Màscares

La vessant social dels humans ens aporta indubtablement moltes coses positives. I, més que això, és una de les característiques que ens diferencia de la resta d’animals i ens atorga bona part de l’adjectiu aquest a vegades tan pretensiós de racionals.
No solament treballem per al conjunt que som o representem amb ànims d’obtenir-ne recompensa (protecció, infraestructura, la compartició de recursos per abaratir costos, etc.), sinó que, quan estem de bones, algú fins i tot gasta recursos sense ànims d’obtenir-ne altre premi que no sigui el plaer d’haver fet el que la consciència li dictava que havia d’ésser realitzat.
Però a vegades aquesta part social ens fa cometre autèntics disbarats; fins i tot allunyar-nos de la persona que som i representar papers que no ens escauen gaire. Fer coses de cara a la galeria.

Aquests dies mateix m’ha semblat trobar a l’actualitat dos exemples d’aquesta careta sobreposada...

Punt número ú: La setmana passada el govern espanyol aprovà un reial decret que té per objectiu fomentar la compra de vehicles elèctrics. Mitjançant aquest text, tot aquell que compri un d’aquests vehicles veurà directament subvencionat un vint-i-cinc per cent del seu preu total.
I és que tot i que sembla que les subvencions mai hagin d’ésser negatives (ningú regala res, diem sovint), algunes vegades no tot està tan clar.
Per un cantó ens parlen que les retallades són necessàries i que en un moment tan complicat com aquest els ciutadans ens hem d’estrènyer el cinturó, però per l’altre s’enceten noves despeses. I el que és més greu, la seva utilitat sembla poca o potser nul·la.
Comprar-se avui en dia un cotxe de mida petita, amb un acabat bàsic, que té una autonomia d’un màxim de cent cinquanta quilòmetres i que supera com a mínim els trenta mil euros no sembla pas una actitud d’activisme ecològic, ni tan sols una acció de responsabilitat, sinó un simple caprici. I que haguem de veure com un govern que deu diners als catalans pagui aquests utensilis que d’aquí a un parell d’anys hauran quedat probablement totalment desfasats o valdran una quarta part del que costen avui, doncs no sé, no fa gaire gràcia (per dir-ho d’una manera fina).
Ara, així aconsegueixen posar-se la disfressa de verds, d’ambientalment responsables. O del que toqui segons l’ocasió (dient això em ve al cap la sucosa subvenció del govern català a una “Feria de Abril” que res té a veure amb Catalunya; però això és un altre tema)...
Una màscara.

Punt número dos: També aquests dies s’inicia la campanya electoral per a les properes municipals. I en aquests esdeveniments (sobretot en els poble més petits, en què tothom coneix tothom), quan els diversos candidats han de vendre promeses de canvi la cosa a vegades grinyola. Gent que intenta ser allò que tothom sap que no són o, com a mínim, semblar-ho i que els altres girin el cap per uns dies i facin veure que s’ho creuen. O, si més no, simplement realçar-se les virtuts perquè sobresurtin.
Un altre ball de màscares, de nou.

Tant de bo que l’única careta que ens autoritzéssim a portar fos una repetició de la nostra pròpia cara.
Potser així, si ens la poguéssim treure i mirar-nos als ulls sense un mirall al mig que faci de broker d’emocions, arribaríem a reconèixer les vertaderes fesomies, les veritables emocions; i restar a gust amb allò que hem decidit ésser.
Amb totes les conseqüències. I que mai més ens calgués fingir.

Models

Des de fa unes setmanes que anem estressats per culpa del futbol. Tant se val si som aficionats o no, es parla tant i tan a tot arreu d’aquesta col·lecció de Barça-Madrids o Madrid-Barces que per força estem condemnats a barrejar-nos en la tònica d’excessos regnant.

