Els escollits

A la central nuclear en problemes de Fukushima hi continuen operant a hores d’ara encara un bon nombre de treballadors, que han de vetllar per mirar de reconduir el drama. Totes aquestes persones romanen tancades a l’interior d’unes instal·lacions que custodien, alhora que a ells, un perill radioactiu evident. La justificació és que la mà d’obra i la supervisió humana són imprescindibles, i que uns quants escollits han de quedar-se al peu del canó per a tan alta responsabilitat. Encara que no se sap ben bé si els assalariats que avui estan entre urani i partícules malicioses sobrevolant l’ambient accepten massa de bon grat el rol que els ha estat atorgat. Sobre això les hipòtesis difereixen bastant: segons l’ONG Citizens’ Nuclear Information Center, la majoria són operaris joves i sense gaire preparació que veuen l’oportunitat de fer uns bons calerons; i segons altres versions, els que queden són treballadors experimentats recompensats amb un sou extraordinari (al voltant, diuen, d’entre dos mil i quatre mil euros diaris). Sigui com sigui, darrere de l’assumpte hi ha el rerefons ètic sobre si es pot sacrificar la salut humana per una causa, per molt important que aquesta hagi esdevingut. I, si es pot, qui s’hi ha de dedicar? És evident que tenint uns treballadors a l’interior de l’àrea de Fukushima qualsevol incertesa associada al perill estarà superada de molt. Tot allò que és permissible es veurà avançat per la dreta de forma temerària. El risc és un factor proporcional a la probabilitat que la incidència nociva es doni multiplicada per les conseqüències que tindria per a l’individu en cas que aquesta es fes tangible. I per a la realitat del Japó, ambdós termes són excessivament alts com per permetre que aquestes siguin condicions laborals per a ningú. L’explicació que es dóna des de l’empresa Tepco, l’operadora elèctrica encarregada de la central, i des del mateix govern nipó és que algú ha de romandre a la zona marcada en vermell per mirar d’evitar que la problemàtica no vagi encara a més i s’exageri el descontrol dels reactors i de les temperatures, les pressions i les fuites emergents. Però qui està capacitat d’enviar algú a rebre un bany de radiació i unes conseqüències físiques a curt i a llarg termini indeterminades però probablement terribles, per molt ben pagat que estigui? Tanmateix, això no és un problema que s’hagi inventat en el context d’aquest darrer i salvatge terratrèmol-tsunami. En molts àmbits i situacions hi ha d’ésser present el paper obscur d’aquells apagafocs que han de sacrificar-se pel bé de la família, d’una comunitat o d’una empresa. Fa molt (en qualsevol punt del recorregut de la història, suposo) que existeixen els personatges que arrisquen salut, prestigi o vida personal perquè un objectiu esdevingui la dada fiable que podrà ser estampada en l’informe final de comptes. Però generalment aquests individus no són els que es queden el protagonisme. Aquest els passarà de llarg per anar a parar als que donaran la cara per emportar-se les medalles o afirmar que el fracàs es deu a factors aliens totalment incontrolables i en absolut imputables a la seva persona. Aquest món premia les operacions de màrqueting o aquells que saben vendre la seva actuació (no pas aquells que de debò actuen). La responsabilitat es fonamenta en uns valors gasosos que caduquen amb la inclusió d’un mínim pretext. Per alguns, una simple finta serveix per escapar amb tots els honors del compromís que s’havia adquirit. Res com la cuirassa del poder o de les influències per esdevenir l’escollit que tan poc tindrà a veure amb l’altre tipus d’escollits, aquell que representen els ja anomenats herois de Fukushima.

