercar l’energia extra que venci l’atracció de la morbositat que ens proposen periòdicament, per anar a cercar una nova òrbita.