Això no obstant, entre els uns i els altres estan bastint una representació grollera i dantesca del món del futbol (aquí, per no repetir la paraula futbol que ja havia emprat abans he pensat utilitzar el mot esport; però no estic segur de fins a quin punt l’esport es tracta exactament d’això, per tant ho deixaré així).
D’una banda hi ha els excessos verbals i el joc violent; i de l’altra, haver entrat en la provocació amb rebequeries infantils. El resultat, però, ha estat que s’ha accelerat una confrontació més, com si no en tinguéssim prou amb el que ja teníem, per un tema que un cop un dels dos equips (o un tercer) hagi aixecat la copa esdevindrà totalment estèril i caduc.
El que queda d’aquesta mena d’actes és el fons, les maneres. I aquestes no resulten precisament exemplificants ni educatives, gràcies al camí recargolat pel qual ha transcorregut tot plegat.

Moltes vegades s’ha obert el debat sobre els continguts televisius que miraven els nostres fills. I quants cops no s’haurà maleït una sèrie de dibuixos animats perquè es deia que no transmetia els valors adequats o s’haurà posat en dubte la validesa d’un programa per estar en l’anomenat horari protegit.
Alhora, gent tota exaltada posa el crit al cel perquè la formació que es dóna a les escoles no fa créixer d’una manera prou íntegra els infants. I en una part aquesta preocupació pot ésser fonamentada, però també s’ha de tenir en compte que l’educació no és una tasca exclusiva dels mestres, sinó que l’entorn familiar també hi té molt a dir i a fer.

Per tant, què deuen pensar els nens i nenes de l’espectacle de rabietes, insults i desqualificacions que els grans organitzen per un simple partit de futbol?
Segurament, la protecció instintiva que els més menuts construeixen i que els fa preocupar-se solament de les coses més immediates i senzilles causa que obviïn temes dramàtics (també de causa adulta) com per exemple les guerres (o que fins i tot els contraris de la pena de mort celebrin alguna mort). Però inevitablement sí que es fixaran en un xou pretesament per a tots els públics i que els crida l’atenció com pot ésser un Barça-Madrid.

I quan s’asseguin davant del televisor veuran un entrenador fatxenda que excusarà les seves derrotes (seves, perquè el col·lectiu serà el de menys) en les intervencions de tercers, uns jugadors marcant territori amb mètodes expeditius que res tenen a veure amb el joc net, uns altres que exageraran algunes accions com el company que diu mentides a la senyoreta perquè castiguin el pesat que sempre li fa la guitza, denúncies mútues i, a sobre, mentrestant tindran assegut al mateix sofà un pare o una mare proclamant per ordre rigorosament alfabètic tot aquell reguitzell de renecs i insults que a ells sempre els hauran dit que una persona educada mai ha de pronunciar.

Per això és més que important, vital, que els joves pugin amb un esperit crític forjat fermament. Perquè disposin de l’eina que els permetrà decidir en cada situació i en cada context si allò és més o menys correcte i matisar les contradiccions aparents. I és que els anys ensenyen que el Bé i el Mal són a vegades relatius; com relativa esdevé la vida quan s’extravia per metàfores i viaranys.
Els models absoluts, si és que n’hi havia, fa temps que són caducs. Ni esportistes, ni herois, ni artistes, ni polítics, ni moralines de conte… I tot i que pot ésser bo emmirallar-se puntualment en l’acció d’algú o en les paraules de l’altre, serà imprescindible disposar d’un llibre d’estil propi, d’una unitat de mesura entrenada per l’educació i l’experiència que ens permeti graduar els pensaments i els esdeveniments. Tots els pensaments i cadascun dels esdeveniments.

Lírica, èpica i drama

Tot just acabem de passar la diada de Sant Jordi, un any més, i de nou els llibres s’hauran fet avinents per a molta gent com aquell bon amic que sempre estarà al nostre costat.
I és que en les pàgines escrites hi trobem totes aquelles històries que, molt a pesar de la nostra imaginació obstinada a enlairar-se contínuament, segurament mai esdevindran, no es faran reals.
Però també hi tindran lloc accions transcrites per la vida mateixa, com una prolongació més sobre caràcters impresos de carrers i places on habiten gent que no som nosaltres però que, això no obstant, tenen les nostres mateixes sensacions, emocions, temors o anhels.