Metalls pesants

Les quantitats són veritablement molt importants, gairebé tant com la qualitat; per molt que es digui. Per exemple, repartits pel nostre planeta blau tenim un bon nombre de metalls pesants, però els trobem agrupats en mesures ínfimes, en allò que s’anomena concentracions traça, expressables en ppm (parts per milió). És a dir, són components que en la gran mescla del medi terraqüi queden en proporcions molt petites. Coure, plom, mercuri o cadmi són elements completament innocus tal i com es troben en estat natural, però poden arribar a ésser mortals en concentracions altes o mitjançant un contacte continu amb ells. El que ho canvia tot és la quantitat (o la quantitat per volum o pes que és la concentració). Els humans juguem a modificar-ho tot, i per això sovint posem sobre el tauler de joc perilloses receptes. I com que hem fet dels metalls pesants una part fonamental de molts processos industrials, aquesta manipulació causa que en certs racons s’acumulin en proporcions veritablement malignes, amb un perill real per als altres éssers i el medi. De la mateixa manera que en l’àmbit de les dissolucions químiques una alteració del nivell de solut en un líquid resulta dràstic, moltes altres coses són susceptibles d’una anàlisi semblant. Fins i tot en nivells no tant tangibles. Ara mateix ho estem contemplant de ben a prop. Que la Terra és un àmbit sovint inhòspit ja ho sabíem des de fa temps. Contínuament rebem informacions de maldats, bogeries, catàstrofes naturals o històries que semblen acudits de mal gust. Però per fortuna (dintre del que cap), habitualment aquestes noves apareixen d’una forma més o menys aïllada (tot i que la seva transcendència les fa ressonar dintre dels nostres cervells fins a semblar quasi bé omnipresents). Però ara no. Avui fa l’efecte que les males notícies ens colpegen provinents de totes direccions: una crisi duradora que està enderrocant allò que teníem com a béns de ple dret i enfonsant molta gent en el fangar de la pobresa; els atacs naturals del Japó i la posterior incertesa nuclear imposant amb calma tensa el seu maligne poder; la lluita i les morts per unes llibertats escàpoles a Líbia i rodalies; etcètera, etcètera, etcètera (segurament més etcèteres dels que ens mereixeríem). Aquests últims jorns, com si d’una plaga bíblica es tractés, som receptors passius dels infortunis d’un món mal domesticat. O potser és la seva resposta a les nostres irrespectuoses actuacions que l’han estat maltractant durant tants anys i panys, diran alguns... El més probable, però, és que ens ho haguem guanyat a pols sols i no tinguem contrincant pitjor que nosaltres mateixos. El que ens passa no és conseqüència d’una justícia divina o d’una natura venjativa, sinó que la majoria de mals són producte del nostre mal cap i d’una evolució que en alguns àmbits sembla arribar amb retràs. Un element tòxic ben diluït resulta innocu. O fins i tot se’n poden extreure efectes positius, afirmarien els homeòpates. I l’estat natural d’aquests tòxics és precisament la baixa concentració que els fa inofensius. Però a vegades l’home s’entesta en manejar sense cura els recursos fins a abandonar-los quan són dipositaris del perill que els donarà la mala fama. I això passa amb els metalls pesants, però també amb els problemes que no sabem resoldre un cop els tenim iniciats...

Empatia

De nou han sobrevingut unes imatges esgarrifoses, que han anul·lat per uns moments la percepció de qualsevol altra realitat. Un atac injustificat als sentiments humans, que no s’acostumen ni tenen perquè a aquesta mena d’injustícies.
El terratrèmol de Japó ens deixà a tots tocats, esmaperduts per aquella violència gratuïta de la natura. La força de tot un planeta destinada a fer el mal, com si prengués exemple d’algunes de les males lliçons que els humans li hem donat.

I cada any que passa la retina rep amb un poder accentuat l’estímul de les desgràcies. Amb els nous mitjans tècnics, qualsevol cosa que ocorre a l’altra banda del món arriba al menjador de les nostres llars en rigorós directe i en una definició perfectament apta (massa i tot) per copsar qualsevol detall, fins i tot el de la llàgrima insinuant-se pupil·la enllà (o món ençà).

En aquest darrer cas, ja només uns minuts després que el moviment sísmic i el conseqüent tsunami encetessin el drama al país nipó, ens començaren a inundar de pantalles amb edificis fonent-se com paper o cotxes topant amb vaixells per la poca perícia a tractar amb l’element que els havia engolit de sobte.
I sense marge de recuperació, havíem de començar a patir per les rèpliques que ens anaven narrant o per si un mar desbocat acabava abocant aquella ràbia inusual sobre les terres de l’altre cantó del Pacífic.

Definitivament, la nova Comunicació ha procurat per a nosaltres un escenari completament diferent.
I ja no estic parlant solament d’Internet i les seves qualitats a bastament comentades d’establir nous mètodes de relació (xarxes socials, blocs, missatgeria instantània, …) o d’ajudar a crear un nou periodisme fet a mida del gust o la tendència del consumidor, per exemple.
Simplement amb un aparell tan quotidià i al qual gent de totes les edats i nivells socials està avesada com és el televisor ja es nota, aquest efecte.