A través de les existències amb llum pròpia que s’hauran emancipat de la ploma d’escriptores i escriptors passarem per lírica, èpica i drama. Exactament igual que les fases per les quals transitem molts dies des que ens llevem fins que retornem de nou al jaç.

Per començar, quotidianament ens topem, com qui no vol la cosa, amb la majoria de subgèneres narratius: Som protagonistes d’una novel·la més o menys apassionant; ens expliquen contes en què hem d’esbrinar on queden les princeses bones i els llops; la crítica ha d’ésser constant i és imprescindible tant per a les pròpies accions com per a la dels altres, mentre que últimament l’apologia sembla reservada a alguna decisió puntual o a aquells fanàtics que giren el cap davant de certes barbàries; l’epístola és una forma de comunicació tan bonica com oblidada a favor de paraules escurçades; els pamflets s’empren avui tant per a les causes de reivindicació i crítica originals com disfressades en continguts pretesament neutrals que solament volen posar pebre; els libels es barregen amb la premsa seriosa o amb cercles personals farcits de ressentiment; o la paròdia és aquella manera simpàtica que hem trobat per tractar temes que ens fan vertadera basarda.
I entre tots teixeixen un quadre de costums. Els nostres costums.

Si abandonem la narrativa i pugem als escenaris, els subgèneres teatrals també estaran àmpliament representats en el dia a dia: sortint al carrer entrem en un sainet de personatges populars que per fer transcendir més els seus actes sovint els disfressen de melodrama o de mascarada. En algunes etapes vitals ens trobem representant un vodevil amb massa portes i nombroses (i sovint desiguals) entrades i sortides. I encara algú tindrà la barra de dir-nos que tot plegat és una farsa i que res és el que sembla!

A molts, però, el que realment ens interessa és la poesia, ja que suposa en certa manera el destil·lat últim d’esdeveniments i interioritats, el fruit macerat per la realitat i ofert com a conjugació d’una bellesa que a vegades cou.
Es plasmaran les odes per aquella persona que ens té el cor robat o la causa en què creurem fermament; l’elegia sobrevindrà quan la fosca dama faci inevitable presència; l’ègloga és la conversa, sovint reflexiva, en què mirem de trobar normes universals per domesticar allò tan indomesticable que és l’amor; l’epopeia serà emprada abundantment per parlar de partits de futbol o succedanis; la sàtira serà refugi per dir veritats des de darrere d’una cuirassa; o una cançó esdevindrà la democratització d’aquesta gran desconeguda que és l’expressió poètica.

Addicionalment, aquesta relació entre el món real i el literari s’ha amplificat gràcies a les noves tecnologies.
És cert, com diran alguns, que els nous invents han fet molt de mal als llibres i al seu consum, pel fet que algunes d’aquestes eines han substituït en els espais d’oci els moments en què ens submergíem en Castelles de molins i gegants o en viatges submarins de vint mil llegües.
D’altra banda, però, avui qualsevol pot ésser escriptor i trobar els receptors que llegeixin les seves creacions. Les xarxes socials i els blogs, per exemple, així ho permeten. I encara que el llenguatge emprat en moltes ocasions suposa un canvi dràstic respecte a l’estil a què estàvem avesats fins ara, aquesta opció d’obertura cap al poble ja ha de suposar per sí sola una bona nova.

És per motius com els anteriors i molts més que hem de cuidar aquest patrimoni cultural més enllà de Sant Jordi.
Amb una bona lectura davant dels ulls trobarem experiències; receptes per quan ens apareguin a les mans aquells ingredients determinats amb els quals potser un dia no havíem sabut què cuinar.

Res que no puguem anomenar

En el molt recomanable últim disc del grup barceloní Manel (titulat 10 milles per veure una bona armadura) hi ha un fragment d’una cançó que diu: “Si em llevés i fos rei, reuniria les Corts per incloure en el codi penal que es prohibeixi a la gent anar pel món buscant res que no pugui anomenar”.

M’ha semblat una frase oportuna, donada la situació actual de tot plegat.
I és que penso que un dels principals mals que té avui el nostre món és una manca total d’objectius. Sovint fem les coses per inèrcia o perquè ho marquen els cànons de la societat, de les modes o de vés a saber qui. Però sense pensar exactament en una raó ni parar-nos a analitzar l’impuls que ens farà abocar-nos a afirmar que requerim inexorablement allò.

Necessitem.
Necessitem perquè ens sentim necessitats. Això no obstant, moltes vegades no sabem exactament què és el que cerquem.

Ens hem convertit en una comunitat teledirigida per la publicitat, les marques i alguns convencionalismes. I hi convivim sense immutar-nos, com si no tinguéssim alternativa, enduts per l’espiral que uns certs interessos han arremolinat al nostre voltant.
Ja des de ben petits ens fan conscients que per aconseguir popularitat hem de dur el calçat esportiu amb uns logos determinats; i creixem amb la lliçó apresa que la reputació passa per dur una estrella sobre el capó del cotxe, que pertànyer a un elitista club de golf equivaldrà a l’èxit o que pregonant les virtuts de la tendència més radicalment innovadora serà quan demostrarem el grau de cultura que hem assolit, per exemple.

I no s’hi val a dir que perseguim allò tan complicat (o tan car) perquè “el veí ho té i nosaltres ens ho mereixem tant o més”; o perquè “avui en dia no s’és ningú si no se’n té un”; o perquè “és el que toca a gent de la nostra posició i la nostra edat”...
Abans d’emprendre un sobreesforç per quelcom, ja sigui material o immaterial, hem de tenir clar que ho volem realment; això primer de tot!
Naturalment que ens podrem permetre algun caprici, alguna cosa innecessària però que ens plau. Però sempre que l’anhel sigui personal, no pas imposat externament o conduït per un efecte osmòtic que pretengui omplir l’interior d’allò que a fora està en grans concentracions.
Manca molta planificació. I això es nota en les compres o en els costums de l’oci, però també en afers tan transcendentals com la política, el medi ambient o l’educació.

En àmbits empresarials, l’acrònim SMART defineix aquelles condicions que ha de tenir un objectiu per considerar-se oportú: ha d’ésser Específic (S), Mesurable (M), Assolible (A), Rellevant (R) i Temporal (T).
És a dir, la seva concreció ens ha de servir per a una finalitat concreta i aportar-nos un canvi efectiu, cal que puguem avaluar mitjançant xifres objectives si s’ha aconseguit o no, ha d’ésser realista i s’ha de poder posar data a la seva realització (“el proper mes ho tindré acabat” o “el dia 5 hauré assolit el 60% de la meta”).

Doncs ja és hora que retornem a uns principis avui presumptament extraviats. Que pretenguem triar la direcció per la qual avancem en correspondència a l’adreça fins la qual ens vulguem desplaçar, no pas segons la facilitat amb què puguem fer el camí (ja se sap que els carrers més concorreguts són normalment els que estan millor asfaltats i, per tant, és més fàcil transitar-hi; però, en aquest cas, la densitat de pas trairia els nostres principis).
Hem d’ésser més exigents amb els nostres objectius.

De tant en tant, abans de sortir a la guerra de soroll i competència que se’ns presenta cada cop que posem els peus al carrer, seria útil que féssim una llista de coses, moments, preparatius o utensilis que hem de concretar durant aquella data per al nostre ritme vital.
I saber justificar-nos davant de nosaltres mateixos per cadascuna de les necessitats; i potser també saber eliminar tot allò superflu que tan sols esdevindrà nosa.

Estrènyer el cinturó

Pugem a l’avió, per fi. Ben exhaustos després de ser obligats a creuar vint passadissos de l’aeroport, a passar per escàners, a ser escorcollats i a què ens hagin pres totes les mides possibles del nostre equipatge, pugem a l’avió. Per fi.
Un cop ens haurem situat de la millor manera possible en aquells seients de classe turista destinats a deixar-nos els genolls aplanats i que ens faran fer torns amb els veïns de viatge (en cas de tenir-hi bona química) per ocupar els reposacolzes, l’espectacle de mímica i d’hospitalitat forçada dels i les auxiliars de vol pot començar.
Quan les indicacions preventives hagin acabat, i ja amb la remor del motor de l’aeronau de fons, serà quan se’ns demanarà inexorablement que ens cordem els cinturons de seguretat.