Amb tecnologies audiovisuals anteriors (i ja no parlem de la premsa escrita), l’intercanvi d’informació sofria molts més retards. I aquests delays no únicament afectaven la fam de la societat per ésser els primers a conèixer quelcom, viciats per la pressa com estem.
Més que això, la immediatesa d’avui aporta a la comunicació un efecte empàtic especialment viu. En conèixer que aquella gent està passant per allò exactament en aquest moment fa que ens posem molt més en el seu lloc (tot el que s’hi pot estar amb el marge de la distància, és cert) i sentim el plany o l’eufòria en una segona pell molt pròxima a la nostra.
Quan ara rebem la notícia, aquesta no està acabada, sinó que moltes vegades tot just està començada. No hi ha encara un desenllaç trenat i els comentaris es van bastint a mesura que avancen els esdeveniments, fet que ens en fa de nou molt més partícips.

L’avantatge més important d’aquesta percepció és que ens ajuda a destriar totes aquelles fesomies que s’amaguen en el mosaic d’una gran nova.
Tot el que acceleri la nostra capacitat d’augmentar les realitats que habiten al nostre voltant fins a emmarcar-les en una faç concreta ens farà més humans, de ben segur.
I és que potser no identificarem en aquella cara un nom concret ni un conegut; però sí la por, la joia, l’amor, la desconfiança, l’odi, la curiositat, l’agraïment o milers d’altres sentiments.
Això ens permetrà sensibilitzar-nos amb l’empenta de l’experiència aliena. I reconèixer el que ens manca o valorar el que tenim.

La felicitat és una explosió, fugaç; però confonem els estats de transició amb una tristesa que té totes les de perdre quan la comparem amb la Tristesa vertadera.

Créixer sense victòria

Fa unes setmanes que a França es parla molt d’un modest llibret (modest perquè solament té unes trenta pàgines i es llegeix en un obrir i tancar d’ulls) intitulat Indignez-vous (Indigneu-vos).
Les xifres, tant les de vendes com les que mesuren la repercussió mediàtica i les citacions en els medis de comunicació del seu contingut, confirmen aquest protagonisme.
El seu autor és Stéphane Hessel, un diplomàtic jubilat de noranta-tres anys que és actualment l’únic membre viu de la comissió que redactà la Declaració Universal dels Drets Humans de les Nacions Unides, el 1948.

L’obra és un manifest contra la pobresa, la corrupció, les desigualtats i el sistema econòmico-social actualment imperant.
La solució a tot plegat és, segons l’autor, que les noves generacions s’aixequin; que s’alcin i ofereixin resistència enfront dels intents amenaçants de retallar les darreres conquestes socials.
La idea central vindria a ésser que els més joves agafessin el relleu als adults que un dia feren la Revolució (allò de l’esperit del Maig del 68), perquè l’estat d’alerta no decaigui del tot.

És curiós com aquests dies està coincidint que es parla del llibre d’en Hessel amb totes les revoltes de l’Àfrica i l’Orient Mitjà.
Com si els ciutadans d’aquests països haguessin pres nota de les indicacions del francès, la revolta ha passat de la teoria a la pràctica. De l’espai en un paper dòcil que admet amb resignació qualsevol moviment, cap a la sobtada aridesa d’una realitat on arrelar suposa a vegades passar pel sedàs de l’esforç, de les dificultats i d’aquell gris que no és ben bé blanc ni negre.

Cert és que una de les coses més denunciables de la societat que dia a dia anem construint és el passotisme que es desprèn de la majoria d’agents.
Ens estan bombardejant amb multitud de canvis (aquest ens tan impersonal parla de dubtes i d’oïdes sordes), però la resposta majoritària és el silenci o bé una indignació callada, producte a mitges de la por o d’un desencís que ens fa admetre que de ben poc serviria aixecar la veu.

Els detractors d’una posició d’enfrontament amb el sistema establert es recolzen en l’argument que la indignació, el rebuig o la resistència no tenen res a fer davant del monstre de múltiples caps que són els problemes econòmics, socials i de lideratge que estem patint actualment.
Potser és cert. Però el que ens ha de permetre créixer no és la victòria. En aquest estadi tan poc desenvolupat en el qual ens trobem, aquesta esdevé una autèntica utopia; i, a més, si hi hagués camí per arribar-hi, aquest hauria de passar segurament per un enfrontament massa sever, fet que tampoc ens interessa.
El que ens ha d’importar és el fet d’actuar, simplement. Si veuen (de nou aquest impersonalisme de no saber qui és l’enemic) que ens prenem seriosament el paper de ciutadans, abandonant aquella cuirassa de l’estat col·lectiu que ens fa proclamar: ja ho farà algú altre, podem reenergitzar la situació.