Un cop aquesta petició hagi estat pronunciada, poden succeir dues coses: la primera opció és que no passi absolutament res i els viatgers acatin en silenci unir els dos extrems de la protecció (l’estadística mana que sigui l’opció preferent, ja que fins ara ha estat per golejada la més triada pels usuaris).
La segona alternativa, però, seria que els clients esclatessin d’ira, llançant improperis contra la pobre flota de l’avió, i es neguessin a cordar-se aquell empipador artefacte al voltant de la cintura. “Que se’l cordin els de primera classe, que ja estem farts que sempre ens l’haguem de cordar els mateixos! I, de pas, que se l’estrenyin ben fort, per variar!”, potser dirien.

Evidentment, aquesta història és una exageració, una fantasia. Però també sembla fora del sentit comú que en uns temps de penúria per a molta gent com els actuals es donin notícies com la que ens arriba del Parlament Europeu.
Allà, la setmana passada, les persones que democràticament foren escollides per representar els europeus des de la seu comunitària van rebutjar una moció mitjançant la qual s’instava a bescanviar en els trajectes inferiors a quatre hores la classe business que utilitzen quotidianament per una indigna classe turista.
I aquesta era només una de les mesures d’estalvi que es van proposar. Havent comentat l’exemple de dalt, però, no cal ni dir que tampoc cap de les altres disposicions (entre les quals es sol·licitava congelar l’any vinent els sous i les dietes dels eurodiputats) va ésser aprovada. Faltaria més.
Ni la pressió popular que s’elevà de l’efervescència de la consternació féu que hi hagués una marxa enrere fiable, més enllà d’alguna excusa de mal pagador que els grups polítics s’han encarregat ràpidament d’escampar.

No cauré en la simplificació de moda de dir que la culpa de la crisi econòmica que assota molts països (uns més que altres) és únicament d’uns pocs centres de poder (banquers, empresaris i polítics, majoritàriament). Fa uns anys molta gent va fer bestieses, estirant més el braç que la màniga, i ara en paguem tots les conseqüències.
És cert que els bancs probablement s’han aprofitat de la vulnerabilitat del sistema (aquella mà fluixa d’abans per repartir crèdits a tort i a dret s’ha convertit ara en una maça de ferro), que algunes empreses no dubten a l’hora de deslocalitzar o de tancar plantes no rendibles i que la política no ha sabut gestionar l’afer i ha quedat entre dos mars amb aires de passerell. Res d’això es pot negar.
En realitat, però, tota la societat en general acceptà el preu inflat dels pisos, lluir tot-terrenys de gamma alta per anar al súper o abandonar la planificació de la formació o la innovació pel premi immediat de participar en aquell creixement incontrolat.

Ara bé, pel que fa als polítics sí se’ls pot retreure amb contundència un fet: aquests mals moments no han contribuït a altra cosa que a allunyar encara més les cambres de representants del poble.
S’ha comprovat que els seus interessos difereixen de molt respecte els de la gent del carrer. Uns pensen en la baralla, la confrontació, la rivalitat, la preparació del ring per als següents comicis... Els altres, només resem sobreviure, esperem el plus del que ens havien venut com a estat del benestar i, de tant en tant, en nits d’ulls desperts fins i tot anhelem que es realitzi un d’aquells projectes que hem gosat plasmar sobre somni...
Vivim en dimensions paral·leles separades per una capa impermeable a algunes realitats.

Havíem sentit alguna vegada, en algun lloc, que l’únic que tenien en ment els polítics era no perdre la poltrona.
Però ara veiem que no únicament els interessa això. També volen que la seva sigui la poltrona més còmode. I no s’hi val que sigui de classe turista.