Si els que s’autoproclamen capaços d’arreglar el món no ho fan, com a mínim que no tinguin l’excusa de dir-nos que era perquè ningú els ho havia demanat…

Marcant territori

Fa ben poc, amb el canvi de govern a la Generalitat, s’anuncià l’eliminació de la polèmica limitació a vuitanta quilòmetres per hora de la velocitat màxima dels vehicles a l’àrea metropolitana de Barcelona.
Tot i que durant els primers dies aparegué la contradicció que l’increment de velocitat es va aplaçar per culpa d’un anticicló que teníem instal·lat sobre els nostres caps.
Si, segons deien, els vuitanta quilòmetres no suposaven una diferència significativa en l’àmbit mediambiental, per què en presència d’un element que impedia la ràpida dispersió dels gasos nocius calia mantenir-los?
La incògnita sobre l’efectivitat real està condemnada a persistir. Ara aquest gest dubitatiu, i abans, amb el Tripartit, tampoc havien aparegut els informes definitius que raonessin sobre la disminució de gasos nocius aplicant la mesura, així com no s’havien arribat a demostrar mai les reduccions d’accidents ni de les congestions de trànsit.

I avui, quan ja teníem mig assimilat aquest canvi desfet, des del govern central espanyol ens fan avinent una nova modificació sobre el que ens deixen córrer quan anem amb cotxe.
Dels cent vint quilòmetres per hora en autopista passem als cent deu. La raó aportada ara és l’estalvi de benzina o gasoil associat.

Ben bé tampoc se sap el grau d’adequació dels deu quilòmetres retallats a les promeses que ens han fet durant el seu anunci. Realment l’estalvi de petroli serà representatiu i compensarà?
I, per altra banda, quin interès té el govern que els ciutadans estalviïn? O és que el mes que ve hi haurà potser talls de llum perquè no gastem tant en electricitat?
No oblidem que una modificació esdevindrà positiva en la mesura que els pros superin les contres. I en aquest cas no està clar que així sigui.
I és que ens venen que per a la mitjana de població el canvi solament representarà uns quants minuts al dia de més al volant. Però fa de mal empassar (i en temps complicats com aquests, encara més) que algú provi de canviar-nos els hàbits amb excuses sense un fonament clar i ben explicat.
A més, en l’enutjosa rutina d’un treballador, uns pocs minuts diaris de més per anar a la feina suposen al cap de l’any un grapat d’hores. I el temps d’un és avui en dia un valor sagrat.

Quan parlem de teories econòmiques, l’aferrissat debat que més transcendeix, fins i tot durant els jorns actuals i a gent no experta, és el que enfronta els keynesians contra els liberals.
Els postulats encetats per l’anglès John Maynard Keynes es podrien resumir dient que aquest assigna al govern un paper cabdal de conductor, executor i regulador dels termes monetaris. Les nacions han d’intervenir activament en l’economia mitjançant la despesa pressupostària de l’Estat; l’anomenada política fiscal (per entendre’ns, segons Keynes, per alleujar aquesta crisi el govern espanyol hauria hagut de destinar recursos a fer carreteres, augmentant la despesa pública i fomentant així l’ocupació; que és el que s’intentà sense èxit amb el Plan Zapatero).
Oposadament, pels liberals l’acció individual ha de prevaldre. Per tant, les estructures de govern han de limitar la seva intervenció al mínim necessari indispensable per garantir la convivència.

Aquestes dues corrents ja es veu a simple vista que no són estrictament econòmiques, sinó que es poden aplicar a altres àmbits, com per exemple el social.
Una nova contradicció que proposen els termes és que una teoria que s’omple la boca de la paraula llibertat està majoritàriament vinculada a polítiques “de dretes”, mentre que una que es basa en l’intervencionisme i una certa coacció de la voluntat individual s’acosta més a les “esquerres”. I això que les etiquetes habituals acostumen a no coincidir precisament amb aquesta realitat...

Ara la història es repeteix amb els 110 km/h. Hi ha un interès ocult sota l’excusa de l’estalvi de barrils de petroli? O potser és que els que ens governen volen marcar territori fent veure que actuen i recordant-nos que encara que estiguin sota mínims tenen poder per canviar-nos les rutines?